El Parlament turc dona llum verda a l'enviament de tropes a Líbia

Tot es va precipitar el sis de desembre passat. Jalifa Haftar, líder de l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi –que controla l’est del país nord-africà– va posar en marxa la que va anomenar «ofensiva final» sobre Trípoli, la capital líbia, feu del govern oficialment reconegut per l’ONU, liderat pel primer ministre Fayez al-Sarraj. Les tropes de Haftar actualment controlen alguns barris del sud de la ciutat.

En vista de l’avenç del líder rebel, Sarraj va decidir demanar ajuda als seus aliats més pròxims. El 16 de desembre va volar a Ankara, on va sol·licitar formalment al Govern de Recep Tayyip Erdogan, el president de Turquia, que intervingués militarment a Líbia. Erdogan va dir que ho faria, i aquest dijous, tot s’ha materialitzat: el Parlament turc ha aprovat per majoria –n’hi ha hagut prou amb els vots de la coalició governamental– permetre l’enviament de soldats turcs a territori libi durant un any.

S’espera, no obstant, que el desplegament es dugui a terme de forma progressiva i no immediatament. Primer viatjaran a Trípoli únicament assessors militars turcs i caixes d’armament. Una cosa que, ja per si mateixa, és problemàtica: armar l’Exèrcit de Sarraj –una cosa que Turquia fa des de fa mesos–va en contra de l’embargament d’armament que l’ONU ha imposat sobre Líbia. Però els turcs no són els únics: l’enemic de Sarraj, Haftar, rep armes i ajuda dels seus propis aliats: Egipte, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Rússia.

Dividir-se el Pròxim Orient

Dividir-se el Pròxim OrientQuan Erdogan va presentar el projecte al Parlament va dir que l’enviament de tropes era necessari per assegurar els interessos de Turquia a la regió, incloent les empreses turques al país àrab i els barcos turcs que creuen el Mediterrani.

Però n’hi ha més: Turquia no té aliats al Pròxim Orient, el seu únic realment pròxim és Qatar. Perdre Líbia perquè caigui en mans de Haftar, un aliat d’Egipte i l’Aràbia Saudita –enemics acèrrims de Turquia– no és una bona opció per a Erdogan. «Ells defensen un senyor de la guerra –va dir la setmana passada el president turc–. Nosaltres responem a la invitació del Govern legítim de Líbia. Aquesta és la nostra diferència».

Però entre els que defensen un «senyor de la guerra» també hi ha la Rússia de Vladímir Putin, amb qui Erdogan assegura que té una relació excel·lent i els acords del qual han servit perquè Turquia i Rússia, durant els últims dos anys, s’hagin repartit el nord de Síria.

En el cas libi, no obstant, les diferències entre tots dos queden de manifest. «És poc probable que la ingerència d’un tercer país contribueixi a resoldre el conflicte [a Líbia]», va dir el portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov, la setmana passada. Recolzant Haftar hi ha mercenaris del Grup Wagner, una empresa privada russa que lluita, només, on li mana Moscou.

Tensió a la cambra

Tensió a la cambraA Turquia l’opinió pública  està dividida: els grans partits opositors a Erdogan amb presència en el Parlament hi han votat tots en contra. «No volem veure el mateix que ja hem vist a Síria en un altre país. Mai acceptarem que Turquia prengui part en una guerra de poder a Líbia, unint-se amb una de les dues parts, per vessar sang musulmana», ha dit Ünal Çavuköz, uns dels pesos pesants del partit CHP, el segon de Turquia.

Notícies relacionades

Erdogan anuncia que Turquia es prepara per enviar tropes a Líbia

Erdogan adverteix de l'arribada a la frontera turca de 250.000 refugiats sirians

Però la seva formació no té gaire a dir i arriba una mica tard: Erdogan ja ha enviat els ‘seus combatents’ a lluitar a Líbia, tot i que no són turcs, sinó sirians, membres de l’Exèrcit Lliure Siri (ELS), opositor al president sirià,Bashar al-Assad. Aquesta força de mercenaris rep a canvi un bon salari i bones armes. Diversos destacaments de rebels sirians ja han sigut enviats a Trípoli per lluitar contra Haftar.

Quan va morir Moammar al-Gaddafi, el 2011, a Líbia es va establir un govern d’unitat nacional, que va trencar Haftar el 2014 amb un intent de cop d’Estat que no va culminar amb èxit. Des d’aleshores, la guerra civil ha sigut constant i ha sigut sempre present a Líbia.