Britànics a la recerca d'un DNI

A tres anys i mig del referèndum del ‘brexit’ i a punt de fer-se efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, la comunitat britànica resident a Espanya encara, entre resignada i inquieta, la nova etapa de les relacions entre el seu país d’origen i el d’acollida. Al seu dia es van oposar al ‘brexit’, alguns amb una forta aposta personal, però el 31 de gener ja és aquí. Per evitar convertir-se en estrangers extracomunitaris, tots es disposen a sol·licitar la nacionalitat espanyola. La seva tranquil·litat es diu DNI.

Michael Robinson

Comentarista esportiu i exfutbolista

«No reconec els meus paisans»

«L’únic bo que passarà el 31 de gener és que a la fi s’acabaran els tres anys de melodrama lamentable i vergonyós que hem viscut a causa del ‘brexit’. El meu sentiment continua sent d’indignació. Ni se me n’ha anat l’emprenyament que tinc amb els britànics per la decisió que van prendre en el referèndum, ni he oblidat quant vaig plorar aquella nit al conèixe-ne el resultat.

No reconec els meus paisans, em produeixen molta vergonya. Tots els avantatges que pogués obtenir el Regne Unit amb el ‘brexit’ es queden en res al costat del ridícul tan gran que han fet. Mai vaig poder imaginar que la gent votés per separar, en comptes de per unir. El meu pare va lluitar per alliberar els europeus del feixisme. De vegades em pregunto: ¿per a què? ¿Per ara donar-los l’esquena i dir-los: no us estimem? Són com nens petits que diuen al pati de l’escola: la meva pilota és meva i només és per a mi. És ridícul.

Ja he iniciat els tràmits per treure’m la nacionalitat espanyola. Em nego a ser estranger al país que m’ha obert els braços i les llars. No soc una persona gaire patriòtica, a mi les banderes m’exciten poc, però tampoc m’alegra pensar que quan tingui la nacionalitat espanyola seré un estranger quan visiti el meu país. Això només ha portat problemes, però cap benefici».

John Carlin

Periodista

«Vull continuar sent ciutadà europeu»

«La sensació que tinc és d’alleujament. Després de tres anys i mig lluitant fins i tot en l’aspecte més íntim amb aquest gos rabiós que és el ‘brexit’, a la fi ja no és a la meva vida. S’ha acabat, fora, punt final. Em sento com en aquests matrimonis complicats en què un dels dos ha estat batallant per salvar la relació i, veient que és impossible, arriba un moment en què diu: s’ha acabat, aquí et quedes, que et fotin. Et sents malament, perquè saps que has perdut, però també et sents alliberat.

A continuació, s’han de prendre decisions. De moment, fa dos mesos vaig deixar el meu pis de Londres i em vaig instal·lar definitivament a Espanya. Soc fill d’espanyola i anglès, així que tinc la doble nacionalitat, però fa poc em vaig treure el DNI espanyol com qui es fa una assegurança de vida. Abans del ‘brexit’, no m’hauria passat pel cap sol·licitar-lo, ja anava bé amb el meu passaport britànic i la meva doble nacionalitat, però em temo que a partir d’ara el necessitaré. Vull continuar sent ciutadà europeu.

¿Què passarà en el futur? No ho sé, i em preocupa. Els ‘brexiters’ s’imaginen aquest divendres com el dia de la independència, però en realitat no crec que de moment canviïn tantes coses. Hi haurà molt dramatisme, però pocs efectes pràctics. Encara queden mesos de negociació i ningú sap com acabaran. La possibilitat del ‘brexit’ dur continua sobre la taula».

James Rhodes

Pianista i escriptor

«No vull saber res del Regne Unit»

«La meva relació actual amb el Regne Unit es redueix a un bon amic i a la meva àvia, que té 96 anys. Al febrer aniré a veure-la, com faig de tant en tant. Quan ella ja no hi sigui, no m’imagino anant cap allà. No vull saber res d’aquest país racista i brut on el menjar és una porqueria i tot és supercar. Si algú té depressió, li recomano que se’n vagi un temps a viure al Regne Unit i que, després, torni a Espanya. Li desapareixerà la depressió en un dia.

