Trudeau s'encamina cap a un segon mandat després de guanyar les eleccions al Canadà

Justin Trudeau podrà governar quatre anys més al capdavant del segon país més gran del món després d’haver superat la revàlida d’unes eleccions que es van plantejar com un plebiscit sobre el seu lideratge. El Partit Liberal del primer ministre ha vençut el Partit Conservador d’Andrew Scheer, que acudia a la cita amb un empat tècnic a les enquestes.

Però Trudeau haurà de buscar recolzaments per governar després de perdre la majoria absoluta conquerida el 2015, un resultat que reflecteix el desgast dels últims quatre anys, marcats per diversos escàndols i una política d’equilibris que ha generat desafecció entre alguns partidaris del dirigent progressista. 

La victòria delcarismàtic Trudeau, de 47 anys, arriba després d’unacampanya aspra i poc inspiradora, més centrada en la personalitat dels cinc principals candidats que en els assumptes que més preocupen els canadencs, com el cost de la vida, la sanitat o el canvi climàtic.

Atacs personals

El primer ministre ha hagut de trampejar una infinitatd’atacs personals que han qüestionat la seva autenticitat i la solidesa dels seus principis, els mateixos que li van servir el 2015 per enlluernar el país i mig món.

Des de la seva ferma actitud contra el canvi climàtic, que va quedar seriosament entelada quan el seu Govern va comprar per més de 3.000 milions de dòlars un gegantí oleoducte, a la seva aposta per un lideratge transparent i ètic, que va volar pels aires quan el seu fiscal general el va acusar de pressionar-la per interferir en la investigació criminal contra SNC-Lavalin, un conglomerat quebequès de la construcció acusat de corrupció a Líbia.

Aquest últim escàndol va deixar molt tocada la seva popularitat, després d’una arrencada de mandat pletòric en què va instaurar la paritat de gènere en el Govern, va imposar una taxa a les emissions d’efecte d’hivernacle i va demanar perdó als pobles indígenes pels excessos del passat.

Després va arribar aquest altreescàndold’unesfotos de joventuten les quals apareixia amb la cara pintada de negre i marró durant una festa de disfresses de ‘Les mil i una nits’, un episodi pel qual es va disculpar després de ser acusat de racisme. Les disculpes banyades de llàgrimes han sigut una constant del seu mandat, una actitud que ha acabat cansant molts canadencs. 

Trudeau s’enfrontava a l’antic president de la Cambra dels Comuns, un conservador moderat i catòlic de 40 anys. Scheer ha perdut en escons, però hauria guanyat en vots totals, segons el recompte preliminar, un resultat malgrat tot notable que serveix per rellançar els conservadors després dels pobres resultats que van obtenir fa quatre anys amb el llavors primer ministre Stephen Harperal capdavant del partit.

 Les prediccions situen els independentistes del Bloc Quebequès com a tercera força política, tota una proesa per al seu nou líder, Yves-François Blanchet, que hauria triplicat els resultats del 2015 quan molt pocs apostaven per la resurrecció dels sobiranistes.

Notícies relacionades

Sense la independència en l'horitzó, els sobiranistes del Quebec remunten el vol

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La decepció més gran se l’han emportat els partits a l’esquerra dels Liberals de Trudeau, tant la Nova Democràcia (NDP) del sikh Jagmeet Singh, el primer polític no blanc en liderar un dels grans partits canadencs, com Els Verds d’Elisabeth May. El primer s’ha quedat molt lluny de revalidar l’‘onada taronja’ del 2011, quan va obtenir els millors resultats de la seva història, mentre el segon tindrà dificultats per entrar a la Cambra baixa. 

El mapa electoral reflecteix la divisió profunda que vaticinaven les enquestes, amb uns liberals victoriosos a Ontario i la costa atlàntica; l’Oest pres pels conservadors; Quebec, pels independentistes, i importants bosses dels esquerrans de NPD a la Colúmbia Britànica i Manitoba. Si les prediccions es compleixen, Trudeau haurà de governar en minoria, buscant recolzaments puntuals per aprovar les seves lleis, probablement amb el NPD, que ja ha mostrat la seva predisposició a pactar amb els liberals. L’altra opció passa per un govern de coalició, un model amb escàs predicament en el sistema canadenc, ja que ha passat més d’un segle des de l’última vegada que es va exercitar.