Gibraltar planta cara al 'brexit'

«Això ja ho hem viscut i, al final, sempre sobrevivim». Els gibraltarenys reconeixen estar expectants davant de les conseqüències que, en la vida quotidiana, tindrà la desconnexió del Regne Unit amb la UE el pròxim divendres 31. Però apel·len a la seva història com a colònia, el seu caràcter batallador i una encara vigent mentalitat de ser part d’un gran imperi per deixar clar que no tenen por. Que, potser, els perjudicats seran la resta, fonamentalment la comarca del Campo de Gibraltar, que nodreix de mà d’obra el Penyal.

El matí de l’últim dilluns abans que es formalitzi el brexit no dista gaire de qualsevol altre dia, amb molta activitat als seus carrers i obres a tot arreu a la part més moderna. La colònia es va oposar a la sortida en un elevadíssim percentatge, el 96%, però ara assumeix el seu destí. «És un pas més en la nostra història, i ja hem vist que al principi hi sol haver dubtes, però després ho portem bé», diu Lynn. Potser influeix que els 11 mesos que queden del 2020 seran de transició i els efectes no es començaran a notar immediatament, per la qual cosa s’ho prenen amb certa calma.

Els seus temors giren entorn de dos grans assumptes: les possibles cues a la frontera i l’encariment dels productes bàsics, «perquè a Gibraltar no produïm res i ho hem de portar tot de fora», recorda Rachel, asseguda a l’espera del seu net a Main Street.

Provisió de mercaderia

Alguns ciutadans aventuren fins i tot que els comerciants han fet comandes més grans per portar per barco i compensar aquests possibles retards en el pas terrestre. Però, de nou, presumeixen de les seves pensions i insisteixen que els perjudicats seran d’altres. «Amb els diners que em costen set bosses d’aliments en el super de La Línea, aquí només en puc comprar dos», diu Maribel, «però si veig que hi ha cua, deixaré d’anar a comprar allà i em quedaré en el Morrison».

El Morrison és la principal cadena d’hipermercats de la colònia, on les marques espanyoles es redueixen a penes al pernil serrà i les olives i la fruita, i pel que fa a la carn presumeixen de l’origen anglès. Una cosa que es tradueix en uns preus desorbitats en comparació amb els que poden trobar a penes a dos quilòmetres, a l’altre costat de la tanca. La fruita, a 50 penics per exemple la unitat (uns 72 cèntims d’euro), es converteix, doncs, en temptador objecte de luxe per a alguna àvia que ‘distreu’ una poma a la seva bossa.

Record del franquisme

La Maribel és filla d’una gaditana de La Línea i de gibraltareny, i està casada amb un ciutadà anglès, de Barbados. Reconeix que abans tenia família a Espanya, però que la falta d’oportunitats va fer que emigrés al Regne Unit i Centreeuropa. A Espanya, concedeix, ja se li ha perdut poc. Ella és una de les moltes que recorda el tràngol que ja va viure la colònia el 1969 durant el franquisme i el tancament de la tanca. «La meva àvia va estar molt malalta a La Línea, i la meva mare per anar a veure-la va haver d’agafar un barco al Marroc, i d’allà un altre a Algesires», explica. «Va tardar més d’un dia, i va arribar quan la meva àvia ja havia mort, això mai ho va perdonar».

Els gibraltarenys guarden en la llista de greuges contra Espanya aquell tancament de fronteres que va separar famílies, i que va obligar a portar els subministraments bàsics per barco o per via aèria. «I ho vam superar», rememora Hilda, de 92 anys, que apunta una inesperada conseqüència. «Ens vam quedar sense treballadors espanyols, i per això les dones ens vam haver de posar a treballar, i encara no hem parat», somriu, abans de revelar que fa 10 anys que no creua la tanca, però no passa un mes sense volar a Londres per veure la seva filla.

A aquell bloqueig se sumen les interminables cues que es van viure a la frontera el 2013, quan els blocs de formigó llançats al mar per part de Gibraltar per obstaculitzar la feina als pescadors espanyols van provocar un dels desacords diplomàtics més grans dels últims anys. «Si sent a la UE ja hi havia 10 hores de cua, no ens passarà res ara», assenyala John. Des d’aleshores, els gibraltarenys tenen l’exministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo com la seva particular bèstia negra, i retreuen que Espanya hagi utilitzat el brexit per reclamar la sobirania del Penyal.

Campo de Gibraltar

Una mínima pregunta en la parada de taxi de Casemates Square sobre els efectes del brexitdesencadena una llarga discussió històrica sobre tractats europeus i delimitació d’aigües territorials, que tots semblen saber fil per randa. «Si Espanya utilitza el ‘brexit’ com a excusa per posar controls a la frontera, els qui més es veuran perjudicats són els espanyols que venen a treballar aquí, no nosaltres», intervé l’Andrew. «I posa que no ens poden tallar la llum ni l’aigua, que som autònoms en això, perquè sembla que a alguns se’ls oblida», diu entre rialles el Pedro, Peter.

Notícies relacionades

¿Què passarà ara després del 'brexit'? Les conseqüències, al detall

El 'brexit', la quimera es fa realitat

Tots dos expliquen que la colònia va votar contra el brexit «perquè ho vam fer amb el cap, i no amb el cor», en al·lusió als intensos vincles econòmics que el Penyal té amb el pròxim Campo de Gibraltar. Més de 10.000 espanyols travessen diàriament la frontera per treballar a la colònia; el Regne Unit és el primer inversor directe a Andalusia i tercera destinació en exportacions andaluses, a més de ser el primer emissor de turistes a la comunitat. El Govern andalús ja va estimar que les pèrdues per a la regió poden oscil·lar entre els 500 i els 1.100 milions d’euros.

Les cues el 2013, que van provocar fins i tot la mort d’una persona per un infart mentre esperava els controls sota la calor, va fer proliferar una major oferta gastronòmica al penyal, ja que els gibraltarenys «optem per no sortir i gastar els nostres diners aquí, per la qual cosa al final hi sortim guanyant», intervé l’Alex. Donen per fet que continuaran venint creuers i turistes, i si se’n van algunes empreses establertes a la colònia per la seva favorable política fiscal, alguna cosa inventaran. «Aquí ‘semos’ anglesos, i no ens passarà res dolent perquè ens protegeix el nostre Govern», diu amb accent andalús el Wilfred mentre acaba de netejar el seu taxi.