La construcció de la memòria històrica a Irlanda del Nord

La societat nord-irlandesa es troba embrancada en un procés col·lectiu de fixació de la memòria històrica, a la recerca del significat en el present d’un conflicte que durant 30 anys —de 1968 a 1998— va esquinçar el territori. No es tracta d’un moviment homogeni, ni tampoc està dirigit des d’un centre de poder. Les iniciatives que fixen la seva mirada en el passat són moltes i diverses en els seus objectius. Han nascut de forma espontània, de la necessitat de les persones, col·lectius o institucions de donar un sentit a l’horror.

Més de 3.600 morts són una llosa de drames particulars que, agregats, han provocat un trauma col·lectiu que filtra fins al més petit detall del quotidià a Irlanda del Nord. Morts encara frescos en la memòria, i aquest degoteig continua esquitxant el present —només han passat 6 mesos des que la periodista Lyra McKee va morir per una bala perduda mentre cobria un enfrontament entre grups hereus de l’IRA i la policia. És l’última víctima d’una llista que xifra en 159 les morts relacionades amb la violència paramilitar esdevingudes després de la firma dels Acords de Pau del Divendres Sant el 1998.

És difícil fixar el passat quan es confon amb el present i amenaça d’ennuvolar el futur. A aquesta tasca hi han destinat el seu esforç un grup de 5 periodistes amb el projecte enciclopèdic ‘Lost Lives’ (Vides Perdudes). Es tracta d’un llibre de més de 1.500 pàgines que recull els noms i cognoms de cada víctima del conflicte i intenta dilucidar, de forma desapassionada, les circumstàncies de la seva mort. És alguna cosa així coml’intent de construir una veritat objectiva en un terreny on les emocions l’inunden tot. El llibre s’ha convertit per dret propi en una obra de referència. És el punt de partida d’innombrables projectes que bussegen en el passat.

Records de familiars de víctimes

Mark Olphert era un nen de 12 anys quan dos membres de l’IRA van assassinar el seu pare, John Olphert, el 18 de gener de 1983. Així ho recorda: «El meu pare estava atenent uns clients a la seva botiga quan dos homes emmascarats li van disparar des de fora. Després van entrar a la botiga i mentre la meva mare els demanava clemència el van rematar. Quan van recollir el cos, el meu germà de 14 anys va fregar la sang del terra de la botiga. Uns dies després, des del bus que m’emportava a l’escola, vaig veure escrit en una paret ‘John Olphert ha, ha, ha’. La següent vegada que vaig passar, la pintada estava esborrada. Però jo encara recordo».

El relat d’Olphert pertany a l’exposició ‘200 paraules i una fotografia’, organitzat per ‘Cap a la comprensió i la cura’, una institució que centra el seu treball en els records dels familiars de la víctimes del conflicte. Treballen amb les històries de vida amb un doble objectiu, segons explica Eamonn Baker, mediador social involucrat en el projecte: «d’una banda donem veu a un sofriment que, de tan terrible que és, és molt difícil expressar, i d’altra banda, aquestes mateixes històries planten les llavors de l’empatia en els que un dia van ser els seus enemics. És una feina de reconciliació a través de les emocions que compartim tots els éssers humans».

Després d’assassinar John Olphert, els terroristes van pujar a un Ford Cortina que la policia va trobar hores després. Els artificiers es van veure obligats a volar el vehicle per temor que contingués explosius, eliminant així valuoses pistes que podien haver ajudat la detenció dels autors. Avui dia, el cas continua sense estar resolt i se suma a una llarga llista —de més de 1.100 morts— els responsables de la qual no han sigut jutjats ni condemnats.

Laxitud de la justícia britànica

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Destaca la laxitud de la justícia britànica a l’enfrontar-se a les morts causades per les forces de seguretat de l’Estat. Dels 367 morts atribuïdes a la policia i Exèrcit del Regne Unit, només han sigut condemnats quatre soldats com a responsables de quatre morts. Els militars només van complir cinc anys de presó, malgrat haver sigut condemnats a  cadena perpètua.

La falta de justícia impedeix encarar amb garanties un futur en pau. Michael Gallagher, pare d’un mort en l’atemptat d’Omagh, el més sagnant, amb un balanç de 31 morts, el resumeix així: «Necessitem justícia per saber exactament què va passar, perquè no es torni a repetir. Sense la veritat no hi ha pau. I necessitem girar full ràpid perquè estem contaminant a una nova generació amb l’odi que va deixar el conflicte».