Itàlia estrena un Govern de vocació europeista

Des d’aquest dijousItàlia té un nou Govern que ha sigut definit de diverses maneres, totes amb la seva part de veritat: «És el més a l’esquerra que hi ha hagut mai», «un experiment en la foscor», «una aliança de forces i debilitats», «una fusió en fred». I així.

El nou Executiu compta amb l’aplaudiment de la Unió Europea, que li concedirà una certa flexibilitat pressupostària, del Banc Central Europeu i el reconeixement dels mercats. Perquè el ministre progressista d’Economia, Roberto Gualtieri, procedeix de la Comissió d’Assumptes Econòmics de la UE;  el ministre per a Europa, Vincenzo Amendola, és un europeista, i el representant per Itàlia en la nova Comissió serà Paolo Gentiloni, un progressista dels més europeistes.

Caldrà veure si també serà un gabinet que recolzin els italians. En cas que passés, el segon Executiu presidit per l’advocat Giuseppe Conte podrà arribar fins al 2022, final de la legislatura, i havent pogut elegir el nou president de la República.

Poc paritari

L’Executiu, format pels antisistema del Moviment 5 Estrelles (M5S) i els progressistes del Partit Demòcrata (PD) està format 21 ministres, dels quals només set són dones. «Massa poques», escriuen els analistes italians, malgrat que el substitut del pes pesant Matteo Salvini a Interior serà Luciana Lamorgese, que com a delegada del Govern a Milà s’ha distingit per un rigor mai vist contra el crim organitzat i uns protocols sobre migracions que no seguien els d’Interior.

Per primera vegada inclou un ministre de sanitat que pertany a l’esquerra de l’esquerra (LEU, Lliures i iguals), Roberto Speranza, de 40 anys. La mitjana d’edat és de 45 anys, mentre que en els 70 era de 60-80 anys.

En un any d’experiència amb la Lliga i el M5S, Conte s’ha transformat en un dels polítics més fins. La crisi la va provocar Salvini, però en previsió d’aquesta i d’acord amb les reconstruccions més fiables, el primer ministre i els seus actuals socis de majoria es van proveir amb temps per fer fora la Lliga.

A la corda fluixa

Ara el resultat és la combinació d’un partit antisistema amb moltes connotacions socials i poca experiència i el Partit Demòcrata (PD), hereu del Partit Comunista Italià (PCI), amb una llarga trajectòria de polítics preparats. En 73 anys mai va guanyar unes eleccions, a causa d’un veto dels EUA, que va omplir Itàlia de diners i infraestructures polítiques (inclòs un exèrcit clandestí anomenat Gladio) i en aquells anys de gana i misèria va alimentar els italians a través de la llavors Democràcia Cristiana. Les dues formacions són a la corda fluixa dels sondejos i el govern creat pot salvar-los la vida.

L’antisistema Luigi Di Maio ha sigut «aparcat» a Exteriors. Des d’aquí haurà de reparar els greuges causats als EUA per un protocol firmat unilateralment amb la Xina sobre «la via de la seda», a França per haver-se entrevistat amb els ‘gilets jaunes’ i amb la UE per haver impedit la unanimitat en el recolzament a Juan Guaidó de Veneçuela, haver amenaçat amb la sortida de l’euro i avalat l’ultra britànic Nigel Farage. I aprendre anglès.

Novetats en el programa

Notícies relacionades

El Moviment 5 Estrelles aprova formar Govern a Itàlia amb el Partit Demòcrata

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Conte presentarà el programa del govern a partir d’aquest dilluns. Les qüestions més noves són les contribucions per a la pensió dels joves, tot i que tinguin feines precàries, un salari mínim garantit per cada hora treballada (cinc euros), una llei sobre el conflicte d’interessos per als qui comptin amb concessions públiques (en cas d’haver existit, Silvio Berlusconi no hauria pogut ser elegit) i una retallada dels impostos sobre el salari brut (ara una empresa paga gairebé el doble del sou net).

Un Salvini irritat fora de mida a través de les xarxes socials ni tan sols s’ha presentat al canvi de la guàrdia a Interior: està de vacances als Alps.