El meu antic país simbolitza tot el que detesto. No sento pena pels britànics; han sigut lliures per elegir i han triat la por. Han comès l’error més gran de la nostra història. S’han empassat les mentides que els explicaven els del ‘brexit’ sense queixar-se i han triat viure sols abans que fer-ho amb més gent. Doncs molt bé; que us donin. En el fons, han caigut en la mateixa trampa que la ultradreta està utilitzant a Espanya i en altres països, consistent a espantar la població perquè senti por. A mi em fa por la por de la gent.

A mi, almenys, em queda Espanya. Ara mateix, el que més il·lusió em fa és treure’m el passaport espanyol. El dia que el tingui a les meves mans serà un dels més feliços de la meva vida. Després de venir d’Anglaterra, Espanya és per a mi com Disneylandia».

Christopher Dottie

President de la Cambra de Comerç Britànica a Espanya

«Temo que els meus fills perdin drets»

«Vaig néixer a Liverpool la matinada de l’1 de gener del 1973, just el dia en què el Regne Unit entrava a la Comunitat Econòmica Europea, i sento que la meva vida ha estat marcada per aquest esdeveniment. De fet, a la meva germaneta bessona i a mi ens van treure en la premsa local i ens van presentar com els ‘euro-twins’ per ser els primers britànics plenament europeus.

Des d’aleshores, m’he beneficiat molt de formar part de la UE. He viscut a diversos països, he fet molts negocis a Europa i avui resideixo a Barcelona, on han nascut els meus fills. Per això, el ‘brexit’ em produeix una profunda tristesa. Ho visc com una cosa personal.

També em sento culpable. Jo tinc la meva vida encarrilada, disposo d’una feina fixa a Espanya i el futur no m’inquieta, però penso en els meus fills i en altres britànics que resideixen a Europa en una situació semblant, i em preocupo molt. Els meus fills s’han criat al carrer de Balmes de Barcelona, però tenen nacionalitat britànica i, de sobte, s’han convertit en estrangers a Espanya, que també és el seu país. Per això, he decidit iniciar els tràmits per treure’ls la nacionalitat espanyola. Temo que perdin els drets de ser europeus. Són catalans, espanyols, britànics i ciutadans d’Europa. Mai entendré que ens obliguin a elegir».

Sue Wilson

Presidenta de l’associació ‘Bremain in Spain’, oposada al ‘brexit’

«Serà un dels dies més tristos de la meva vida»

«Des del referèndum, he experimentat totes les fases del dolor: commoció, ira, depressió, negació, i només ara, finalment, he arribat a l’acceptació. El 31 de gener serà un dels dies més tristos de la meva vida.

Per a molts dels britànics que vivim a Espanya, la protecció que brinda el tractat de l’acord de sortida ens dona una certa tranquil·litat, però la nostra relació amb el Regne Unit s’ha danyat, potser per sempre. Aquesta no és la societat tolerant, oberta i inclusiva que vaig conèixer, ni el país que vaig estimar. Hi vaig regularment a veure la meva anciana mare, però ja no disfruto d’aquest viatge, sempre estic desitjant tornar a Espanya. Aquí hi són els meus amics i el meu futur.

Visc des de fa 13 anys a Alcossebre (Castelló), estic jubilada, cobro una pensió del meu país i la meva atenció mèdica està finançada pel Regne Unit. Tot això continuarà igual, però fins que no es tanqui l’acord comercial no sabrem l’impacte que el ‘brexit’ tindrà en les nostres vides. El tipus de canvi és una dada molt important per als que cobrem en lliures i paguem en euros. Tinc molts amics que s’estan plantejant seriosament adquirir la ciutadania espanyola ara. Jo me l’estic pensant. Estic orgullosa de ser europea, però ja no em sento orgullosa de ser britànica».

