Síria: La traïció als kurds, un regal a Estat Islàmic

¿On era el turc Recep Tayyip Erdogan durant la lluita internacional contra el califat? La frontera amb Síria va ser un colador d’armes i porta d’accés de milers de combatents estrangers que van acudir a la cridad’Abu Bakr al Bagdadí, líder d’Estat Islàmic de l’Iraq i Llevant (EI). També va ser una zona de contraban, sobretot de petroli. A Turquia es van assentar més de 3,6 milions de civils sirians que s’escapaven de les matances. Erdogan els ha utilitzat per amenaçar la UE amb un enviament massiu de refugiats. Va passar l’estiu del 2015 i es repeteix avui. Parlem d’un aliat, membre del’OTAN.

En política no hi ha principis, només interessos. Les grans potències es mouen sobre un tauler utilitzant a caprici països, grups i persones. Hi ha fronteres sagrades, com la de Kuwait, en la defensa del qual es va lliurar la guerra del Golf el 1991; i d’altres, invisibles. Els EUA van ordenar aquesta setmana el replegament dels seus 2.000 soldats situats al nord de Síria. Trump acabava de donar permís a Erdogan per envair el nord de Síria, un país tan sobirà com Kuwait.

Els damnificats, a més dels100.000 civils desplaçats, són les Unitats Populars de Protecció (YPG), milícia kurda clau en la derrota del Califat amb més d’11.000 baixes a les seves files, incloses dones que van lluitar a primera fila. És la força que va permetre al president dels EUA posar-se la medalla de victòria sobre EI, una distinció que no li correspon.

El mateix error

Trump parteix d’un error: creure’s la seva propaganda que proclama que l’EI està liquidat. ¿Recorden la frase de George Bush a bord del portaavions Abraham Lincoln, la de «missió complerta», pronunciada el maig del 2003? Sembla que a Washington no han après la lliçó. Quan Bush presumia dels seus assoliments estava a punt de començar una guerra de veritat, la insurgent, que ha costat la vida de 4.497 soldats nord-americans i de centenars de milers de civils iraquians, la majoria després de l’autobombo presidencial.

L’actual inquilí de la Casa Blanca cau també en la mateixa equivocació de Barack Obama, de les polítiques del qual prova de separar-se. Obama va ordenar la retirada de 17.000 soldats la tardor del 2011. Així posava punt final oficial a la presència militar dels EUA a l’Iraq, que era una de les seves promeses electorals. Si va ser un disbarat envair un país guiats per mentides massives, també ho va ser retirar-se sense acabar amb Al-Qaida a l’Iraq, grup creat el 2003 per Abu Musab al Zarqaui (mort el 2006), llavor del que després seria l’EI.

El general nord-americà David Petreus va prendre duesdecisions audacesdesprés d’assumir el comandament de les tropes a l’Iraq el 2007:augmentar el nombre de soldatsi concentrar-los a Bagdad per guanyar la guerra de les percepcions (si la gent percep seguretat, hi haurà més seguretat) ipactar amb la insurgència sunnitaque atacava les seves tropes per llançar-la contra Al-Qaida. D’aquí van néixer les milícies sunnites dels Fills de l’Iraq, que van ser traïdes després de complir amb la seva missió.

Confiança en dubte

La decisió de Trump de deixar a l’estacada els kurds sirians obre la porta a una tornada d’EI. Les YPG van ser la infanteria mentre que els EUA bombardejaven còmodament des de 5.000 metres d’altura, fora de l’abast de les bateries antiaèries. Desaparegut el territori físic (Califat), els milicians d’Estat Islàmic s’han dispersat a l’espera d’una altra oportunitat. EI està en la mateixa categoria d’Al-Qaida, un grup armat sense territori. Provarà de colpejar amb atemptats al Pròxim Orient, Àsia i Europa.

¿Confiarem en la Turquia que va encoratjar i va armar grups neosalafistes que representen una amenaça global? El premi per a Erdogan és excessiu. La seva guerra contra els kurds de Turquia, entre un 15% i un 19% de la població, és una batalla per la seva supervivència en el poder. Podia haver firmat la pau després de l’alto el foc del 2013 amb la guerrilla del PKK, grup amb què Ankara va entaular una cruenta lluita als 80. Després de renunciar a l’objectiu de la independència, el PKK demana l’autonomia, el mateix que els kurds sirians.

Erdogan va descarrilar el procés de pau per por del creixement electoral del Partit de la Democràcia dels Pobles, laic i prokurd. La seva tesi és que les YPG són una sucursal del PKK, i, per tant un grup terrorista. Hi ha una altra lectura: es tracta d’una batalla entre l’islam polític, en el qual Erdogan interpreta un paper de presumpte moderat, i l’esquerra secular. La presència de dones kurdes sense vel a la primera línia de lluita contra EI és la prova que els kurds tenen resolt el seu paper en la societat. Les Unitats de Populars de Protecció són el projecte polític més avançat de la zona.

Piròmans al polvorí

Notícies relacionades

Mercadejar amb els refugiats

La UE i l'OTAN, ostatges de Turquia

No se sap quin és el pla a curt, mitjà i llarg termini de Trump a Síria (i enlloc). Això genera inestabilitat en una regió que és un polvorí envoltat de piròmans. El seu recolzament a Turquia perjudica els interessos d’Israel, sobretot els de Benjamin Netanyahu, perquè Turquia s’alinea amb l’Iran i Qatar en la pugna amb l’Aràbia Saudita, que tampoc deu d’entendre el que està passant. La decisió de Trump d’abandonar els kurds té una forta oposició al Congrés del seu país, inclòs entre els republicans, en un moment de tamborsd’impeachment en el qual es juga la presidència per abús de poder i obstrucció a la justícia.

El missatge llançat és clar: Washington no és un aliat fiable. No ho és per als europeus, a qui menysprea i insulta, i no ho és per als kurds. Potser tot sigui més senzill i siguem davant d’una mostra de la decadència imperial dels EUA, amb una Xina a l’espera d’ocupar el tron planetari sense disparar una sola bala.