El 'brexit', la quimera es fa realitat

L’any arrenca potent i intens i amb algunes certeses. El 31 de gener, gairebé quatre anys després que el Regne Unit decidís en referèndum sortir de la Unió Europea, el ‘brexit’ serà una realitat. Per fi. Però acabat aquest malson negociador, en començarà un altre.

Des d’aquell mateix dia en què Londres i Brussel·les dissoldran 47 anys de matrimoni, les dues parts començaran a pactar la seva futura relació.  Tenen, en teoria, només aquest any per liquidar un complex acord comercial que normalment porta anys, amb la qual cosa el procés no estarà exempt de nervis, tensions, ultimàtums i, amb tota probabilitat, una pròrroga.

La fortalesa de Johnson

El primer ministre britànic, Boris Johnson, encara aquesta negociació enfortit després de l’absolutíssima majoria absoluta guanyada en les eleccions de desembre. Una majoria que li assegura un rodet parlamentari per a possibles votacions que puguin celebrar-se i el legitima davant les veus més crítiques del seu partit que poguessin mirar d’aigualir-li la festa.

Els Vint-i-set, per la seva banda, hauran de ser capaços de mantenir la mateixa unitat que fins ara perquè el flamant líder ‘tory’ no percebi cap esquerda que en pugui treure profit.

En aquesta croada, Johnson comptarà amb l’excepcional recolzament de Donald Trump, que ja li ha garantit els braços dels Estats Units oberts de bat a bat, en forma d’un avantatjós acord comercial. Trump a la Casa Blanca i Johnson a Downing Street són la versió moderna d’aquella aliança conservadora Reagan-Thatcher que va modelar el món als 80 i el llegat de la qual encara perviu. Només que amb més dosis d’excentricitat, histrionisme i controvèrsies. 

Trump afronta el 3 de novembre la seva revàlida electoral i ho fa amb el vent a favor. L’economia li somriu i les enquestes també. El presidenciable antisistema i ‘antiestablishment’ del 2016 és ara el ferm candidat d’un Partit Republicà unit com una pinya entorn de la seva persona.  Davant ell, 15 candidats lluiten encara al començar aquest any per la candidatura del Partit Demòcrata, perdut a la recerca de la seva ànima: al centre o a l’esquerra.

Iowa, primer acte

Com sempre, Iowa serà el pròxim 3 de febrer el primer acte del llarg espectacle de les eleccions nord-americanes. Reunits en els tradicionals caucus (assemblees) els habitants d’aquest petit i rural estat es posicionaran a favor del seu candidat favorit. I és possible que aquí ja en caigui algun dels 15, tot i que no serà fins al 3 de març, en el superdimarts en què voten 14 estats, quan el procés entri en la seva fase decisiva. 

Encara amb el calendari en l’aire, l’‘impeachment’  (judici polític) a Trump per abús de poder i obstrucció a la justícia sobrevolarà el procés electoral. Però gràcies a la seva majoria al Senat, Trump sortirà airós de l’envit i el més probable és que enfortit davant els seus.

Posat de ple a la campanya per la reelecció, «s’anirà intensificant la connexió de decisions en matèria de política exterior i calendari electoral», segons avança el CIDOB en les seves Perspectives per al 2020, concloent que Trump «es mantindrà com un dels principals generadors d’incertesa i perplexitat global al llarg de l’any».

Notícies relacionades

Somnis i esforços olímpics

En mans de Trump i cap a la transició energètica

Un escenari en què haurà de torejar una Unió Europea que afronta a més el desafiament de Rússia i Xina, interessades en el debilitament del bloc comunitari, i l’hostilitat oberta de Turquia, el líder de la qual, Recep Tayyip Erdogan, està cada vegada més desencadenat, en el paper que ha adquirit de gendarme regional. Un hiperlideratge que agafa la Unió Europea amb Angela Merkel de retirada, un Emmanuel Macron que continua sense trobar col·locació internacional i una Comissió Europea acabada d’estrenar.

L’Amèrica Llatina comença l’any en ebullició, sense que hagi desaparegut el mar de fons de la desigualtat que en la segona meitat de l’any ha posat el sud del continent potes enlaire amb protestes en diversos països, que sembla difícil que hagin de remetre sense més ni més. Unes mobilitzacions que també han sigut especialment significatives a diversos països àrabs i de l’Orient Mitjà. El conflicte palestí segueix en camí d’eternitzar-se amb un Israel cada vegada més nacionalista i, en una tendència que s’accentua, cada vegada més absent de l’agenda internacional.