Les sinuoses relacions de França amb l'OTAN

Al parlar de la «mort cerebral» de l’Aliança Atlàntica i reclamar més implicació en la lluita contra el terrorisme, Emmanuel Macron repeteix la sinuosa pauta que ha dominat la relació entre França i l’OTAN des que Robert Schuman, un dels pares fundadors de la Unió Europea, firmés el tractat de Washington, el 4 d’abril del 1949. 

En els anys cinquanta del segle passat, França va col·laborar en la transformació de l’Aliança,  va ser un soci essencial a causa de la seva situació estratègica i va tenir bases nord-americanes i canadenques, però ja llavors els dirigents de la IV República demanaven que la solidaritat dels aliats s’ampliés a zones on Occident tenia interessos, especialment al Mediterrani i el Pròxim Orient.

La primera crisi de confiança es produeix a finals dels cinquanta i quan el general De Gaulle arriba al poder en plena guerra freda els creixents desacords sobre el paper que han de jugar els Estats Units i Europa al si de l’OTAN acabaran amb la retirada de França del comando militar integrat el 1966.

«Modificar la forma de la nostra aliança sense alterar el fons», van ser les paraules del general. Amb aquestes paraules mirava de justificar una decisió que naixia del malestar pel que considerava una «subordinació» de França a una «autoritat estrangera». París va apostar per l’autonomia i la independència nacional.

¿Per a què serveix l’OTAN?

Anys més tard, francesos i americans divergeixen sobre el futur d’Europa i de l’OTAN. François Mitterrand es va negar a subscriure la doctrina nord-americana que l’Aliança havia de garantir la seguretat a tot el món i, després de la caiguda del bloc soviètic, els malentesos s’agreugen.

«França considera que Europa pot finalment construir una ‘identitat estratègica europea’ i va fins i tot més lluny: ja que la Unió Soviètica no existeix, tampoc el Pacte de Varsòvia i l’Est ja no és una amenaça, ¿per a què serveix l’OTAN?», recorda Maurice Vaïsse, de l’Institut d’Estudis Polítics de París al llibre ‘Francia y la OTAN: una historia’.

Si Mitterrand defensa una transformació profunda de l’OTAN, els nord-americans pensen en una aliança més política que militar. Les discrepàncies són, per tant, estratègiques.

Normalització

A partir del 1993, amb l’arribada de Bill Clinton a la Casa Blanca i la reducció d’efectius aliats a Europa, la tensió baixa. França se suma a les noves missions de l’OTAN al servei del manteniment de la pau i amb Jacques Chirac millora la relació «malgrat les querelles comercials i l’unilateralisme creixent de la diplomàcia nord-americana», apunta l’expert.

Clarament proamericà, el 2009 Nicolas Sarkozy reintegra França en l’estructura militar de l’OTAN quatre dècades després de la decisió de De Gaulle. A més d’altament simbòlic, va ser un acte de normalització amb la qual va voler augmentar la influència francesa en l’Aliança i impulsar l’Europa de la Defensa. La condició que va posar per tornar al comando militar va ser mantenir la independència nuclear del país i que cap força francesa fos comandada de manera permanent per l’OTAN en temps de pau.

Notícies relacionades

Macron demana una implicació més gran de l'OTAN en la lluita contra el terrorisme

Macron: ¿Un Charles de Gaulle postmodern?

En vigílies d’una cimera que s’anuncia tensa, les crítiques que han desencadenat a Berlín, Londres o Varsòvia les paraules de Macron criticant l’actitud dels Estats Units i Turquia evidencien no només el malestar francès sinó la falta d’unitat europea.

«Macron avala un relat gaullista que des del 1958 no té més que una confiança provisional i limitada en la garantia americana d’Europa. Posa el dit en el veritable problema», afirma a ‘Le Monde’ Bruno Tertrais, de la Fundació per a la investigació estratègica.