El Sinn Féin, l'aposta per la reunificació i el 'brexit' revolucionen la política irlandesa

El Sinn Féin, aparador polític durant dècades d’una organització paramilitar que va fer servir bombes, execucions i el terror en la seva lluita, es va convertir per primera vegada la setmana passada en la força política més votada a la República d’Irlanda. Una victòria amb profundes implicacions per al nord i sud de l’illa, però també per al Regne Unit. El triomf dels nacionalistes republicans, com a força d’esquerres, rival del poder establert, encoratja la reunificació de l’illa. I el ‘brexit’ fa encara més desitjable el que fins ara semblava una quimera.

Fa 30 anys les veus dels portaveus del Sinn Féin estaven prohibides a la BBC. Un actor doblava les declaracions del seu líder, Gerry Adams. L’efecte era tragicòmic. Només el 1994, després de l’alto el foc de l’IRA, els britànics van escoltar per primera vegada Adams en versió original. Per al públic, el Sinn Féin era poc més que un òrgan de propaganda dels terroristes republicans, en un conflicte que va costar més de 3.500 vides. Les negociacions de l’Acord de Pau, impossibles sense el Sinn Féin, li van donar un pes polític i un estatus nou. Al nord van compartir govern amb els unionistes. Al sud en canvi van continuar sent una força marginal, lacrada pel passat sagnant. Els dos grans partits irlandesos de centredreta, que s’alternaven en el poder, els tractaven com uns empestats. Tot això ha canviat a les urnes.

La política irlandesa havia sigut sempre bastant avorrida. Des de la independència de la Gran Bretanya, fa gairebé un segle, els polítics del Fianna Fáil i el Fine Gael han anat fent torns en el govern. Res canviava substancialment en una societat molt conservadora, on l’elit, en un ‘ménage à trois’ amb l’Església catòlica, feia i desfeia el seu aire. Un país pobre en què els joves emigraven massivament. El ‘boom’ econòmic als 90, el ‘Tigre Celta’ va acabar amb l’esclat de bombolla immobiliària i els bancs en fallida. El rescat del país va costar 67.000 milions d’euros subministrats per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Va caure el 2011 el govern del Fianna Fáil, que estava darrere del desgavell.

Inversions estrangeres

Les mesures d’austeritat imposades durant els següents cinc anys per treure el país de la fallida van empobrir els ciutadans i van deteriorar els serveis públics. Es va retallar la despesa pública i es van augmentar els impostos.  L’economia d’Irlanda es va recuperar ràpidament atraient inversions estrangeres amb un dels impostos de societats més baixos de la UE (12,5%) i uns salaris reduïts. El Fine Gael ha mantingut fins avui aquesta fórmula. L’espectacular bonança d’Irlanda, vista des de fora, no obstant no ha beneficiat la població.

La passada setmana, els electors, que van donar la inesperada campanada votant el Sinn Féin, buscaven solucions a les penúries del dia a dia. Acabar amb les llistes d’espera als hospitals, tenir un lloc on viure, una ocupació més segura, un salari digne. «Estem veient una divisió, esquerra, dreta, que a Irlanda no hi era», afirma Eoin O’Malley, professor de ciències polítiques de la City University de Dublín. Als votants els ha importat poc les fabuloses dades macroeconòmiques del primer ministre Leo Vardkar, i molt menys el ‘brexit’, que no va comptar per a res a la campanya. Tampoc tenien al cap la reunificació d’Irlanda, que és, no obstant, l’objectiu existencial del Sinn Féin. «No crec que això estigués a l’agenda de la gent», assenyala O’Malley. Tots dos, ‘brexit’ i reunificació, són no obstant assumptes crucials en el futur de l’illa.

Frontera econòmica

Notícies relacionades

'The Economist' advoca per la unificació d'Irlanda

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La líder del Sinn Féin, Mary Lou McDonald, està provant de formar govern. Sigui quina sigui la fórmula final, el triomf dels nacionalistes té implicacions per a Irlanda i també per al Regne Unit. El ‘brexit’ crearà una frontera econòmica al mar d’Irlanda, entre Irlanda del Nord i la Gran Bretanya. Per als nord-irlandesos serà més fàcil comerciar amb la República que amb la resta del Regne Unit i la dependència de Dublín farà més important formar part del seu govern. Tot això juga a favor de la reunificació.

McDonald parla amb prudència d’un referèndum en el termini dels pròxims cinc anys. Potser en són 10, però l’ex primer ministre del Fianna Fail, Bertie Ahern, veu la consulta «inevitable» i Jonathan Powell, cap de l’equip de Tony Blair, que va dirigir les negociacions de l’Acord de Divendres Sant, la considera «cada vegada més possible». El més responsable, per a McDonald, és iniciar els preparatius d’aquesta reunificació, que està inspirada per factors més enllà del seu triomf electoral. «Aquesta elecció influeix en la celebració de la consulta», va declarar a la BBC, «però també hi ha el ‘brexit» i el «canvi demogràfic». El cens del 2021 hauria de confirmar que els nacionalistes catòlics són per primera vegada més nombrosos que els protestants a Irlanda del Nord. I per a McDonald «és molt irresponsable que els polítics amaguin el cap sota terra».