Algèria acumula un any de protestes

En una demostració sense precedents de resistència pacífica en la història del país, els algerians continuen al carrer 12 mesos després de l’inici de les protestes contra l’estament polític. El Hirak  –com es denomina al moviment popular– va començar el febrer de l’any passat exigint la renúncia d’Abdelaziz Buteflika,  president d’Algèria durant més de 20 anys, que havia anunciat la seva intenció de presentar-se a la reelecció.

Després de setmanes de protestes, Buteflika va cedir a les pressions que començaven a aflorar en el seu entorn i va dimitir. No obstant, el que semblava una victòria aclaparadora de les mobilitzacions, va ser només el primer pas d’unes protestes amb moltes assignatures pendents. Els algerians, decidits a no repetir els errors del passat, i tenint molt present l’ocorregut durant la Primavera Àrab en països com Egipte –on l’enderrocament del seu dictador no va ser suficient per canviar el sistema–, han mantingut la pressió als carrers.

Desconfiança i repressió

Després de la sortida de Buteflika, els comandaments del país van quedar en mans del cap d’Estat Major, Ahmed Gaid Salah. L’assumpció del poder d’aquest excombatent de la guerra de la Independència contra França (1954-1962) i fins ara home de confiança de l’octogenari dirigent, significava la perpetuació del sistema. Malgrat l’anunci d’unes eleccions de manera immediata, la desconfiança en Salah i les seves veritables intencions han anat en augment, i la repressió cap a opositors, periodistes i manifestants es van convertir en el ‘modus operandi’ de la nova cúpula política algeriana.

En un intent de demostrar que s’estava intentant canviar el sistema, es va detenir i va condemnar a 15 anys de presó personalitats pròximes a Buteflika –entre ells, dos ex primers ministres i el mateix germà de l’exmandatari–, però de poc o gens va servir per apaivagar els carrers. La gran pressió popular ha obligat a l’ajornament de les eleccions en diverses ocasions, fins que finalment es van convocar per al 12 de desembre de l’any passat.

La campanya electoral va estar marcada per les nombroses detencions de manifestants i opositors. A més, els únics cinc candidats acceptats per presentar-se a les urnes eren tots vells coneguts del règim, i els observadors internacionals que pretenien controlar la jornada electoral no se’ls va permetre l’entrada al país. Aquestes irregularitats van portar a l’oposició i al moviment del Hirak a boicotejar el plebiscit. Finalment, amb el 41% de participació –l’abstenció més gran en la història d’Algèria, fins i tot assumint les dades oficials va sortir elegit Abdelmayid Tebboun, un tecnòcrata afí al règim i que ja fos primer ministre amb Buteflika.

Tot canvia perquè res canviï

Per als manifestants, el passat de Tebboun pesa massa per poder liderar el canvi cap a una democràcia real. En una mostra de bona voluntat, el nou Executiu ha posat en llibertat més de 70 persones detingudes durant aquests últims mesos. No obstant, aquest alliberament massiu demostra també l’arbitrarietat amb què es van produir els arrestos.

Notícies relacionades

El règim militar es perpetua a Algèria amb l'elecció de Tebboune

Arrestat el principal opositor a Algèria després d'una manifestació

Per a l’Hirak és un gest insuficient i continuen demanant la posada en llibertat de les desenes de persones que segueixen a la presó i la convocatòria d’eleccions lliures amb garanties reals. Per la seva banda, el Govern de Tebboun critica la falta de disposició al diàleg dels manifestants i la impossibilitat de dur a terme un acostament donada la falta de lideratge dins del moviment.

Malgrat els intents del Govern de conservar amb dents i ungles el sistema, les protestes mantenen un any després la seva capacitat mobilitzadora i les seves formes pacífiques. No obstant, els canvis estructurals que es demanaven continuen sense arribar, i tot i que Algèria avui sembla diferent tot continua igual al país magribí.