«Bolsonaro no veu els indígenes ni tan sols com a ciutadans»

Va treure el cap per l’Amazònia per primera vegada a finals dels anys 50, fascinat amb les històries que explicaven per la tele brasilera els germans Villas-Boâs, els grans exploradors de l’època.  Buscava convertir-se en un intrèpid aventurer i va acabar fascinat per la cultura de la comunitat indígena, fins al punt que ha consagrat la seva existència a la defensa dels seus drets tan habitualment trepitjats. Aquesta setmana visita Casa Amèrica Catalunya per glossar els reptes que afronten el ’pulmó’ del planeta i els seus soferts habitants. 

¿Què queda de la selva que vostè va conèixer en l’adolescència?

Molt poc. Després de les meves primeres incursions a la selva, van arribar les carreteres; amb les carreteres, l’agronegoci; amb l’agronegoci, les hidroelèctriques... I tot això va fer canviar l’Amazònia. Està canviant molt, si bé la major part de l’Amazònia continua gairebé intocable, gairebé. Una gran part conserva l’essència.

¿En què consisteix la seva tasca amb les tribus indígenes?

La Fundació Nacional de l’Indi s’encarrega de demarcar les terres i protegir els drets i les necessitats dels indígenes. Però jo m’he dedicat més a allò al que anomenem indígenes aïllats, aquells que no sabem gaires vegades que existeixen o tenim poquíssima informació sobre ells. No se sap quants són, la llengua que parlen... Les altres dues categories reconegudes per la llei brasilera són els indis de contacte intermitent, els que conserven les seves tradicions però també acudeixen a la ciutat; i els indis integrats a la societat, una categoria que no reconec perquè al meu parer no hi ha integració: la societat els aparta i els margina.

Bolsonaro dona llum verda a la tala il·legal mentre se succeeixen incendis d’origen més que sospitós.

Històricament, cap govern al Brasil ha sigut favorable als indígenes. Tampoc a tot Sud-amèrica i el món. Però, mentre que els altres governants van tenir desacords amb indígenes després d’haver exercit el poder, Bolsonaro, abans d’arribar al poder ja va dir que no demarcaria terres indígenes, que quedarien obertes per a l’agronegoci. La seva política és premeditada i extremament perillosa per als indígenes, especialment els aïllats, els més vulnerables perquè per sobreviure depenen de l’entorn, del medi ambient.

Per a Bolsonaro no és que els indígenes siguin ciutadans de segona, és que ni tan sols arriben a ser ciutadans. I això que la Constitució del Brasil deixa molt clar que els indígenes tenen tots els drets dels blancs i altres més per preservar la seva llengua, tradicions, cultura...

Més de 1.500 activistes ambientals han sigut assassinats els últims 15 anys. ¿Tants interessos hi ha en joc?

Absolutament. Alguns dels nostres treballadors a la selva van ser atacats per grups armats i un va morir. Grups desconeguts, que se senten emparats per les polítiques de Bolsonaro. Al Brasil, la majoria de la societat menysprea la cultura indígena, ja que els considera un llast per a la civilització i el progrés. Ara molt més, amb Bolsonaro en el poder. A més, gairebé el 13% de tot el territori del Brasil són destinats a terres indígenes, que compleixen també una funció importantíssima mediambiental i de preservació de l’Amazònia. Una cosa que ens beneficia a tots, però que va contra els interessos de l’agronegoci. L’home no és un animal irracional, i potser aquesta sigui la nostra gran desgràcia.

¿És difícil guanyar-se la confiança de la comunitat indígena?

Tots els grups humans representen una visió, una manera d’estar diferenciada. Els indígenes són homes amb les seves necessitats. Quan passes gran part de la teva vida al seu costat, hi ha un procés d’amistat i confiança com passa amb qualsevol altra persona. Però no és gaire difícil connectar perquè tot i que hi hagi distinció i diferències de llengua, hàbits, alimentació i molts més aspectes, la condició humana ens aproxima definitivament. Ells, a més, tenen menys prejudicis que l’home blanc, amb tota certesa.

¿Vostè ha rebut pressions, amenaces i intents de suborn?

He rebutjat diverses temptatives de suborn. Soc funcionari públic del govern i visc d’aquest salari. Aquesta és la meva vida. La meva vida amb els indígenes va ser prou bona per tenir el meu cor tranquil i ple de vivències extraordinàries.  I sí que he rebut moltes amenaces. De terratinents i d’organitzacions religioses, que no són precisament sants. Al final tots s’uneixen, polítics, religiosos i altres persones buscant pressionar.

¿Quines lliçons podria donar la comunitat indígena ancorada en el passat a l’imparable món desenvolupat?

La lliçó més gran que ens donen és que podríem ser més simples. La nostra sofisticació ens fa creure que som els millors per sobre de tot i de tots. Veus un indígena, nu, amb la seva artesania, amb les seves fletxes i sarbatanes per alimentar els seus fills... Els seus principis són primaris, de supervivència. Però viuen feliços. Jo no proposo que tots nosaltres anem nus amb arcs i fletxes, però hem d’equilibrar una mica el nostre desenvolupament sense mesura. Mai he trobat un poble que somrigui més que els indígenes. Si la felicitat pogués mesurar-se per la capacitat de somriure, diria que són el poble més feliç del món. Ens fan notar que la vida sempre pot ser més senzilla, sense necessitat de tants diners, tant consum i tantes altres coses que no porten res més que un infern personal.

¿En què li ha canviat la vida la selva?

Soc un privilegiat per haver conegut els indígenes, per viure més de 45 anys a la selva amb ells. La possibilitat de veure altres cultures, altres formes de prendre’s la vida. Un indígena mira un animal moltes vegades i pensa: pot ser el meu avi retornat en forma d’animal. Nosaltres pensem d’una altra manera. Però totes les expressions humanes són bones en la mesura que enriqueixen les persones. És possible estar errat. Aquesta condició d’incertesa ens ha de conduir a escoltar més l’altre. Parlem més. Potser podem trobar camins que, no dic ja unificar, sinó que almenys evitin la confrontació.

Notícies relacionades

¿Per què es crema l'Amazones?

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Va conèixer l’Amazones fa 60 anys. ¿Com creu que serà d’aquí 60 anys més?

Jo no tinc un Déu, però crec que en la condició humana és natural al néixer ser honestos i correctes. Això hauria de ser la nostra vida, no per déus o coses extraordinàries, sinó perquè aquesta és l’autèntic destí de la humanitat. Hi ha un progrés amb el pas dels segles, com més protecció de drets humans, moltes vegades amb sang i molta lluita. Crec que trobarem camins que ens portin a comprendre la nostra finitud, que no som déus, que hem de ser més solidaris i honestos entre nosaltres, amb l’Amazones i amb tot el nostre entorn.