Sarajevo: memòria infantil de la guerra

Quan les bales dels franctiradors van començar a xiular sobre Sarajevo, Jasminko Halilovic (1988) tenia 4 anys. No recorda gaire sobre els primers anys del setge però sí de Mirela, la seva amiga i primer «amor», assassinada als 10 anys. «Volia fer un projecte per dedicar-l’hi», explica. Al record de Mirela l’acompanyava una inquietud sobre el relat de la guerra de Bòsnia (1992-1995). «S’havien escrit centenars de llibres de polítics, periodistes i soldats, però no sobre els nens que la van viure. No s’havia explicat des de la seva perspectiva», explica el fundador del Museu de la Infància de la Guerra des de la capital de Bòsnia i Hercegovina.

Un solitari osset de peluix observa el visitant des de la vitrina. Va ser de Seherzada (1983), un regal de l’oncle que va perdre a la guerra. Filip (1981) concentra els seus records a les llaunes de carn ‘Ikar’ que la Unió Europea enviava com a ajuda humanitària. A uns metres, una pissarra infantil amb restes de metralla il·lustra els bombardejos que van sotmetre Sarajevo durant 1.425 dies. El pitjor dia, van caure 3.700 bombes sobre la ciutat.

Tot va començar el 2010 amb una pregunta: ¿Com recordes la teva infància durant la guerra? Milers van respondre. Sabina (1985) va descobrir el significat de la paraula «assassinat» quan van matar el seu amic. Aris (1984) resumeix la guerra en una paraula: «Infern». Sanja (1986), no obstant, escriu: «La infància, fins i tot en la guerra, és infància. En lloc d’embolcalls de xocolatines, col·leccionava restes de metralla».

Objectes de supervivents

Halilovic va recollir els testimonis en un llibre, però la quantitat de fotografies d’objectes, diaris i cartes que va rebre va donar pas a la creació del museu. La mostra, que va obrir el 2017, consta de desenes d’objectes de supervivents, la majoria d’ells ciutadans de Sarajevo, on van perdre la vida més d’11.500 civils innocents i 50.000 més van resultar ferits.

L’artilleria i els franctiradors serbis van assassinar uns 1.600 nens a la capital, en van ferir 15.000 i van privar d’una infància corrent 70.000 menors, segons les dades del Museu d’Història del país. «El que més trobava a faltar era la llibertat per sortir a fora i jugar. A diferència dels nens grans, no percebíem realment el perill. Tot i que sabia que alguns morien, mai vaig arribar a pensar que em pogués passar», relata Halilovic.

Sead Svrana, de 43 anys, medita bé les seves respostes. Exposa els seus records, frescos i intensos 25 anys després, amb nombrosos detalls. En tenia 16 quan es va encendre la metxa de l’odi ètnic i religiós als Balcans. Quan la guerra va esquitxar Sarajevo, es va allistar a l’Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina com a sapador. «Van matar la meva amiga Renata davant de mi i els meus únics amics eren soldats. Suposo que convertir-me en soldat va ser una cosa espontània», explica. Ara, treballa desminant el país, que encara té milers d’explosius sota de terra.

En els tres anys de guerra, Svrana no es va separar de la seva guitarra. «La portava al front, fora de la ciutat, a les festes i en un parc, envoltat de murs i fora de perill dels bombardejos, on solíem tocar a la nit». Per a aquest excombatent, el museu és un refugi on alleujar-se. «Significa molt per a mi. Cada vegada que vinc, sento que soc un pas més a prop de fer la pau amb mi mateix. Donar la guitarra va ser una decisió purament emocional», observa. Per a Jasminko, la clau de l’èxit del museu és la confiança generada amb els participants. «M’agrada saber que, d’alguna manera, estableixin el museu com si fos casa seva, un lloc on explicar la història adequadament, amb dignitat i respecte», apunta.

Lluny de la reconciliació

Per a Svrana i Halilovic, la reconciliació entre bosníacs, croats i serbis és lluny. «Vivim la guerra freda i ara vivim una pau freda, sense confiança i sota tensió», resumeix el primer. «Els polítics encara no s’han assegut per posar-se d’acord sobre què li explicarem a la següent generació», denuncia el segon. Per a ell, l’escola és la solució i l’obstacle que impedeix l’entesa. «En algunes no s’ensenya res sobre la guerra i, en altres, aquesta ocupa una pàgina del llibre d’història», explica. A més, diu, algunes lliçons contradiuen les resolucions internacionals. «Estan formant una generació més dividida que la que va créixer durant la guerra», lamenta el director del museu.

Notícies relacionades

Sead Vrana: «Bòsnia i Hercegovina estarà neta de mines el 2050»

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Svrana destaca la visió «crítica» de la història del museu. «Reescriu els models d’història a les escoles i comunica amb el passat», esgrimeix. El museu rep uns 5.000 nens a l’any, però per a Halilovic no n’hi ha prou. «Pot semblar una bona xifra, però potser tenim 700.000 nens al país. Les escoles han de promoure l’entesa basada en fets i això no està passant», diu.

Halilovic retreu als polítics que no reconeguin les atrocitats del passat i de governar atiant la por entre les ètnies. «Els polítics que haurien de liderar aquest procés hi han renunciat per conservar el poder. Han fet creure als seus votants que han de votar-los perquè, en cas que passi alguna cosa, ells els protegiran», conclou.