La memòria viva d'Auschwitz

En ocasió del 75è aniversari de l’alliberament del camp d’extermin nazi d’Auschwitz, on van ser assassinats més d’un milió de jueus, l’agència de notícies francesa AFP ha localitzat alguns dels últims supervivents de la Shoah (holocaust) que actualment viuen a Israel. Nascuts tots a Europa, els supervivents van arribar a l’Estat hebreu després de la segona guerra mundial després d’haver passat part de la seva infància o adolescència en els camps de la mort i haver perdut part o tota la família i haver lluitat per mantenir la seva humanitat. Els actes en record i homenatge a les víctimes, més de sis milions de jueus, es van celebrar el 23 de gener a Jerusalem en presència dels presidents de França, Emmanuele Macron, i de Rússia, Vladímir Putin, i el dia 27 tindran lloc a Polònia, on es troba el que va ser el camp d’extermini d’Auschwitz.

Aquests són els testimonis d’alguns dels supervivents de l’Holocaust nazi.

SZMUL ICEK

Nascut el 20 de setembre de 1927 a Polònia

Número de presoner: 117568

De 92 anys, el Szmul amb prou feines es pot expressar per les seqüeles que li va deixar un accident de cotxe. Per tant, necessita l’ajuda de la seva dona, Sonia, per reconstruir un passat dolorós que el persegueix dia i nit. «No sé com explicar el que va passar», confessa l’avi, amb els ulls ennuvolats i la mirada perduda en els records. De la paret del saló de casa seva a Jerusalem pengen dues fotografies en blanc i negre. En una apareixen els seus pares, Abraham i Gucia, i en l’altra les seves dues germanes grans, tots víctimes del genocidi nazi.

A les seves germanes les va veure per última vegada el 1942, quan van decidir presentar-se davant la Gestapo en un intent per salvar la vida de la seva família. «Se’n van anar i des d’aleshores mai més les van tornar a veure», explica la Sonia. Un mes després, els alemanys van entrar a casa dels Icek i es van emportar la resta de la família al camp de concentració. «Quan van arribar amb tren a Auschwitz», diu la Sonia, «L’Szmul anava agafat de la mà del seu pare, com si fos un nen petit. Un soldat els va separar i va obligar el pare a pujar en un camió». A la seva mare la va veure de lluny i el seu pare va morir a la cambra de gas.

Icek no ha volgut tornar a Auschwitz, on va passar dos anys i mig, ni llegir res sobre això. Quan recorda els seus pares i germanes no pot contenir les llàgrimes i malgrat l’afecte que li han mostrat al llarg dels anys la seva dona, filla i nets, mai ha aconseguit curar del tot les seves ferides. Abans d’instal·lar-se definitivament a Israel fa uns quants anys, aquest jueu belga d’origen polonès amagava el número que té tatuat al braç, marca del seu pas pel camp de concentració. Des que viu a l’Estat hebreu el mostra amb orgull. 

«Era com si li fes vergonya ensenyar-lo. Jo li vaig dir: ‘Vas ser al camp de concentració i t’has d’alegrar d’haver tornat amb vida’», diu la Sonia, que durant la guerra es va haver d’amagar per evitar ser confinada en un camp d’extermini. 

 

MENAHEM HABERMAN

Nascut a Txecoslovàquia el 1927

Número de presoner: A 10011

El Menahem va ser l’únic de la seva família, eren vuit germans, que va sortir amb vida dels camps de la mort. Malgrat la seva edat, 92 anys, manté viva la seva memòria. Recorda que quan va arribar a Auschwitz, d’adolescent, va ser apartat de la seva família i el van portar a un canal ple d’aigua. Allà li van donar una pala.

«Havíem de tirar cendres a l’aigua. En aquell moment no sabia el que estava fent», explica. «Quan vaig tornar al camp l’hi vaig preguntar a un avi que al seu torn em va preguntar quin dia havíem arribat al camp. Jo li vaig dir: ‘Ahir’. Llavors em va dir: ‘Quatre hores després d’arribar, tota la teva família va ser convertida en cendres i llançada al canal’. Llavors vaig comprendre on era».

