Un català al corredor de la mort tailandès

«Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan». Esbossant un somriure, sense ni obrir la boca, però lluint al palmell de la mà un missatge redemptor, gairebé messiànic, amb la referència Lluc 23:34. Amb aquest versicle bíblic, el català Artur Segarra reivindicava la seva declaració d’innocència davant de la premsa, abans d’escoltar la sentència del jutge tailandès que l’abril del 2017 el condemnava a mort per assassinar i esquarterarl’empresari lleidatà David Bernat. El Tribunal Suprem del país asiàtic ha confirmat aquest dimecres la pena capital per a Segarra, que havia recorregut la sentència, lamentant un veredicte sense que es comptés amb testimonis directes de l’assassinat.

Les proves assenyalen a Segarra com el responsable de sostenir la bossa de plàstic amb què la víctima va morir asfixiada, així com de desmembrar el seu cadàver i col·locar-ne les parts en una nevera per conservar-les abans de llançar-les al riu Chao Phraya, on les autoritats el van localitzar dies després. Els forenses van determinar que Bernat va morir després de sis dies en què va estar sense aigua, ni menjar, sotmès a tortures i vexacions. Unes condicions angoixants per portar-lo al límit i, segons defensava l’acusació, que acabés confessés les contrasenyes dels seus opulents comptes bancaris. Als seus 39 anys, la víctima era un prestigiós consultor informàtic que s’embutxacava prop de 1.500 euros diaris treballant per als governs de l’Iran i Birmània. 

Un suculent botí per a qualsevol ment amb desviacions criminals. També la de Segarra, l’extroversió del qual el portava a mostrar-se sense precaucions com un Robin Hood del segle XXI. «Fa que robo tota la meva vida. No sé fer una altra cosa. Però robatori als rics, i moltes vegades és per donar-hol als pobres», fabulava una nit de setembre, el 2015, davant de l’escriptor Joaquín Campos, que ja l’estava investigant per escriure un llibre. Aquestes activitats fradulentes eren el seu únic aliment a Bangkok i anteriorment a Espanya. Va fugir de Catalunya, precisament per la seva presumpta relació amb una xarxa que va estafar un centenar d’ancians amb les promeses d’una renda per a tota la vida a canvi de vendre les seves vivendes. Després del crim, també va aconseguir escapar fins a Cambodja, on la policia local el va localitzar i va detenir pocs dies després, abans d’extradir-lo a Bangkok. 

Però mai abans se l’havia relacionat amb delictes de sang. No obstant, aquella mateixa vetllada ja avançava un cop mestre amb alguns canvis en el seu procedir habitual, segons va revelar Campos a EL PERIÓDICO: «Estic preparant un nou cop de 300.000 dòlars. Però aquesta vegada serà una cosa diferent».  

Confabulació

Una de les proves més compromeses per a Segarra té a veure amb el milió de dòlars que va acabar en el seu compte bancari procedent de fons de la víctima a Singapur i Tailàndia. Una operació encriptada que comporta certa complexitat, extrem que sumat a l’absència de delictes de sang al seu expedient fan pensar a Campos que l’acusat no va actuar sol, com reflecteix al seu llibre 'La verdad sobre el caso Segarra'. «Crec que va contractar sicaris tailandesos o es va associar amb gent equivocada», afirma. 

Notícies relacionades

El català Artur Segarra, condemnat a mort per assassinat a Bangkok

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Altres proves que l’incriminen en el crim són les restes de sang de Bernat al pis de Segarra, a més de gravacions de càmeres de seguretat on apareixen tots dos entrant al bloc d’apartaments que ja mai abandonaria amb vida la víctima. Per acabarde tancar el cèrcol, la seva exparella tailandesa va declarar que el ja processat s’havia desfet d’una caixa de ganivets. Ell ho justifica apuntant a una conspiració en què incloïa la que va ser la seva nòvia, extrem que no ha sigut atès per la justícia del país asiàtic.  

Després de confirmar-se la sentència en ferm, Segarra pot sol·licitar clemència als reis de Tailàndia per commutar-li la pena capital per cadena perpètua, un extrem que li permetria demanar l’extradició a Espanya després de complir alguns anys de condemna.