Segona guerra mundial, ¿lliçó oblidada?

La invasió de Polònia per Alemanya, iniciada l’1 de setembre de 1939, va desencadenar l’hecatombe de la segona guerra mundial: almenys 50 milions de morts, Europa devastada i el Japó en ruïnes. ¿Per què la carnisseria va ser inevitable? ¿Per què el poble alemany va confiar el seu futur a Adolf Hitler? ¿Per què Benito Mussolini va poder portar el feixisme al poder? ¿Per què les democràcies liberals van ser incapaces d’evitar l’Harmagedon? ¿Quins ensenyaments es poden extreure del desastre?

Més enllà de l’asserció de Louis Althusser, que va comparar la història amb una obra de teatre en la qual els homes són els actors però no els autors, es pot considerar com a encertada la conclusió segons la qual les condicions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles (1919) al final de la primera guerra mundial van ser la primera pedra en el procés de 20 anys que va portar a la segona. Ho van ser també la reclamació italiana per disposar d’un imperi colonial propi, el nacionalisme expansiu japonès, els errors del Regne Unit i França i també la manca d’entesa nord-americana dels assumptes europeus. I en general, ho va ser el dinamisme de l’esquerra, esperonada pel triomf de la Revolució d’Octubre i l’alarma de la burgesia davant dels canvis socials que s’entreveien.

El diagnòstic de Zweig

Al sentir-se humiliada una part de l’opinió pública alemanya pels termes de Versalles, va cobrar tot el seu sentit el diagnòstic de l’escriptor jueu austríac Stefan Zweig a 'El món d’ahir': “Per al poble alemany, l’ordre ha sigut sempre més important que la llibertat”. Que s’ha de completar amb l’anàlisi de l’historiador britànic Eric Hobsbawm: sense l’arribada al poder del nazisme a començaments de 1933, “el feixisme no s’hauria convertit en un moviment general”. O dit d’una altra forma, l’agressivitat italiana va ser indissociable de l’arribada al poder de Hitler; el seu triomf va ser inseparable de la recerca de “les capes mitjanes i mitjanes baixes” –una altra vegada Hobsbawm– d’una opció política que prometés recuperar el que es va perdre després de 1918 a causa de la fractura social, la inestabilitat política, la hiperinflació, la crisi econòmica de 1929 i les costoses reparacions de guerra.

Segons va escriure Arnold J. Toynbee a 'L’Europa de Hitler', “el triomf del nacionalisme econòmic va fer fracassar la cooperació internacional en aquests anys i va contribuir a l’aparició d’una sèrie de models econòmics per superar les crisis que van conduir a l’agreujament de les tensions mundials”. El cert és que davant les conseqüències d’un nacionalisme econòmic exacerbat, completat a Alemanya amb l’expansió territorial i la doctrina de l’espai vital ('lebensraum'), la prèdica de la superioritat ària i l’antisemitismevesànic, les democràcies liberals van claudicar o van buscar sense encert coexistir amb els totalitarismes de dretes i, de passada, desviar la pressió alemanya cap a la Unió Soviètica de Stalin.

Tàctica desastrosa

L’error de càlcul, comès singularment pel 'premier' Neville Chamberain, i el secretari del Foreign Office, el vescomte Halifax, ideòleg de la política d’apaivagament de Hitler, va ser desastrós, equiparable als dubtes de França i a la imperícia dels seus generals, entossudits a aixecar, per a desesperació de Charles de Gaulle, una barrera defensiva –la línia Maginot– antiquada i ineficaç. Tot el que van fer els governs de Londres i París, inclòs el seu paper en la guerra civil espanyola, va envalentir Hitler i Mussolini i va contribuir a precipitar els esdeveniments. Van fer la resta un nacionalisme sense condicions, la primacia “de l’instint i la voluntat” –Hobsbawm de nou– i l’exaltació mitològica del passat.

El tauler d’avui dia

¿Què passa avui? ¿Quins circuits alimenten el creixement dels neototalitarismes? ¿A qui atreuen? Vuitanta anys després del primer dia de la Blitzkrieg (guerra llampec) són enormes les diferències entre llavors i ara, però en la línia del neofeixisme –la veu de Matteo Salvini–, dels moviments neonazis, de l’utraconservadurisme hongarès, de l’extrema dreta espanyola, d’una infinitat de propostes de tall nacionalista i populista, és possible trobar senyes d’identitat que remeten al passat, situacions ja viscudes que estimulen el fenomen. El politòleg francès Sami Naïr en dona algunes pistes: una reacció primària davant la governança supranacional, els efectes socials de la globalització neoliberal, l’intent de construir institucions europees postnacionals i el propòsit de “posar en perill l’actual construcció europea en nom de la sobirania nacional”. No està de més afegir l’aparició d’un líder mundial en sintonia amb tot això: Donald Trump.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

L’èxit electoral d’aquest programa genèric ha sigut possible al coincidir en el temps el cost humà de la sortida de la crisi del 2007-2008, la fallida del pacte social promogut per democristians i socialdemòcrates al final de la segona guerra mundial i l’augment dels fluxos migratoris amb destinació a Europa i als Estats Units, presentats pels ideòlegs de l’extrema dreta com a competència deslleial davant d’unes classes mitjanes urbanes empobrides. D’aquí a la proliferació de missatges islamòfobs només hi va haver un pas, facilitat pel terrorisme gihadista.

Política d’emocions

Si la digressió teòrica mai va ser el punt fort del feixisme i del nazisme, tampoc ho és ara dels nous moviments ultra, però la remissió a la política de les emocions és suficient per atreure una part de societats defraudades. La pensadora jueva hongaresa Agnes Heller, el pare de la qual va morir a Auschwitz, va afirmar en un dels seus últims assajos que Viktor Orbán, primer ministre del seu país, no té cap convicció ferma, “només li interessa augmentar el poder”. Aquest desinterès per les etiquetes ideològiques allibera l’extrema dreta europea de definir-se en públic i facilita la pesca de vots en els caladors de l’esquerra sense més apel·lacions que un recurs genèric al nacionalisme econòmic, al combat contra les misèries heretades, semblant a aquell que va ser tan útil a Hitler i Mussolini. Res és igual al passat, però hi ha músiques de fons amb tornades semblants.