«Turquia mira d'exterminar els kurds amb el silenci còmplice d'Occident»

Encara no han passat ni 24 hores des que aterrés a Barcelona i Amina Hussein continua sense poder treure’s de sobre una anguniosa barreja de sentiments després de visitar el Kurdistan sirià, arrasat per Turquia i per grups armats locals després de la fugida dels EUA de la zona. Confessa que ve «canviada» i que no pot evitar sentir-se «culpable» per tenir una residència europea que li serveix de salconduit per sortir d’un infern que d’altres no poden evitar. Ni tan sols la seva denúncia davant dels mitjans perquè el drama de la seva gent no caigui en l’oblit aconsegueix alleujar-la.

¿Com és la realitat de la comunitat kurda després de la sortida de les tropes dels EUA de Síria?

Duríssima. Com diu el poema d’un amic kurd ‘La guerra descansa al matí i comença de nit’. Els bombardejos començaven a les 16.00 h i acabaven a les 8 del matí. Els nens es despertaven a les 4 o 5 del matí. Tenien por i ploraven. No sabíem què fer. La zona atacada, a Rojava, toca la frontera i la gent no sap on anar. Més de 300.000 persones fugen de casa seva. Malgrat la treva oficial, grups de gihadistes avalats per Ankara continuen atacant combois de civils que fugen, a camps de desplaçats, a presons d’Estat Islàmic [EI] ... No són rebels sirians, són exmembres d’EI i amenacen no només els 5 milions que viuen a Rojava sinó tot el món, perquè ja han avisat que s’estan reorganitzant.

Vostè denuncia una situació extrema a la zona de Serê Kaniyê i Tell Abyad.

És una situació de genocidi i neteja ètnica. Aquest matí s’ha sabut que els primers refugiats sirians àrabs que van arribar a la zona de Ras al-Ayn i Tell Abyad són àrabs no kurds, i en altres zones com Homs i el nord de Damasc, llunyanes de zona de frontera amb Turquia. Evidencia que sí que hi ha neteja ètnica. Ankara no vol que els desplaçats kurds tornin a casa seva. Com a conseqüència, més de 100.000 nens no poden anar a classe perquè les escoles estan ocupades per desplaçats. Hi ha gana, els preus dels productes bàsics són desorbitats. De vegades passen dies sense aigua. Una situació que et destrossa.

¿Els que es queden ho fan perquè tenen esperances o perquè no tenen més remei?

Des del 9 d’octubre fins avui, més de 15.000 refugiats kurds arriben al Kurdistan de l’Iraq, on van construir un camp de refugiats a prop de la frontera. Però cada persona ha de pagar entre 600 i 800 dòlars per travessar la frontera i arribar allà.  I parlem de 9 anys ja de guerra a Síria. No tots tenen diners per pagar, fugir i poder viure tranquils i segurs. A molts, només els queda continuar lluitant i resistir.

¿Com són les circumstàncies en les quals viuen els desplaçats? 

Estan en una situació especialment vulnerable. Em va destrossar el cas d’una noia amb el seu nadó de 3 dies en una escola a Hasaka. El pare del nadó i el seu oncle van morir en combat, i l’avi va perdre la vida en un altre atac a l’anar a recuperar els cadàvers. I ella ja no podia ni plorar. Havia perdut l’esperança per ella i per al seu fill. ¿Per a què havia vingut aquest petit al món?

El Kurdistan se sent oblidat. Des del nou d’octubre hi ha hagut set atacs amb cotxe bomba en ciutats kurdes. No he vist això en els mitjans, ni els civils que han mort en aquests atacs. Però si fos una bici bomba a qualsevol carrer d’Occident, segur que seria portada.

Per a un poble tan acostumat a ser perseguit, ¿és el pitjor moment de la seva història?

Abans de l’ocupació d’Afrin, el 2018, pensava que era el millor moment per als kurds, fins i tot sense la creació d’un Estat independent, que és molt difícil, gairebé impossible. Ara, poc més d’un any després, penso que és el pitjor moment. Per aquest intent d’extermini, d’aniquilar els kurds amb un silenci internacional còmplice. Els EUA es retiren un dia abans i Turquia comença a atacar hores després. I el mateix va passar amb la sortida russa d’Afrin.

