Creixement baix, pèrdua de salaris i desigualtat, el caldo de cultiu de les protestes a Amèrica Llatina

Si les dades econòmiques fossin el mirall exacte de la crisi, l’Amèrica Llatina no sembla tenir un altre horitzó que el de nous estremiments. El Fons Monetari Internacional (FMI) va haver de canviar les seves previsions de creixement per a l’any 2019. L’alça calculada del 0,6% ja era per si mateix magra. La realitat l’ha corregit cap a pitjor: amb prou feines serà del 0,2%. 

L’estancament  està lligat al daltabaix endèmic de Veneçuela (-35% del PIB) i els quadros recessius a l’Argentina (-3,5%), l’Equador (-0,5%) i Mèxic (-0,4%). El Brasil, la principal economia llatinoamericana, tindrà una mòdica expansió del 0,8%. L’organisme estima que l’economia regional tindrà el 2020 una mòdica alça (1,8%) gràcies a la lleu millora brasilera i mexicana, però aquest número, va suggerir, pot variar negativament.

La Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib  (Cepal) també preveu un augment gairebé nul durant aquest any (0,1%) i tot just un lleu repunt per al 2020 de l’1,4%. Els especialistes de l’organisme dependent de les Nacions Unides no han deixat de recordar que les males dades es coneixen en «un context en què l’economia global ha disminuït la seva contribució al creixement de la regió el 2019, situació que molt probablement es mantindrà per a l’any que ve». Les tensions comercials entre els Estats Units i la Xina «agreugen les dificultats».  A això se li sumen els episodis de «volatilitat financera» i la caiguda delspreus internacionals de les matèries primeres.

Deteriorament salarial

Hi va haver un temps de millores sostingudes i reducció de les calamitats a la regió al compàs de les exportacions primàries i les polítiques d’inclusió social. Des de fa anys que aquell període inaugural del segle XXI és observat amb una mica de nostàlgia.

El pendent no ha fet més que deteriorar la capacitat salarial dels seus habitants. El PIB per càpita regional era el 2014, quan el cicle «populista» entrava en la seva fase de declivi, de 10.405 dòlars anuals (9.439 euros).

Quatre anys després s’havia reduït a 9.023 dòlars. Aquest any tornarà a caure un 0,8%. Entre el 2000 i el 2016, les persones que vivien amb 5,5 dòlars diaris van passar del 42,9% al 24,6%. No obstant, la CEPALassenyala que la majoria dels qui es van escapar llavors de la pobresa formen part en l’actualitat d’un grup vulnerable que representa en total el 37% dels llatinoamericans. Tenen treballs informals, escassa protecció social, ingressos baixos i inestables.

Desigualtat

Una dècada enrere, els Governs celebraven les sostingudes taxes de creixement i veien en aquelles xifres la promesa d’una bonança més gran. Des d’aleshores, alguns especialistes recordaven que la pujada del PIB és una condició clau per aldesenvolupament. No obstant, l’augment de la producció econòmica no és garantia de benestar general ni d’accés a l’educació i la salut. 

 La «Calculadora de la Desigualtat» elaborada per Oxfam i el portal peruà Ojo Público permet a qualsevol llatinoamericà comparar quants diners percep la seva família i el que guanyen els milionaris dels seus respectius països.

Un càlcul general dona unes xifres que expliquen les raons de l’alta combustió social: el 10 % de la població més acabalada concentra el 71% de la riquesa. Per aconseguir els guanys d’un home de fortuna en un mes, una persona més modesta no en tindria prou ni tan sols amb dues vides: hauria de treballar 174 anys a l’Argentina, 442 anys a Colòmbia o 314 anys al Brasil, d’acord amb Rosa Cañete Alonso, coordinadora regional del Programa de Lluita contra la Desigualtat d’Oxfam.

La paradoxa boliviana

Notícies relacionades

Sebastián Piñera, al seu laberint

Bolívia: la contrarevolució més inesperada

L’altra paradoxa dels números de la macroeconomia l’acaba d’oferir Bolívia. Durant l’era d’Evo Morales, va ser un dels països que millor ha resistit el descens econòmic de la regió gràcies a una política fiscal «expansiva», amb baix endeutament extern, millores salarials i increment del crèdit. 

El país acabarà el seu convuls 2019 amb una pujada del 3,9% del PIB. L’altre exemple és Xile. La seva economia augmentarà un 2,5%. Per una raó o una altra, l’expansió no és l’únic pilar d’estabilitat. El cop d’Estat a Bolívia il’esclat social a Xile no tenen a veure amb la fortalesa de les estadístiques.