El Menahem viu ara en una residència d’avis a Jerusalem. Va sobreviure al gueto, a diferents camps de treball annexos a Auschwitz i després a la Marxa de la Mort. Poc abans de l’alliberament, els nazis van obligar els presoners a caminar en ple hivern i sense menjar des dels camps de concentració fins a Alemanya o Àustria. El Menahem va aconseguir superar també la tuberculosi que va agafar just abans de ser alliberat del camp de Buchenwald. Després de la guerra va trobar el seu pare viu.

«Jo em vaig dir: No vull morir aquí. No vull que les meves cendres flueixin per aquest canal fins al riu», diu. «Allà hi havia un tipus que em va dir: ‘Qui no té força per treballar acabarà a la xemeneia’. Em vaig quedar amb aquesta frase al cap». El Menahem assenyala que cada dia, sobretot de nit, recorda aquells dies. No es poden oblidar», afegeix.

Ara el seu principal orgull són els seus fills i nets, sobretot els que han servit a l’Exèrcit israelià i que als seus ulls simbolitzen «la victòria» contra els nazis. La seva victòria personal però també la del poble jueu, malgrat els milions de morts durant la Shoah.  «Vaig conèixer molta gent que eren millors persones que jo. ¿Per què ells estan morts i jo no?»

MALKA ZAKEN

Nascuda a Grècia el 1928

Número de presonera: 79679

La Malka tenia 12 anys quan va arribar al camp d’extermini. Va arribar amb una nina entre els braços i de seguida la van separar de la seva mare. Una de les feines que havia de fer va consistir a doblegar la roba de les persones que morien a les cambres de gas. Ara viu en un petit apartament a Tel-Aviv, acompanyada de la seva col·lecció de nines, algunes guardades en caixes. «Quan era petita, la meva mare em comprava moltes nines, però els nazis van cremar la meva mare», diu. «Quan estic amb les meves nines la recordo, és com quan era petita a casa meva». En ocasions hi parla. «No et preocupis, Sean, no és un alemany, no em detindrà», diu referint-se al periodista.

«A Auschwitz ens colpejaven tota l’estona, estàvem despullades i ens colpejaven», afirma. «Ho recordo tot, no ho oblidaré mai. No oblidaré mai com vam patim. ¡Quin infern! No sé com vaig poder sobreviure», diu. Parla de la por que tenia d’acabar a la cambra de gas i de la gana atroç que patien.

A l’holocaust van sobreviure dues de les seves germanes –a la família eren set germans– però ja són mortes. «Després de l’alliberament, no podia dormir, em despertava de nit cridant, tenia por i durant molt temps vaig estar en tractament».

SAUL OREN

Nascut el 1929 a Polònia

Número de presoner: 125421

Per al Saul «transmetre» el que va passar en els camps d’extermini és una missió a complir. Home religiós, de petit vivia en un poble a prop d’Oswiecim (Auschwitz) al si d’una família ortodoxa, una infància que es va veure truncada per la invasió alemanya de Polònia el 1939. Va estar en un camp de concentració nazi fins que va acabar la guerra el 1945.

El Saul va ser un dels seleccionats per un metge nazi com a cobai per als experiments mèdics. El que va viure a Auschwitz ho té escrit en un llibre de memòries. Ara recorda la «gana atroç» que passaven els presoners. «No es pot imaginar la gana que passàvem. Ens donaven, per exemple, per a tot el dia una sopa que era aigua amb trossets petits de patates que flotaven o un tros petit de pa que intentàvem no acabar-lo per tenir alguna cosa per menjar després», recorda.

També explica la seva experiència a la Marxa de la Mort. «Vam caminar 12 dies seguits, pràcticament sense menjar. Ens vam parar en un bosc on hi havia un cavall mort. Tots ens vam abraonar sobre el cavall. Cadascun vam agafar un tros de l’animal», recorda.

