Rússia guanya; perd la lluita contra l'extremisme

Per a desgràcia dels seus ciutadans, Síria s’ha convertit en un petit país, amb una superfície equivalent a aproximadament un terç d’Espanya, on convergeixen els interessos de múltiples estats. Una guerra que al principi enfrontava el règim dinàstic i dictatorial de la família Assad amb uns insurgents que demanaven democràcia i un bon govern ha derivat, els últims anys, en un conflicte entre potències regionals i mundials a través de faccions sirianes aliades: Rússia i l’Iran recolzen el règim sirià; elsEUA i Europa, les milícies kurdes del nord; Turquia, un grup de rebels sunnites establerts al nord-oest.

Quan algun d’aquests influents actors, en aquest cas, el Govern d’Ankara, trenca l’statu quo, tot l’equilibri d’aliances se’n ressent, els contendents es reposicionen i hi ha guanyadors i perdedors. A continuació es detalla un sumari delsefectes potencials a curt, mitjà i llarg termini de l’ofensiva turca al nord de Síria.

1- Rússia es beneficiarà a llarg termini d’una retirada nord-americana

Els beneficis futurs per a Moscou i el seu aliat, el règim de Bashar al-Assad, d’unaretirada eventual de les tropes nord-americanes són evidents. Després de molts anys de bloqueig diplomàtic, l’ONU acaba d’anunciar la constitució del comitè constitucional sirià, una entitat formada per 150 membres, representants de l’oposició, el règim i la «societat civil», amb la missió de redactar una constitució. Els kurds no havien sigut convidats a participar precisament per la seva aliança amb els EUA. 

Si finalment es materialitza la sortida de les tropes nord-americanes, Washington no tindrà cap mena d’influència en el futur de Síria i cedirà el terreny a Rússia, l’Iran i Turquia –tres països amb els quals manté diferències importants–, cosa que implica una pèrdua de posicions en una zona del món que considera estratègica per als seus interessos. «La decisió de Trump és un regal per al president rus, Vladímir Putin, i el règim del president Bashar al-Assad», ha valorat Brett McGurk, exenviatpresidencial per a Síria, que va renunciar al càrrec després que Trump anunciés el desembre passat, aparentment amb una altra sortida impulsiva, una primera retirada que finalment es va quedar en foc d’encenalls.  

This sudden and unnecessary betrayal of the SDF strengthens the hands of our adversaries and competitors throughout the region and the world. The saying “never get into a well with an American rope” is gaining currency. The impact will be long-lasting.

— Brett McGurk (@brett_mcgurk) 9 de octubre de 2019

2– Moscou cerca evitar un xoc directe entre Damasc i Turquia

L’operació turca no està exempta de riscos per al Kremlin. El principal, que Turquia s’excedeixi, s’endinsi en territori sirià i l’operació degeneri en un enfrontament directe entre el règim d’Al-Assad i l’Exèrcit del país otomà, i així arruïni els petits avenços diplomàtics recolzats pel Kremlin i experimentats els últims dies. Damasc aspira a recuperar el control sobre tot el territori sirià i veu la incursió turca com una violació de la seva sobirania nacional. 

«Rússia el que vol és que l’operació acabi com més aviat millor i amb el menor cost», explica telefònicament Aleksei Malaixenko, orientalista i exdirector del centre Carnegie a Moscou. Les declaracions dels diferents dirigents russos estan anant en aquest sentit. «Considerem important que tots els bàndols mostrin contenció i que acuradament mesurin els passos a seguir per no danyar les mesures preses per garantir una resolució pacífica», ha declarat Yuri Uixakov, conseller del Kremlin per a assumptes internacionals, en una advertència gens velada a Ankara.

3– La idea que Turquia vigili els presos d’ISIS genera gran inquietud

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

Ningú a la UE confia en Recep Tayyip Erdogani molt menys que les seves tropes puguin (o fins i tot vulguin) vigilar amb eficàcia els presos d’Estat Islàmic, ara en mans de les milícies kurdes. Esdevingut ja el president d’un règim autoritari, el líder turc té un historial d’haver fet servir en el passat temes com la immigració o els refugiats per exercir pressió sobre Brussel·les i obtenir concessions. Les seves últimes paraules, amenaçant de permetre que 3,6 milions de refugiats sirians es precipitin sobre les fronteres d’Europa si els dirigents comunitaris gosaven criticar l’ofensiva, reforça la idea que els Vint-i-vuit tenen al davant un interlocutor disposat a utilitzar temes humanitaris com a mesura de pressió, sense que l’importi el cost.

Ningú s’explica tampoc com dues forces sobre el paper enemigues –les tropes kurdes i l’Exèrcit turc– podrien donar-se el relleu pacíficament i amb garanties de seguretat en la vigilància dels camps de presoners que allotgen 12.000 combatents d’Estat Islàmic i 70.000 simpatitzants, incloent-hi dones i criatures. Davant la imminència de l’ofensiva, el líder d’Estat Islàmic, Abu Baqr al-Baghdadi, ha fet una crida als seus seguidors que aprofitin les oportunitats que podria donar-los l’ofensiva turca. De fet, ja circulen rumors sobre possibles temptatives de fuga en massa.