Tom Burns

Periodista i escriptor. Oficial de l’Ordre de l’Imperi Britànic

«No hi haurà tants canvis com s’anuncien»

«El 31 de gener serà una jornada plena de simbolisme, però quan s’acabin els focs artificials descobrirem que en la vida pràctica de la gent no hi ha tants canvis com s’anuncien. Espanya és la Florida d’Europa i li interessa que els jubilats britànics que viuen a la costa estiguin a gust i conservin els seus drets. ¿Que ja no podran votar els alcaldes dels ajuntaments? Bé, no em sembla tan greu.

Tampoc crec que el ‘brexit’ sigui la ruïna per a l’economia britànica. Porten anunciant l’apocalipsi des del referèndum, però els comptes nacionals es mantenen igual. Ara comença a negociar-se el pacte comercial, però al Regne Unit i a Europa els convé arribar a un bon acord. Crec que tindran més tranquil·litat que abans per aconseguir-ho.

Fa 40 anys que visc a Espanya, la meva mare, la meva dona i els meus fills són espanyols, però fins ara havia conservat la nacionalitat britànica i vivia com a resident comunitari. Ara demanaré l’espanyola, però no per qüestions sentimentals, sinó pràctiques. Em continuo sentint tan anglès com abans, però crec que aquí no s’han entès les raons del ‘brexit’. L’únic que demanaven els britànics era recuperar el control de les seves vides i ser amos del seu destí».

Chris Stewart

Escriptor. Exbateria de Genesis

«El ‘brexit’ m’obliga a triar i jo trio Espanya»

«Després de 30 anys vivint a l’Alpujarra, aquests dies estic immers en la gramàtica espanyola. En l’examen per obtenir la ciutadania espanyola, m’exigeixen saber manejar-la, i fins ara m’havia preocupat més de fer-me entendre que de parlar un correcte castellà. Hauria preferit continuar com estava, com un més de tants britànics que resideixen a Espanya, però el ‘brexit’ m’ha obligat a elegir i ho he tingut clar: prefereixo ser espanyol.

No perquè tingui res en contra del meu país d’origen. Al contrari, m’encanta la cultura anglesa i em sento molt britànic, tot i que no soc gens nacionalista. Però necessito continuar sent ciutadà europeu, no extracomunitari. Em quedo a aquest costat del canal de la Mànega.

Vaig sovint a Anglaterra a visitar la meva mare i els meus editors, i continuo sense entendre com els meus paisans van poder creure’s totes les mentides del ‘brexit’, tan òbvies i absurdes. Això m’ha enfurismat molt amb el meu país. No em ve de gust tornar-hi. Els meus ossos es quedaran a Espanya.

A hores d’ara de la meva vida, crec que el ‘brexit’ tindrà poc impacte en el meu dia a dia. Això sí, m’hauré d’acostumar a la cervesa espanyola, que detesto. Abans comprava marques angleses en botigues de la Costa del Sol. Ara, amb els problemes duaners, em temo que serà més difícil».

Mark Howard

Director del British Council a Espanya

«Els britànics continuarem sent europeus i internacionals»

«El que més m’apassiona de la meva feina és veure joves espanyols estudiant al Regne Unit i a les noves generacions de britànics cada vegada més interessades en aprendre espanyol. El diàleg que possibilita l’aprenentatge dels dos idiomes és fascinant, perquè neix de l’educació i té un reflex en la cultura, el turisme, l’economia i la forma de vida d’espanyols i britànics. Estic convençut que aquest diàleg continua estant viu, més enllà de dates clau i d’organismes internacionals.

Notícies relacionades

El nou estatut d'assentat genera inseguretat en els europeus que viuen al Regne Unit

¿Què passarà ara després del 'brexit'? Les conseqüències, al detall

El ‘brexit’ no impedirà que jo continuï sent un ciutadà britànic resident a Espanya. A curt termini, no preveig canvis en la meva vida per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, però a mitjà i llarg termini sento incertesa. Soc optimista, confio que les negociacions salvaguardin els drets dels ciutadans dels dos països, i es mantingui la col·laboració i el reconeixement mutu en matèria educativa.

El ‘brexit’ tampoc impedirà que els britànics continuem sent europeus, liberals i internacionals.  La nova situació és un fet que s’ha de respectar i acceptar. La confiança i l’entesa mútua que promulguem al British Council tenen ara, més que mai, tot el sentit».