Karrembauer, a l'ull de l'huracà per la crisi de Turíngia

«Dammbruch» («Trencament») és la paraula que omple mitjans i xarxes socials avui a Alemanya. La recent elecció del candidat del minoritari FDP al Parlament regional de Turíngia amb vots dels democristians de la CDU i de la ultradreta de AfD ha trencat, efectivament, alguna cosa en la política alemanya. Malgrat que l’enorme pressió ha obligat el polític de l’FDP a fer marxa enrere, dimitir i intentar convocar noves eleccions, els fets suposen un abans i un després per a Alemanya.

Per primera vegada en la història de la República Federal, els vots d’un partit ultradretà han servit per nomenar un cap de Govern d’un estat federat. És l’últim avís d’una llarga llista d’advertències sobre que alguna cosa no està funcionant en el sistema polític d’un país acostumat a la certesa i l’estabilitat. L’avanç electoral d’AfD i la seva capacitat de condicionar la resta de partits en són els més clars símptomes.

Que CDU i AfD votessin conjuntament per un mateix candidat a Turíngia és especialment greu per al partit d’Angela Merkel: en primer lloc, perquè en l’ADN polític de la democràcia cristiana alemanya és evitar tant sí com no que una formació s’obri pas electoral al seu flanc dret; en segon lloc, perquè es fa difícil creure que no fos una decisió consensuada entre la federació regional de la CDU i la ultradreta; i en tercer lloc, perquè el líder d’AfD a Turíngia és Björn Höcke, el capitost de l’ala més radical del partit ultradretà que frega el neonazisme. Anar de la mà amb AfD a Turíngia suposa traspassar massa línies vermelles d’una sola vegada en un país tan marcat pel trauma nacionalsocialista.

AKK, superada

La votació de Turíngia tindrà molt probablement més repercussions a nivell nacional i per als partits implicats, especialment per a la CDU. La seva presidenta, Annegret Kramp-Karrembauer (AKK), és la primera damnificada. L’actual ministra federal de Defensa i teòrica successora de Merkel surt molt malparada. «¿Ni tan sols vostè es va poder imposar a una petita federació del seu partit?», li va preguntar aquesta setmana una periodista de la televisió pública alemanya a AKK.

La pregunta deixa novament en evidència una cosa que feia mesos es dibuixava a la cúpula democristiana: l’actual presidenta del partit més votat d’Alemanya està superada per les circumstàncies. En el dia d’avui, pocs aposten perquè ella sigui la candidata de la CDU a la cancelleria i, per tant, la probable successora de Merkel en el poder.

«És un mal dia per a la democràcia», va dir des de la distància Merkel davant del caos parlamentari ofert pel seu partit a Erfurt. Les dures paraules de la cancellera, de gira oficial a l’Àfrica, no deixen lloc a dubtes: AKK no ha estat a l’altura. A la (encara) presidenta de la CDU se li esgota el temps.

Missatge diàfan

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

L’episodi de Turíngia també suposa un clar missatge de certs sectors de la CDU amb la vista posada en l’era post-Merkel: cada vegada més veus dins del partit (i especialment a l’Est) s’atreveixen a posar en dubte el cordó sanitari ordenat des de la presidència. A les federacions orientals democristianes hi ha sectors que demanen obertament sondejar coalicions amb la ultradreta.

Quan Merkel s’acomiadi del poder –la tardor del 2021, com molt tard–, la ruptura que tants titulars desencadena aquests dies a Alemanya podria escenificar-se dins de la mateixa CDU.