Acumulació d'errors britànics amb el 'brexit'

La gestió del ‘brexit’ pel Govern conservador britànic s’ha caracteritzat des del 2016 per una acumulació d’errors, plantejaments irrealistes i objectius contradictoris, que ha fet extremadament difícil la tasca de la Unió Europea (UE) de buscar una sortida negociada amb Londres. El primer acord pactat per l’anterior primera ministra, Theresa May, va ser rebutjat en tres ocasions per la Cambra dels Comuns. El nou acord, consensuat ‘in extremis’ per un ‘premier’ Boris Johnson desesperat per aconseguir un èxit, també ensopega amb fortes reticències parlamentàries i la seva ratificació és incerta.

L’acord compleix els objectius essencials de la UE: protegeix els ciutadans europeus residents al Regne Unit, preserva el mercat únic europeu i evita una frontera entre les dues Irlandes, salvant l’Acord de Pau de 1998. Si aconsegueix ser ratificat, la UE afrontarà una tasca encara més titànica: negociar un tractat de lliure comerç amb un Regne Unit que el Partit Conservador vol convertir en un paradís fiscal i de la desregulació.  

Els primers errors britànics del ‘brexit’ ja es van produir abans del referèndum, quan el llavors primer ministre, David Cameron, va renunciar a desmentir amb contundència les falsedats sobre els avantatges del ‘brexit’ que difonien els partidaris d’abandonar la UE –com el mateix Boris Johnson– per evitar disputes internes al Partit Conservador i no posar en perill el seu lideratge. El malestar social causat per les retallades draconianes de la despesa social aplicades pels conservadors des del 2010, que es van sumar als acumulats durant l’etapa laborista de Tony Blair, va estimular un vot de càstig a favor d’abandonar la UE de les zones i la població menys afavorides, com detalla l’estudi ‘brexit vote’ de Sacha O. Becker, Thiermo Fetzer i Dennis Novy.

Càlculs a curt termini

El referèndum va crear una contradicció política des del principi, perquè la majoria dels diputats encarregats de fer efectiva la voluntat expressada pels ciutadans eren partidaris de mantenir-se a la UE. A aquest conflicte seminal s’hi va sumar l’error de May de convocar eleccions anticipades el juny del 2017 partint de càlculs a curt termini, que seguien subestimant el malestar social. Els conservadors van perdre la majoria absoluta i es van aliar amb els unionistes nord-irlandesos del DUP, depenent d’un partit i del seu líder, Arlene Foster, responsables d’un greu escàndol de corrupció i malbaratament (el cas ‘diners per cendres’),que ha deixat Irlanda del Nord sense Govern i sense activitat parlamentària des del 2017.

L’aliança de May amb el DUP va afegir una altra contradicció, perquè Irlanda del Nord va votar en un 56% a favor de mantenir-se a la UE, mentre que el DUP defensa la màxima ruptura amb la UE i actua com a única veu nord-irlandesa als Comuns. A més, el DUP es va oposar a l’Acord de Pau de Divendres Sant de 1998 i té un interès escàs que el ‘brexit’ el preservi, ja que creu que és l’avantsala de la reunificació d’Irlanda. El DUP ja va coartar la capacitat negociadora de May i ara amenaça de torpedinar l’acord de Johnson.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Entre les diferents opcions del ‘brexit’, May va optar per la més dràstica i amb més cost econòmic  –la sortida del mercat únic i de la unió duanera– per motius polítics: «recuperar la sobirania» i mantenir els conservadors units i en el poder. Però resulta antagònica per salvar l’acord de pau nord-irlandès, ja que la sortida de la unió duanera obliga a establir un control fronterer en algun lloc. La quadratura del cercle, rebutjada per May i acceptada per Johnson, és mantenir legalment Irlanda del Nord dins de la unió duanera britànica, tot i que a la pràctica estarà dins de l’europea, els seus productes s’alinearan amb les normes del mercat únic europeu i els controls fronterers es faran entre Irlanda del Nord i la Gran Bretanya.

Majoria sòlida

Malgrat la seva debilitat parlamentària, May mai es va plantejar consensuar prèviament les línies mestres de l’acord abans que negociar amb la UE a la Cambra dels Comuns per assegurar-se una majoria sòlida. May també va pensar que podria manipular els seus socis europeus i imposar el criteri britànic a la UE, tenir en compte que el volum de l’economia del conjunt dels Vint-i-set és 5,6 vegades superior a la britànica i que el 47% de les exportacions del Regne Unit van als Vint-i-set mentre que només el 6,6 de les exportacions totals dels Vint-i-set té el mercat britànic com a destí. Aquests errors li van acabar costant el càrrec, a banda d’eternitzar les negociacions i esgotar la paciència de la UE. La falta d’aquesta majoria parlamentària sòlida tenalla ara Johnson, amb un Partit Conservador encara més desarticulat.