2019: l'any de la ira

El 1968 les ànsies de llibertat, tolerància i igualtat van sacsejar les granítiques bases de l’‘establishment’ a bona part del món. No van enderrocar l’‘statu quo’, però van sembrar una llavor d’idealisme que va redimensionar moviments tan fonamentals com la defensa dels drets civils i el feminisme. Mig segle i un any després, s’amunteguen a velocitat febril protestes en què multituds de tot el planeta semblen reviure aquest esperit de rebel·lia i inconformisme contra un sistema que no dona respostes a les seves necessitats. I flota en l’ambient la incògnita de si, més que el fermall d’una dècada, el 2019 no acabi sent el germen d’un nou escenari internacional.

Manifestacions contra les polítiques econòmiques i la corrupció al Pròxim Orient, al·legats sobiranistes a Hong Kong i Catalunya, protestes feministes a Sud-amèrica... El gresol del descontentament social llueix un mostrari tan heterogeni i intens en cultures tan dispars que evidencia l’excepcionalitat del moment i la dificultat de parangonar-lo amb episodis com la caiguda del Mur i l’onada de poder popular alspaïsos asiàtics als 90. «Coincideix en la generació d’expectatives. Ara també es crea la sortida d’una crisi i es dirimeix com es reestructura el sistema capitalista global, qui guanya i qui perd», destaca l’antropòleg social Carles Feixa. Però la transversalitat del fenomen llueix com una esmena a la totalitat que transcendeix l’enfocament eminentment polític de llavors. «Ara és molt més obert, menys circumscrit a esferes polítiques. Supera aquest biaix ideològic i això facilita la generalització de moviments aparentment desconnectats i espontanis», descriu Anna Ayuso, investigadora per a l’Amèrica Llatina del CIDOB.

Una generalització a què contribueixen decisivament internet i les xarxes socials, vehicle imprescindible per articular les protestes, per més que al seu torn sigui un instrument de propagació de ‘fake news’ i de control de què disposen els poders fàctics. També és una valuosa font de trànsit de dades sobre pautes de consum i comportaments de l’usuari en profit de les grans corporacions tecnològiques, l’autèntica amenaça per a la sobirania digital dels ciutadans.

Rèplica sísmica

Feixa adverteix, no obstant, que no es tracta d’una reacció completament nova. «És una espècie de rèplica sísmica de les protestes globals del 2011 i el 2012, de la Primavera àrab i el 15-M espanyol, de l’Occupy dels EUA, del YoSoy132 mexicà, de les mobilitzacions estudiantils a Xile», destaca l’antropòleg. La periodista especialitzada a Àsia Georgina Higueras busca respostes fins i tot més enrere, als anys 80, quan Ronald Reagan i Margaret Thatcher van implantar les bases «d’un model neoliberalmodel neoliberal que implicava una desregulació del mercat, l’opacitat de la nova enginyeria financera i undeteriorament gradual de la classe mitjana».  També es remunta a anys enrere Jesús Núñez Villaverde, codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH), que al·ludeix a l’«afartament acumulat durant massa temps». Núñez s’atura al revers d’un model globalitzat, aquell que «permet saber què passa a qualsevol part del planeta en temps real».

I llavors, en zones deprimides com el Pròxim Orient, proliferen les demandes d’una «vida digna». «Veuen que en altres llocs es podrien desplaçar lliurement pel territori i menjar tres vegades al dia», afirma Núñez. I la indignació engoleix la por, fins i tot en estats amb règims totalitaris i corruptes, on els manifestants es juguen la vida, com Algèria, l’Iran, l’Iraq«A cada país hi ha un detonador particular, però comparteixen causes estructurals, les de poblacions que ja no esperen res dels seus dirigents, que veuen com a corruptes i ineficients. Deixa de ser una protesta puntual perquè pugi el pa. És un ‘¡ja n’hi ha prou!’ l’exigència d’un canvi radical». Així s’expliquen situacions com la de l’Iran, que viu la revolta ciutadana més gran des que es va erigir la República Islàmica, el 1979, amb prop d’un miler de morts en poques setmanes. L’origen, un increment del 300% en el preu del combustible, va galvanitzar la ira contra la tirania dels governants.

Apoderament feminista

Moltes són les formes de domini que subjuguen les majories i prevalen a tot el món. Com el flagell secular del masclisme a Amèrica Llatina, que ha viralitzat la protesta contra l’assetjament sexual amb l’himne ‘Un violador en tu camino’. «S’evidencia l’accés més freqüent a l’educació de les dones. El coneixement les apodera, s’atreveixen a trencar barreres de submissió, a reivindicar-se i a denunciar», diu Ayuso. L’emulació és qüestió de temps. «Això no és un #MeToo, una denúncia d’estrelles de Hollywood. És un moviment que és fàcil de visualitzar i amb què s’identifiquen dones de tot el planeta. ¿A qui de nosaltres a Occident no ens han intentat grapejar alguna vegada?», exposa.

