Recordar Auschwitz

«Si alguna vegada han de tornar a fugir, si alguna es tornen a trobar en una situació com aquella, ja he parlat amb el meu pare: casa nostra és prou gran. Allà es poden amagar. Nosaltres els alimentarem».

Alguns escolars alemanys ofereixen protecció a Petra i Franz Michalski després d’escoltar què suposava ser jueu a l’Alemanya de Hitler. Això últim és el que relaten des de fa anys els Michalski en escoles i també davant de periodistes com els que avui tenen davant en una roda de premsa a Berlín.

Aquesta parella de jubilats va viure en primera persona el Tercer Reich aixecat a Europa pel nacionalsocialisme en la dècada dels 30 del segle passat. «No ens queda gaire temps», reflexiona Petra davant de l’auditori. Aquest matrimoni forma, en efecte, part de l’última generació de supervivents de l’holocaust. El seu principal objectiu en el que els queda de vida és explicar-ho en primera persona.

El dia que es commemora el 75 aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz, i quan les forces ultradretanes i –en part– negacionistes de la barbàrie nazi avancen a Europa, aquesta missió sembla més pertinent que mai.

Mirada al present

«Per als supervivents és important que aquesta commemoració no només sigui una mirada a la història, a la seva pròpia història i la dels seus familiars, sinó que també serveixi per evitar que actuals i futures generacions hagin de passar per una cosa semblant. Per això, aquesta és també una mirada als esdeveniments actuals a Europa. Estem vivint una època carregada de sensacions de ‘déjà-vu’ per als supervivents». Això diu Christoph Heubner, vicepresident del Comitè Internacional d’Auschwitz.

Auschwitz no és una paraula qualsevol. Suposa la màxima expressió del genocidi organitzat i perpetrat pel nazisme. El camp de concentració i extermini, erigit per l’Alemanya nazi en l’actual territori de Polònia, va ser l’essència del que alguns historiadors i teòrics anomenen la «racionalització del mal»: en aquest camp es va assassinar de manera industrial i optimitzant els recursos; jueus, socialdemòcrates, gitanos, homosexuals, cristians o republicans espanyols eren enviats a morir a Auschwitz, no sense que abans els seus botxins calculessin i aprofitessin la productivitat del seu treball esclau.

75 anys després, una cosa està clara: aquell camp d’extermini, en el que van ser assassinades més d’un milió de persones –la majoria, jueves–, hauria sigut impossible sense una infraestructura pensada al mil·límetre, sense un sistema estatal en què van participar milers de funcionaris, i sense l’aplicació dels decrets i lleis vigents a l’Alemanya nazi.

Notaris de l’horror

El 27 de gener de 1945, l’Exèrcit Roig alliberava Auschwitz. Els soldats russos van trobar-hi les restes de l’horror: assetjats per l’avenç de les tropes soviètiques, Heinrich Himmler, líder de les SS i ideòleg de l’anomenada «solució final» per al poble jueu a Europa, va decidir evacuar milers de detinguts cap al territori encara controlat pels nazis. Himmler va ordenar  esborrar les empremtes dels crims comesos al camp. No ho va aconseguir.

A més de milers de supervivents que amb prou feines podien caminar i que no van poder seguir les anomenades «Marxes de la Mort», els nazis també van deixar enrere proves de la maquinària d’assassinar fredament i sistemàticament. Un exemple és un àlbum de fotos fetes per les mateixes SS, avui a resguard al memorial de Yad Vashem, a Jerusalem.

Les imatges, fetes el maig de 1944, mostren la brutal rutina d’Auschwitz: l’arribada de les víctimes amuntegades com a bestiar en vagons de tren; la seva selecció a la tristament cèlebre rampa del complex de Birkenau (l’ampliació del camp d’extermini) entre els aptes per treballar i els que eren enviats a les cambres de gas; el robatori sistemàtic dels objectes de valor que aquella massa humana d’homes, dones i nens deixava als costats dels vagons amb l’esperança de poder recuperar-los posteriorment; la majoria encara no era conscient d’on havia arribat i quin era la destinació que els esperava. Aquells fotògrafs nazis van ser, sense voler-ho, notaris de l’horror.

Relativització de l’holocaust

«Auschwitz va ser una cosa humana», sentencia Christoph Heubner, del Comitè Internacional d’Auschwitz, sobre el camp d’extermini més gran construït per l’Alemanya nazi. Va ser un crim planejat i executat per humans contra humans, argumenta. «Auschwitz mai serà només una mirada a la història, sinó que és un reflex de la nostra pròpia situació», afegeix. Per adonar-se’n, només fa falta fer una ullada a la composició actual del Bundestag.

Alternativa per a Alemanya (AfD) és avui la tercera força del Parlament federal. La nova ultradreta alemanya compta amb líders polítics que no s’enrojolen al relativitzar o banalitzar el nacionalsocialisme. «Hitler i els nazis són només una cagada d’ocell en els més de 1.000 anys d’exitosa història alemanya», va dir el 2018 Alexander Gauland, cofundador, pare ideològic d’AfD i copresident de la fracció parlamentària del partit.

Notícies relacionades

La memòria viva d'Auschwitz

El nou antisemitisme

«Nosaltres, els alemanys, som l’únic poble del món que ha plantat un monument de la vergonya al cor de la seva capital», va dir el 2017 Björn Höcke, líder d’AfD a Turíngia i de l’ala més radical del partit. En aquest mateix discurs, Höcke va equiparar el bombardeig aliat sobre Dresden amb les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki, i va qualificar l’esperit d’Alemanya com el d’un poble «absolutament vençut».

Més de cinc milions d’alemanys van votar per AfD en les últimes eleccions federals del 2017. 75 anys després de l’alliberament d’Auschwitz, les línies vermelles del moralment acceptable s’han ampliat a Alemanya, el mateix país en què sobrevivents de l’holocaust com Petra i Franz Michalski dediquen els seus últims anys de vida a explicar com van aconseguir sobreviure.