A la frontera grecoturca: «Ens peguen, ens roben i ens tornen a l'aigua»

Fa una setmana, l’Asaad era a Salònica. Havia arribat allà sis mesos enrere, després d’haver passat un any sencer vivint al camp de refugiats de Moria. Però ara, aquest dilluns, l’Asaad és a Turquia. Ho explica mentre sosté a la mà els pocs papers de l’asil grec que li queden, indignat i aterrit alhora.

«La setmana passada era a Salònica. Però aquest dissabte passat em van agafar al carrer, van destruir els meus papers a la meva cara i em van detenir. I després, em van enviar a aquí. Estic sol. La meva família segueix a Grècia. Estic sol a Turquia», explica l’Asaad des d’Edirne, on porta un parell de nits dormint al ras, en un edifici a mig construir a l’estació d’autobusos de la ciutat.

L’Asaad té ara un dilema enorme: no sap què fer. Si aconsegueix passar a Grècia, si intenta reunir-se de nou amb la seva família, la policia grega el tornarà a detenir. Tem que li robin tot i l’enviïn de tornada al riu Evros, que marca la frontera entre els dos països. Si es queda a Turquia, s’arrisca que, sense papers, els turcs el deportin cap a Síria. L’Asaad està atrapat.

I, com ell, milers de persones. Des de dijous passat, des que Turquia decidís obrir les portes cap a Grècia, la regió d’Edirne s’ha omplert de diversos milers de sirians, afganesos, pakistanesos, somalis, iraquians, iranians i un llarg etcètera de nacionalitats que intenta creuar cap a Europa. L’ OIM estima que són una mica més de  13.000; Turquia –a la qual li interessa dir que són moltíssims–, més de 100.000. Més enllà dels números, estan tots absolutament desesperats.

¿Què es pot fer?

¿Què es pot fer?I es pregunten tots el mateix: «¿Cap on anar?» Cap opció sembla bona: «Quan escoltes un president dir alguna cosa, doncs t’ho creus, ¿no? –diu l’Alí, un afganès que, com el sirià, fa un parell de nits que dorm a l’edifici semienderrocat al costat de l’estació d’autobusos d’Edirne– Es algú important; no mentirà. Així que quan Erdogan ens va dir que la frontera estava oberta, vam venir».

«Però som aquí ara –continua l’Alí–, i veiem que està tot tancat. I a més, si aconseguim passar, els grecs ens peguen, ens roben i ens tornen a l’aigua. No sé què fer. No puc fer res. Penso a tornar a Istanbul, però ho vaig abandonar tot per venir aquí. No tinc res més».

Fa temps que les finestres de les ruïnes on han passat la nit l’Alí i l’Asaad ja no són al seu lloc, si és que alguna hi vegada van ser; les parets, que han perdut tota la seva pintura, estan cobertes d’una capa espessíssima de sutge. En aquest lloc han passat la nit diverses desenes de refugiats, gairebé tots famílies amb nens. Alguns pares diuen que les seves criatures, del fred que han passat durant la nit, no poden ni aixecar un dit.

«Jo intentaré passar –diu un pakistanès, que no ha dormit a l’edifici sinó dins de l’estació d’autobusos. Fa tres dies que soc aquí , i encara no ho he intentat, però ho faré. I si em deporten, ho tornaré a intentar. Estaré aquí una setmana; un mes si fa falta. Però ho faré. No tinc res a perdre».

Dues vides

Dues videsA perdre, no obstant, sí que n’hi ha. Aquest dilluns, per primera vegada en aquesta nova crisi, han mort dues persones: una d’aquestes –un nen–, a prop de l’illa de Lesbos, després de bolcar-se la llanxa en la qual viatjava amb la seva família. L’altra, un jove sirià, que ha rebut un tret amb una bala de goma al coll, segons alguns testimonis. La seva mort s’ha pogut veure en un vídeo publicat a internet per un altre refugiat. Els testimonis acusen la policia grega. Aquesta ho nega.

Però el que està clar, després de quatre dies d’intents de milers de persones d’entrar a Grècia, és que la tècnica dels grecs d’utilitzar tots els mitjans possibles per frenar els refugiats està funcionant.

Els cops, el blindatge, el filferro espinós electrificat, el gas lacrimogen, les amenaces, els trets a l’aire, els robatoris i els banys forçats al riu han servit perquè alguns dels migrants que abans-d’ahir volien arribar a Europa a qualsevol preu, avui s’ho pensin dues vegades. Alguns, fins i tot, intenten tornar a Istanbul.

«No ho sé. No sé res. Ningú sap què passarà –diu el Husssein, un pare de família afganès, que fa una nit que acampa a la vora turca del va riure. No podem tornar; no podem passar. Ens obliguen a dormir aquí, al ras, i ningú ens ve a ajudar. Només alguns locals, que ens porten pa, una mica de menjar i aigua. Però fa dies que no menjo calent Jo me’n vaig. Em rendeixo. No puc més».

Notícies relacionades

La ira de Lesbos

La UE s'aboca amb Grècia i ofereix el seu ple recolzament en la crisi migratòria

No obstant, circulen rumors: molts refugiats asseguren que si intenten anar-se’n, la policia turca els para a l’autopista que va a Istanbul, i els obliga a fer mitja volta.

No obstant, aquest dilluns a la tarda, a Ipsala –uns quilòmetres al sud d’Edirne– la gendarmeria turca ajudava, a cop de porra i de males maneres, a carregar diversos autobusos que tornaven cap a Istanbul. El bitllet valia 80 lires (uns 12 euros al canvi). Aquests dies, a la frontera entre Turquia i Grècia, res està clar. Només la desesperació dels que es troben aquí atrapats.