Asimetries de gènere que agreugen la situació a la zona del món amb més nivell de desigualtat socioeconòmica. L’endèmica crisi argentina, l’augment de les tarifes del transport a Xile,el projecte de reforma laboral i de les pensions a Colòmbia, entre d’altres, atien les flames a la regió i són l’espurna que també pren en protestes a l’altra punta del món, com els ‘armilles grogues’ francesos.‘armilles grogues’ francesos. «L’economia sud-americana és rendista i molt sensible als vaivens cíclics en l’explotació de les matèries primeres. Ni els esforços de redistribució de la Marea rosa dels executius progressistes van alterar les bases d’un model en què les elits mantenen els privilegis de l’estructura colonial», diu Ayuso.

Efecte contagi

Herències colonials són també les que expliquen en bona mesura l’origen del conflicte a Hong Kong, on el detonador del descontentament social ha sigut una llei projectada per la Xina que aplana l’extradició a Pequín de condemnats per la justícia i que desperta el recel pel temor de detencions arbitràries i judicis sense garanties processals per part d’un règim sota sospita. Però, malgrat la suspensió de la norma, les protestes van continuar per la tremenda frustració latent. «Hi ha 10 persones que acumulen el 50% de la riquesa total, un encariment brutal de la vivenda, condicions laborals inadmissibles i una bretxa enorme amb el creixent nivell de vida a la Xina continental», afirma Higueras.

El temor de l’efecte contagi d’aquest curtcircuit als carrers hongkonguesos és el que ha portat el Govern indi de Narendra Modi a actuar amb duresa contra l’agitació per la polèmica llei de ciutadania, «del tot excloent amb migrants d’origen musulmà migrants d’origen musulmài que revolta els prop de 200 milions de persones d’aquesta confessió» que viuen al subcontinent asiàtic, detalla Higueras. Al gir nacionalista del Govern de Modi i la seva política neoliberal s’ha sumat una duresa extrema per mirar de sufocar la revolta i el desencant per l’incompliment de les reformes promeses per arreglar el fosc horitzó que espera les noves generacions.

El protagonisme de la joventut

La joventut és precisament l’element omnipresent en tota aquesta simfonia transnacional del descontentament. «Són l’avantguarda de les mobilitzacions perquè són els que més paguen la factura de la crisi. Pateixen les retallades pressupostàries que limiten l’accés a l’educació superior, l’únic ascensor social per a molts, i encaixen unes condicions laborals cada vegada més precàries», afirma Feixa. L’antropòleg assenyala les classes dirigents, acaparades pels més veterans i de tall netament conservador, com Donald Trump, Matteo Salvini o Jair Bolsonaro, que «acaben excloent de la presa de decisions de futur les generacions a qui més els afectarà». «Trump guanya amb el recolzament de la gent més gran, la mateixa que tira endavant el ‘brexit’ a la Gran Bretanya. I a Colòmbia els joves recolzaven majoritàriament a l’acord de pau amb les FARC», diu Feixa.

Notícies relacionades

L'Estat del malestar

Greta Thunberg, persona de l'any per la revista 'Time'

D’aquí la irrupció de líders inusitadament precoços, adolescents en primera línia de batalla, que han assumit com a gran prioritat dos moviments transversals, dos grans cavalls de batalla que s’han instal·lat en l’ideari global dels qui heretaran la Terra. El feminisme, que passa a l’atac davant la cosificació de la dona i la proliferació de ‘manades’ en llocs tan dispars com l’Índia i Espanya. I la urgent defensa del medi ambient, la bandera del qual enarbora una icona de 16 anys com Greta Thunberg davant l’exasperant falta d’un acord entre governs que aturi els efectes de l’emergència climàtica.

¿I quin futur els ofereix a aquests joves? ¿Quin serà el recorregut d’aquest fenomen de protestes globals? Núñez Villaverde considera que assistim a «un moment de transició entre un ordre trencat i incapaç de respondre als actuals desafiaments i un nou model que encara està pendent de perfilar-se». Feixa va més enllà i entreveu un canvi factible a mitjà termini atenent dos possibles escenaris: «Una profunda renovació de la socialdemocràcia que trenqui definitivament amb les regles del joc del neoliberalisme o un corrent d’ecologisme global que aposti per un model de desenvolupament alternatiu i més igualitari, tant a nivell generacional com a geogràfic».