Evo Morales dimiteix com a president de Bolívia després de la pressió de l'Exèrcit

«Era impensable, però ha passat», va dir el diari de La Paz La Razón amb referència a l’esdeveniment que sacseja Bolívia i l’Amèrica Llatina.  Evo Morales Ayma ha abandonat el poder després d’exercir-lo 14 anys i canviar el rostre del país més pobre de la regió.

Morales va enfrontar un «cop civicopolicial» i va preferir la dimissió abans de quedar al centre d’un temut bany de sang. Havia guanyat tres eleccions consecutives amb més del 50% del vot. L’última i forçada candidatura va segellar la seva sort. Feia setmanes havia proclamat la seva reelecció en primera volta. El seu contendent Carlos Mesa va denunciar frau en un escenari cada vegada més caldejat.

Morales va acceptar que l’Organització d’Estats Americans (OEA) audités el recompte de vots. Diumenge, els experts van assegurar haver detectat anomalies. El president va convocar nous comicis, però ja era tard: els encesos adversaris només volien el seu cap i les Forces Armades que es proclamaven com a garants de la institucionalitat li van deixar de donar suport.

En poques hores va perdre el suport de tots els uniformats. «Denuncio davant del món i poble bolivià que un oficial de la policia ha anunciat públicament que té instrucció d’executar una ordre d’aprehensió il·legal en contra de la meva persona; així mateix, grups violents han assaltat el meu domicili. Els colpistes destrueixen l’Estat de dret», va dir hores després un Morales convertit en l’ombra del que havia sigut.

Celebracions

La societat boliviana va exhibir les seves ferides a flor de pell. A les principals ciutats hi va haver festejos i cants d’una guerra restauradora encara per lliurar-se.  A bona part del món rural va imperar la tristesa, l’estupor i el desconcert per la celeritat dels fets. Ara es tem una revenja social.

També es van registrar saquejos, incendis de vivendes, situacions de linxament. «Cop» va tornar a ser una paraula amb sentit històric en una Bolívia que durant el segle XX va tenir tants aldarulls militars que els ciutadans han perdut el compte de les interrupcions. «He dit a tots els bolivians i al món sencer que sàpiguen que grups oligàrquics conspiren contra la democràcia», va assenyalar Morales a l’explicar la seva dimissió. «Vull que el poble bolivià sàpiga, no he d’escapar-me, que em diguin si estic robant alguna cosa, que m’ho diguin, que presentin alguna prova. Diversos funcionaris del seu Govern van demanar asil a l’ambaixada mexicana.

La caiguda de Morales es va covar quan el president va perdre el 2016 la consulta popular amb què va intentar obtenir el dret a lluitar a les urnes per un nou període de Govern. Va ser un referèndum estrany. A les xarxes socials van proliferar les notícies sobre una paternitat no reconeguda. Tot va acabar sent una farsa amb un efecte premeditat: minar la confiança en el president. Morales després va cometre l’error de demanar la benedicció del Suprem per participar de les eleccions del 20 d’octubre. L’anhel de permanència va enervar propis i estranys. 

Buit de poder

Diumenge a la nit, més enllà de les celebracions i el dol, una certesa s’imposava a Bolívia: el buit de poder. La dimissió de Morales i el seu vicepresident, Álvaro García Linera, la van seguir les principals autoritats del Congrés, Víctor Borda i Adriana Salvatierra. Per tant, la línia natural de successió establerta a la Carta Magna va quedar en l’aire. La legislatura, on el Moviment al Socialisme (MAS) té una majoria aclaparadora, li ha d’acceptar la renúncia el seu cap polític en les pròximes hores. ¿Ho farà? ¿Quan? Les informacions a l’entrar dilluns seguien sent confuses sobre això. L’oposició, que s’ha apropiat dels carrers, vol obligar l’oficialisme a accelerar els tràmits que permetin formar un Govern provisional.

De moment, les Forces Armades es mantenen en un segon pla. La decisió de no reprimir la protesta policial per no reeditar incidents com els del 2003 que van concloure amb 11 uniformats morts, va acabar sent determinant. Morales havia cortejat els militars. Entonava amb ells les estrofes de la cançó pàtria i assistia a les desfilades i altres cerimònies castrenses. Va creure que parlaven el mateix idioma o va voler creure-ho al punt que va fundar una Escola Antiimperialista  per formar oficials consubstanciats amb la «revolució democràtica i cultural».

Paradoxes del miracle bolivià

Notícies relacionades

Morales anuncia la repetició de les eleccions a Bolívia després de la denúncia de l'OEA

Els motins policials eleven la pressió sobre Evo Morales a Bolívia

L’era Morales es va caracteritzar per una taxa de creixement sostingut que va permetre reduir sistemàticament la pobresa. A diferència del col·lapse veneçolà, el MAS va evitar el malbaratament de la despesa estatal, va cuidar les reserves monetàries i va reduir l’endeutament. El seu comportament va ser considerat exemplar, fins i tot pels inversors estrangers. No obstant, no va ser suficient per sostenir el projecte polític que es va proposar refundar el país.

La dreta liderada per la regió de Santa Cruz va voler tombar-lo el 2007. La Unió Sud-Americana de Nacions (UNASUR), encapçalada llavors per Michelle Bachelet, va frenar aquest intent. Dotze anys més tard, la regió s’ha estellat i no té un fòrum comú per enfrontar els conflictes. Els expresidents Luiz Inácio Lula da Silva i Cristina Fernández de Kirchner van parlar de «cop d’Estat». Jair Bolsonaro, en canvi, va atribuir la caiguda de Morales a les «denúncies de frau». Ara el cas bolivià afegeix a l’Amèrica del Sud una nova zona de convulsió.