Després de ser alliberat el camp, va trobar el seu germà Moché, un altre supervivent, i els dos es van traslladar a viure a Israel.

DANNY CHANOCH

Nascut a Lituània el 1933

Número de presoner: B2628

Danny Chanoch és el protagonista del documental del 2008 ‘Pizza at Auschwitz’, el relat d’un viatge que va fer amb els seus fills a Polònia per mostrar-los la tragèdia que va viure en el camp de concentració. El Danny evoca les matances i la barbàrie dels nazis. «Auschwitz continua vivint a casa meva».

De la seva llarga i tràgica experiència recorda ara «haver caminat durant dies i dies sota el fred gelat i gratar el terra amb l’esperança d’arribar fins a l’herba congelada a la neu per menjar». Segueix traumatitzat per escenes terribles, com la de supervivents que van menjar, diu, la carn de presoners assassinats pels alemanys. «La gent ja no podia suportar la gana, així que van agafar carn humana i la van cuinar. Sabíem que era una de les línies vermelles, com no robar el pa dels camarades», diu Chanoch, que també va passar pels camps de Mauthausen i Gunskirchen, a Àustria, d’on va ser alliberat.

«En ocasions em pregunto: ¿Com ho hauria fet per viure sense Auschwitz? Aquesta experiència m’ha permès no oblidar el que és essencial, de fer allò que he volgut fer. M’hi van portar, és una part de la meva vida».

 SHMOUEL BLUMENFELD

Nascut a Polònia el 1925 

Número de presoner: 108 006

 

De 94 anys. L’Shmouel guarda un sac groc amb terra de tots els llocs on els seus familiars van ser assassinats pels nazis. És un supervivent d’Auschwitz i de la Marxa de la Mort. El record de l’Shmouel està intacte: recorda cada gueto, cada campament, cada company. Des de la terrassa del seu apartament a Bat Yam, un suburbi de Tel-Aviv, es pot veure el Mediterrani, però a l’interior hi ha dotzenes de fotos, diaris i documents que s’acumulen a les parets i les taules.

Una de les peculiaritats de l’Shmouel és que va ser un dels carcellers del criminal nazi Adolf Eichmann, coronel de les SS, un dels responsables del trasllat de jueus als camps d’extermini que va ser «caçat» a l’Argentina i jutjat i sentenciat a mort a Jerusalem el 1962. L’Shmouel va tenir l’oportunitat de tenir davant seu el criminal nazi i mostrar-li el seu número tatuat al braç. «Els teus homes no han acabat la feina, estic viu», li va dir. «En una ocasió Eichmann es va queixar cridant que hi havia molt soroll i que no podia dormir. Jo li vaig dir: ‘No ets al despatx d’Adolf Eichmann a Budapest, tu estàs ara a l’oficina de Schmouel Blumenfeld».

L’Schmouel sol viatjar a Polònia amb els grups d’estudiants israelians que visiten Auschwitz.

BATCHEVA DAGAN

Nascuda el 1925 a Lodz, Polònia

Número de presonera: 45554

Plena d’energia als seus 94 anys, Batcheva serà una de les supervivents d’Auschwitz convidada a la cerimònia oficial a Polònia el 27 de gener. Educadora i psicòloga, la Batcheva ha publicat sis llibres sobre la Shoah, cinc dels quals destinats als nens. «Jo vaig sobreviure per explicar al món el que va passar», diu.

Durant el temps que la Batcheva va estar al camp d’extermini va estar al magatzem on s’amuntegaven les sabates i els objectes robats als presoners. També va haver de cremar les maletes dels jueus que arribaven al campament. «Hi vaig estar 20 mesos, 600 dies i nits», repeteix. «Vaig calcular les hores i els segons, amb la por de morir en qualsevol moment ¡Té idea del que significa viure cada moment amb l’amenaça que pot ser l’últim!»

«El que intento és convertir la meva experiència en una cosa positiva per als nens, que sigui educatiu. No només explica l’horror de la Shoah, sinó també coses meravelloses, com la solidaritat entre els presoners, el recolzament mutu, la capacitat de compartir un tros de pa, l’amistat. Continuem sent éssers humans», afirma. «Estic viva... ¡Vaig patir però vaig guanyar!»