La culpa sobretot és dels EUA i de Rússia, per més que Moscou digués fa poc que no deixaria que Turquia comencés a atacar de nou. Però tothom té una mica de responsabilitat: Són 9 anys de guerra a Síria, i ningú fa res. Cada dia és pitjor.

Execucions de civils, segrestos, equips mèdics bloquejats... ¿Hi ha esperança que la comunitat internacional finalment actuï?

No hi ha cap esperança allà. La gent esperava molt més després de lluitar 6 anys contra EI, en què els kurds perden prop de 12.000 joves i pateixen més de 13.000 ferits. Per culpa d’una lluita contra un enemic comú, també per a Europa. Els atacs d’EI segueixen en zona kurda i siriana a l’Iraq. A Europa, per sort, ara no passa. Però ells eren els que lluitaven també i malgrat pagar aquest preu, de sobte es veuen abandonats davant Turquia, el segon Exèrcit de l’OTAN, davant dels ulls i la connivència de la comunitat internacional.

¿Com s’explica aquesta impunitat de Turquia?

No sé per què té tanta impunitat per poder fer tot això. Si es fes en nom d’EI, tindríem una nova coalició internacional per fer-los front, però ho fa Turquia i no passa res. Potser té a veure amb la relació secreta que, pel que sembla, manté un gendre de Trump amb Erdogan. Una altra vegada, els interessos polítics i econòmics per sobre de la vida de milers de persones.

¿Què es troben les dones occidentals a l’afegir-se a EI?

En vaig entrevistar unes quantes, inclosa una alemanya que tènia 5 fills amb 5 homes diferents. Ella no volia tornar, deia voler morir amb les seves germanes, les dones d’EI. Cada vegada que en moria un es casava amb un altre, deia que la funció de la dona és tenir fills perquè l’Exèrcit de Déu fos més gran i algun dia poder acabar amb els infidels del món. La majoria són com ella i es volen quedar. Sorprèn que una persona occidental, formada, vulgui quedar-se a EI malgrat veure el que passa al seu voltant, aquest odi. Dubtes si és gent normal, si són conscients... I després veus els seus vídeos i comproves que sí que és gent normal, dones amb estudis universitaris, doctores... I no ho entenc, si fins i tot jo, que he nascut i passat mitja vida allà trobo a faltar la seguretat i la vida a Europa.

Sorprèn la rebel·lió de moltes dones yazidites, que han passat de ser esclaves sexuals a guerrilleres. ¿Com ha culminat aquesta transformació?

És com una venjança. Vaig entrevistar una dona alemanya que va ser esclava sexual d’EI durant dos anys. La seva família la va poder alliberar pagant 10.000 dòlars per poder tornar a casa. Si són molts diners aquí, imagina’t allà. Després de ser a Alemanya per a un tractament psicològic va completar 6 mesos d’entrenament militar abans de formar part de la Unitat de Defensa de Shingal. Va començar a lluitar contra EI, deia que li oferia la possibilitat de ser una dona lliure, forta i que acabaria amb els gihadistes. I també que alliberaria les seves germanes i familiars que continuen desaparegudes.

Notícies relacionades

Síria, els kurds i els aliats d'un sol ús

Compàs d'espera a Síria

En les seves cròniques dona molt protagonisme als nens. ¿Com és l’empremta que està els deixant la guerra?

No es parla dels nens, que han perdut la seva infància, els seus pares... En la meva primera nit, el meu nebot de 5 anys que dormia amb mi es desperta amb un atac i em diu: ’Tia, si us plau, no vull morir’. Aquesta frase ressona al meu cap cada nit. I a Al-Hasakah, on viuen molts d’aquests desplaçats, una nena de 7 anys em va dir: ‘Sisplau no ploris’. Perquè jo, al veure tanta necessitat i tanta situació d’emergència no vaig poder contenir el plor. No és un lloc per viure. La vaig abraçar i em vaig sentir inútil. ¡No podia fer res!  I una nena em deia que no plorés. Estan obligats a tenir una mentalitat molt forta. Juguen quan poden, però quan els preguntes... Un nen em va dir que van atacar la casa dels seus avis i que Erdogan els volia matar. ¿Com pot ser que un nen de 4 o 5 anys pensi això? Estan matant la seva infància. Els obliguen a ser adults.