Una vaga general posa el president de Colòmbia davant el mirall xilè

El president colombià Iván Duque es mira preocupat en el mirall xilèpresident colombiàIván Duquemirall xilè. «Criden a incendiar la societat basant-se en mentides», va dir sobre la vaga general que s’ha celebrat aquest dijous. Sindicats, estudiants i sectors socials es van mobilitzar contra «#ElPaquetazodeDuque» en els grans centres urbans i fins i tot petites poblacions, totes unides per un enuig comú. Una multitud va sortir als carrers de la capital. Es van registrar alguns enfrontaments menors entre els manifestants i els policies. No van faltar els gasos lacrimògens, les curses i els excessos repressius de la policia. Les autoritats de Calí, la tercera ciutat del país, van decretar el toc de queda fins a les sis del matí de divendres. El tenor del malestar social suma a Colòmbia als països llatinoamericans esgarrifats per les protestes.

Duque, que en aquests moments té una desaprovació del 69%, ha utilitzat el mateix llenguatge bèl·lic que tan poc èxit li va portar al seu col·lega Sebastián Piñera. «Ho vaig veure amb paranoia, amb por, lluia arraconat», va dir sobre el president Claudia López, l’alcaldessa electa de Bogotà. El mandatari va parlar per boca del seu padrí polític. Per a Álvaro Uribe, la vaga té un final desestabilitzador planificat per «El Foro de São Paulo», com es coneix la reunió anual de partits d’esquerra de la regió.

El Govern colombià ha pres aquest diagnòstic a ulls clucs, perquè ha tancat passos fronterers, ha militaritzat part del territori i ha realitzat violacions de domicili que van ser denunciats pels moviments defensors de drets humans. Les amenaces no van intimidar els manifestants. Desenes de persones van ser detingudes durant les manifestacions que per al politòleg Ariel Ávila poden significar un punt de tall en la política colombiana. «Aquesta és la mostra del despertar del moviment social colombià», va dir.

Reforma laboral i de pensions

Les raons de la protesta són econòmiques i polítiques. Colòmbia tindrà el 2019 un creixement del 3,3%, similar al de Xile. Però aquesta millora no s’expressa en millors condicions per a la població. Un 44% dels colombians perceben menys que el salari mínim, d’uns 250 dòlars. L’atur és del 10%. Les autoritats volen tirar endavant una reforma laboral i de les pensions que va ser considerada perjudicial per les centrals obreres. També es rebutgen els intents de privatitzar empreses estatals.

Les forces que van convocar a la protesta reclamen a Duque que avanci en la implementació delsacords de pau amb les FARC. Des que el 2016 es va firmar l’anomenat Pacte de l’Havana, han sigut assassinats uns 800 dirigents socials en mans de grups en general d’ultradreta o narcotraficants. D’aquest total, 135 són indígenes.

La societat segueix esgarrifada per un recent fet de violència: l’ocultació per part del Govern de la mort de vuit nens en el marc d’un bombardeig contra un campament del sector de les FARC que s’ha tornat a armar. Segons el senador d’esquerres Gustavo Petro, des del 2014 han sigut assassinats 314 menors. L’estupor que provoquen aquests números va quedar resumit en un dels cartells vistos a Bogotà: «Els nostres nens no són objectiu militar».

Preocupació al Govern

Fa 42 anys, el 14 de setembre de 1977, Colòmbia va viure un de les vagues més intenses de la segona meitat del segle XX. El record d’aquells esdeveniments va estar a l’ordre del dia en els mitjans. A prop de Duque estan preocupats que el conflicte social adquireixi una rellevància similar.

«No s’ha de relacionar necessàriament el succeït a Xile, l’Equador o el Perú amb aquesta situació concreta. Si algun dia hi hagués –Déu no ho vulgui– una explosió social a Colòmbia, seria molt més fort, ja que durant anys, per via de la impunitat social i política, sumada al cas omís davant de les inequidades socials, hem deixat escalfar una olla», va dir Alfonso Gómez Méndez, columnista del diari de Bogotà El Tiempo.

Si no s’encarrila aquest afartament, va advertir, «el descontentament per les sendes democràtiques podria arribar a explotar com la del Bogotazo», va advertir en relació amb l’esclat social de 1948 que sol ser assenyalat com l’inici de la violència a Colòmbia.

Notícies relacionades

Creixement baix, pèrdua de salaris i desigualtat, el caldo de cultiu de les protestes a Amèrica Llatina

Sebastián Piñera, al seu laberint

Però el president, assenyalen diferents analistes, no encerta en el seu diagnòstic polític. «No és fàcil governar Colòmbia. Menys sota la pressió de dos líders del calibre de Trump i Uribe, els que –molt similars en alguns aspectes i amb diferències en d’altres–, amb tot el seu pes, busquen imposar el seu criteri perquè Duque implementi les seves prioritats. No voldria ser a la pell de Duque, ja que aquestes pressions són molt difícils de manejar, més encara quan no es té experiència en les grans lligues de la política», va escriure Juan Pablo Ruiz Soto a  El Espectador.

Miss Colòmbia també protesta

L’enuig amb Duque s’ha intensificat tant que fins i tot María Fernanda Aristizábal, l’acabada de guardonar Miss Colòmbia, va abandonar la seva condició de reina de la bellesa per un moment per declarar la seva simpatia amb els vaguistes. A diferència de la selecció de futbol, va fer dos golassos. El primer, al dir que les marxes mobilitzin la població per «poder alçar la veu». I el segon, a l’advertir el president de dretes «que escolti molt».