AVRAHAN GERSHON BINET

Nascut el 15 de gener de 1938

Número de presoner: 14005

L’Avraham era un nen de sis anys quan va arribar a Auschwitz, però afirma que recorda molt bé el lloc que descriu com l’«infern». Assegura que mentre hi va ser mai va plorar perquè temia que si plorava el matarien. «Tots els dies assassinaven nens per res», diu al pis on viu a Bnei Brak, un suburbi de Tel-Aviv. Actualment, dedica la seva vida a l’estudi del Talmud, que llegeix cada matí durant diverses hores.

Ho fa perquè no ho va poder fer quan era jove, com els hagués agradat als seus pares. A més d’ell, també van sobreviure al genocidi nazi el seu germà i la seva germana.

DOV LANDAU

Nascut el 10 d’agost de 1928 a Hongria

Número de presoner: 161400

El Dov ha viatjat a Auschwitz més de 100 vegades per explicar sobre el terreny la seva tràgica experiència a gent que visita el lloc, sobretot a grups d’estudiants. També va participar en la Marxa de la Mort, on va veure morir la meitat dels seus companys. Encara conserva a casa seva, a Tel-Aviv, els pantalons que feia servir en el camp de concentració de Buchenwald, del que va ser alliberat el 1945. 

Avui recorda amb una veu potent, que utilitza per cantar oracions a la sinagoga que hi ha a prop de casa seva, els horrors que li va tocar viure. «El meu pare em va dir: ‘Ens separem, mai ens tornarem a veure’. Es va posar la mà al cap i va afegir: ‘Sobreviuràs a aquest infern i només et demano una cosa: ¡mantén-te jueu!’», diu en el seu petit apartament que sembla un museu de l’Holocaust amb fotos i nombrosos documents d’arxiu.

HELENA HIRSCH

Nascuda el 23 de maig de 1928 a Romania

Número de presoner: A 20982

L’Helena, que es mou lentament amb un caminador però que manté la seva ment ben desperta, es defineix a si mateixa com una «heroïna». «Si soc viva és perquè soc una heroïna». D’origen romanès, explica amb gran detall com va aconseguir sobreviure al gueto, als camps de treball i a Auschwitz, on va ser deportada el 1944.

Va aconseguir salvar-se de la cambra de gas quan les seves camarades van ser enviades a l’horror perquè es va amagar a les latrines. Diu que va aconseguir salvar la seva vida en diverses ocasions per una sort que no sap explicar. A punt de fer 92 anys, viu a Bnei Brak, un suburbi de Tel-Aviv, en un apartament situat a la quarta planta d’un modest edifici que no té ascensor. El seu estat de salut li impedeix sortir del pis, però quan venen a visitar-la no deixa d’explicar la seva història, la de la seva lluita contra la mort i la seva «victòria» contra els nazis. L’Helena és l’única supervivent de la seva família de l’holocaust.

SHMOUEL BOGLER

Nascut el 1929 a Hongria

Notícies relacionades

El nou antisemitisme

Recordar Auschwitz

El més petit de deu germans, l’Shmouel va ser deportat amb gran part de la seva família a Auschwitz i va aconseguir escapar de la mort en un camp de treball al qual va ser enviat amb un dels seus germans. Sobrevivent de la Marxa de la Mort, igual que el seu germà, va intentar emigrar al Mandat de Palestina el maig de 1947. Va ser detingut pels britànics i uns mesos després va ser alliberat però va caure presoner de la Legió àrab jordana el 1948 mentre combatia en defensa de les localitats jueves a Gush Etzion, al sud de Jerusalem. «Em preguntava si em passaria tota la meva vida sent un presoner», recorda ara.

Després es va convertir en policia i en comandant adjunt de la regió sud de la policia israeliana. Shmouel és un testimoni infatigable de la Shoah, sobretot des que es va jubilar i va publicar les seves memòries.