El 'brexit' de mai acabar

Un primer ministre no elegit a les urnes, sinó per un grup de patricis radicals del seu partit i el vot de 92.153 afiliats en un país de 67,5 milions d’habitants, ha assestat un cop dur al parlamentarisme del Regne Unit, una de les seves senyes d’identitat democràtica. Boris Johnson ha escollit el camí més curt cap al precipici del ‘brexit’ dur, convençut que Brussel·les recularà davant del seu envit. Igual que en el joc de la gallina de Rebel sense causa, de James Dean, perd l’últim a saltar del cotxe. ¿Té pla B en cas que la UE no es mogui un centímetre de l’acord assolit amb Theresa May? Sembla que no.

El Financial Times, la bíblia de la classe empresarial britànica i europea, va escriure que “la història ha demostrat que xarlatans, demagogs i dictadors tenen poc interès en un govern representatiu [...]. Pot ser que el senyor Johnson no sigui un tirà, però ha creat un precedent perillós”. Només el molt ‘brexiter’ The Daily Telegraph recolza el primer ministre, i anomena el laborista Jeremy Corbyn ‘esquerra radical’. El seu columnista Ambrose Evans-Pritchard veu el que ha passat com una “mostra de vibrant democràcia” i afirma que és Europa la que llisca cap a l’autoritarisme.

Hi ha tres fronts per intentar derrotar Johnson, un tipus oportunista, audaç i sense principis: el parlamentari, el judicial i el carrer, que ja s’ha començat a mobilitzar, a tot el país. Aquesta setmana, Westminster tindrà la primera, i potser l’última, oportunitat d’impedir per llei un ‘brexit’ sense acord i bloquejar-ne la suspensió del 9 de setembre al 14 d’octubre, la data del discurs de la Reina (escrit pel Govern), que activa un nou període de sessions. Són 25 dies hàbils furtats al debat, a més de congelar les iniciatives en curs. L’oposició haurà de començar de zero a 15 dies de la ruptura.

John Bercow, clau

L’èxit o fracàs de la via parlamentària dependrà en part de John Bercow, speaker dels comuns (president), a qui odien els ‘brexiters’. És un conservador moderat, hàbil i amb un gran coneixement de les lleis i dels reglaments de la Cambra. El laborista Corbyn, un euroescèptic d’esquerres, no serà recordat per la seva habilitat. Ha dedicat més energia a intentar desbancar May, per ser primer ministre, que a aconseguir un segon referèndum. Fa una setmana va proposar un govern d’unitat nacional, amb ell al capdavant, per convocar eleccions. Ningú el va recolzar, és possible que ara sigui diferent. Som davant de l’última bala. Un altre candidat en una hipotètica moció de censura triomfant seria el conservador Kenneth Clarke, partidari de revocar l’article 50 i detenir el ‘brexit’.

Encara que triomfés aquesta iniciativa, Johnson disposarà de marge per enredar amb tecnicismes perquè corri el termini i executar el ‘brexit’ el 31 d’octubre. Som davant d’una de les crisis constitucionals més greus de la història recent del Regne Unit. Passi el que passi, el país està dividit i enfrontat, sense flegma i amb un inusitat nivell de violència interior.

A més de les celebrades aquest dissabte, hi han convocades noves manifestacions aquesta setmana durant la sessió parlamentària, que inclouen l’ocupació de carreteres i ponts, a fi de paralitzar el país. Som en una batalla que es regeix per l’emoció, més que per la raó. Entre les figures que han condemnat aquest atropellament constitucional, hi ha els ex primers ministres Tony Blair i John Major.

L’última paraula, el Suprem

El tercer front és el judicial amb tres potes: els alts tribunals d’Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra i Gal·les, amb seu a Londres, davant dels quals s’han presentat, o es presentaran, demandes per bloquejar la suspensió del Parlament. Tot i que la mesura de Johnson té precedents, mai s’havia fet servir en benefici d’una part d’un partit polític i amb una finalitat clarament malintencionada per impedir la feina de l’oposició. Isabel II no podia fer cap altra cosa que seguir el consell del seu Govern i firmar. Encara que aquesta prerrogativa real no està subjecta a revisió dels tribunals, sí que ho podria estar la proposta de Johnson. L’última paraula la tindrà el Suprem.

De moment, el Tribunal d’Edimburg ha descartat una suspensió cautelar a l’espera de més arguments jurídics. La batalla es posposa a mitjans de mes. En el de Londres, pledeja Gina Miller, que va doblegar Theresa May obligant-la a donar veu al Parlament perquè la sortida de la UE no fos una decisió governamental. A Irlanda del Nord estan en joc els Acords de Divendres Sant, que van suposar la dissolució de l’IRA i d’altres organitzacions armades, i l’inici del procés de pau.

Un ‘brexit’ dur, amb frontera física entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, amenaça aquests acords, dels quals és garant el Congrés dels EUA. La president de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, ha advertit que bloquejarà qualsevol pacte comercial entre Trump i Johnson si està en perill la pau a Irlanda del Nord.

30 dies de termini

Els ‘brexiters’ rebutgen un període transitori per a les dues Irlandes, en què continuï en vigor la lliure circulació de persones i mercaderies. Per als nacionalistes britànics seria renunciar a la sobirania d’Irlanda del Nord i mantenir un cavall de Troia comunitari dins de les seves fronteres. Angela Merkel li va donar a Johnson un termini de 30 dies per presentar una proposta alternativa al que va firmar May.

Notícies relacionades

Johnson aboca el Regne Unit a un 'brexit' salvatge

El 'brexit' fa decaure la immigració al Regne Unit a xifres del 2013

En el pla de Johnson, el Regne Unit deixarà de la nit al dia la unió duanera i el mercat únic, i abandonarà la jurisdicció del tribunal europeu de justícia, i no pagarà cap compensació. Tindrà efectes en els ciutadans europeus que viuen al Regne Unit i en la circulació de persones i mercaderies. Des de fa mesos, nombroses empreses instal·lades al Regne Unit negocien el seu trasllat a països de la UE. Seria un escenari nociu per a tots.

Si creuen que la bona notícia és que tot s’haurà acabat la nit deHalloween (31 d’octubre), estan equivocats. Llavors començarà la segona part d’una relació tòxica que s’endevina eterna perquè en una o dues generacions voldran tornar.