La lluita sense fi dels xavantes a l'Amazònia

Han passat més de 50 anys, però el guerrer xavante Francisco Tsipé continua sense poder contenir les llàgrimes quan recorda el dia que va ser deportat de l’aldea juntament amb les altres 262 persones de la seva comunitat. «Era el 15 d’agost de 1966. L’avió militar va arribar i ens hi van fer pujar. No sabíem on anàvem, perquè no enteníem el portuguès. Les dones i els avis ploraven», explica aquest home de més de 90 anys.

La història delsxavantes de Marãiwatsédé, les terres dels quals s’estenen per l’est de l’estat brasiler de Mato Grosso, sintetitza els desafiaments per als indígenes que suposen elsplans desenvolupistes empresos a l’Amazònia durant l’últim mig segle. Una amenaça renovada amb Jair Bolsonaro al capdavant del Brasil.

Aquell agost de 1966, quan acabaven de ser contactats per l’home blanc, els xavantes van ser desterrats per força de les seves terres. Un influent empresari i constructor, Ariosto da Riva, havia comprat a preu de saldo 670.000 hectàrees a l’estat de Mato Grosso per crear un enorme latifundi boví. El problema és que dins de l’àrea hi havia les aldees dels xavantes, que es negaven a ser expulsats.

Una destí fatídic

Per permetre que Riva pogués desforestar i cremar la selva per plantar-hi pastura, la dictadura militar brasilera va enviar un avió en què els xavantes van ser forçats a embarcar seminús i amuntegats. L’aeronau els va portar a una base salesiana situada a 400 quilòmetres d’allà on els indígenes es trobarien un destí encara més fatídic.

El centre religiós acabava de passar per un brot de xarampió. Sense ser vacunats prèviament, els xavantes van patir una epidèmia de la malaltia. Un total de 83 indis –un terç del clan– van morir pel virus en a penes tres mesos.

Tot i que avui pugui semblar insensat, el règim castrense brasiler (1964-1985) va donar enormes extensions de l’Amazònia a empreses de tot tipus –bancs, aerolínies, indústries pesants– amb l’objectiu de portar el capitalisme al cor de la selva. No lluny de les terres xavantes, per exemple, Volkswagen va obtenir 140.000 hectàrees de jungla el 1973 per desforestar-la i implantar una granja bovina «copiant el model alemany», que va acabar sent un rotund fracàs. Les víctimes d’aquest tipus d’experiments econòmics van ser, d’una banda, el medi ambient i, de l’altra, desenes d’ètnies que es van veure assetjades.

La resistència emergeix d’un nen de 6 anys

Els xavantes de Marãiwatsédé probablement haurien desaparegut com a clan si no fos pel seu cacic, Damião Paridzané, que tenia tot just sis anys quan es va produir la deportació.

A partir de 1980, aquest aguerrit líder va començar a teixir aliances amb altres clans i amb organitzacions no governamentals, i va mobilitzar la premsa i els governs de torn, per aconseguir el que semblava impossible: recuperar el territori ancestral.

El 1998, el Govern brasiler, pressionat internacionalment, va demarcar per a ús exclusiu dels xavantes la reserva Marãiwatsédé, de 165.000 hectàrees, a la regió de la qual van ser deportats. Aquella decisió seria a penes l’inici d’una batalla jurídica que, durant dècada i mitja, va oposar els indis i l’elit rural i política de l’estat de Mato Grosso, ‘graner’ del Brasil i on es considera «absurd» que els indígenes brasilers controlin el 13% del territori nacional per mitjà de les seves reserves. «¿Per a què tanta terra si no produeixen res?», diuen els grans terratinents.

Recuperar la natura

El gener del 2013, 47 anys després de ser expulsats, els xavantes van tornar a les seves terres després que el Tribunal Suprem del Brasil ordenés que els indis eren els legítims ocupants. Però Marãiwatsédé –«selva alta», en xavante– ja no feia honor al seu significat: el 80% de la vegetació havia sigut devastada pels 4.000 blancs que hi vivien.

«Soc feliç per haver aconseguit tornar. Ara hem de poblar tota la reserva per ocupar el territori i evitar invasions. També recuperarem la naturalesa», explica el cacic Damião, avui sexagenari.

Notícies relacionades

Viatge al quilòmetre zero de la destrucció de l'Amazònia

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Unes 800 persones repartides en quatre aldees viuen actualment en una terra equivalent a 165.000 camps de futbol envoltada per camps de soja i deveses. És una àrea extensa, però, sense selva, no genera prou caça ni prou pesca per alimentar la població. Per això els indis depenen dels programes socials per sobreviure. Com molts altres grups indígenes amazònics, això ha provocat canvis radicals en la dieta i han aparegut l’obesitat, la diabetis i l’alcoholisme.

No és l’únic desafiament. Des del 2014 hi ha hagut diversos intents d’invasió. Marãiwatsédé va ser aquest estiu una de les reserves indígenes més afectades pels incendis criminals. «Estem preparats per a la guerra si algú entra aquí per tornar a expulsar-nos», adverteix Damião.