Les dones sud-americanes inoculen la nova fúria violeta

Van iniciar una revolta que semblava abocada al fracàs més estrepitós. ¿Com tirar endavant una revolució sense plantar barricades, sense ni tan sols tallar el trànsit, evitant els enfrontaments amb la policia, desposseïda de la mínima dosi de testosterona? L’estrat noble del sistema es va veure fora de perill al conèixer que el full de ruta de la insurrecció confiava el seu futur a una tornada reivindicativa amb una coreografia sense massa ostentacions. No obstant, aquest petit grup de dones i el seu tema ‘Un violador en tu camino’ ha aconseguit l’empatia de les seves iguals en racons de tot el món i ha agafat amb el peu canviat les elits i la seva visió androcentrista del món. «Molts homes pensaven que la ‘performance’ és una cosa alegre, que no és una amenaça perquè no hem protestat com ho haguessin fet ells. S’han equivocat a l’intentar normalitzar un acte que no ho és», proclamaven les components del col·lectiu xilè Lastesis a mesura que la seva proposta anava guanyant la categoria d’himne en l’imaginari feminista universal.

La indignació per la bretxa de gènere engrosseix un aliatge de descontentament social que galopa desbocat a Sud-amèrica, on en una mica més d’una dècada s’han vist relegats a l’oposició la meitat dels governs d’esquerra i, amb ells, les seves mesures progressistes. «La reacció és conseqüència de l’ascens de moviments d’ultradreta, que atempten contra els avenços socials i, en el cas de les dones, qüestionen tota ideologia de gènere, posant en dubte algunes de les fites obtingudes després de tant esforç, com la despenalització de l’avortament», descriu Anna Ayuso, investigadora per a l’Amèrica Llatina del ‘think tank’ Cidob.

Contrareforma

L’analista emfatitza el paper de les esglésies evangelistes, clau en el seu «rol de contrareforma», per galvanitzar l’ofensiva ultraconservadora i estendre-la per tota la regió. De forma més espontània, però igualment efectiva, arriba la rèplica d’actors socials que després de la marea rosa «no han obtingut grans beneficis econòmics ni estructurals», però per primera vegada «senten que ara sí que tenen veu» i l’alcen contra les injustícies que perceben en el seu entorn, remarca Ayuso. El feminisme no és cap excepció.

«A l’Amèrica Llatina hi ha un discurs igualitari, si bé la realitat parla que la discriminació de gènere continua sent molt gran. Però també està aflorant el resultat de molts anys d’esforç de les dones en què és fonamental l’accés a l’educació i el seu consegüent apoderament per provar de trencar les barreres del passat; continuen existint, però la diferència és que ara estan disposades a denunciar-les», exposa Ayuso. Motius no els falten. Segons les investigacions de Lastesis, que basen els seus predicaments contra el patriarcat en teòriques de la talla de l’antropòloga argentina Rita Regato, a Xile amb prou feines el 8% dels judicis per violació acaben amb una sentència condemnatòria.

Introspecció

Recels contra el rol institucional. Greuges instigats pel masclisme. Denúncies que adquireixen matisos i especificacions tan variades com cultures hi ha al món, però que comparteixen un innegable substrat «basat en el supremacisme i el domini patriarcal», segons Ayuso, que avala l’extensió de la protesta xilena a nivell global, de forma gairebé immediata i sense necessitat d’orquestrar una campanya. Una denúncia amb què resulta fàcil empatitzar un amplíssim sector femení, a diferència de l’elitista moviment #MeToo, impulsat per víctimes d’abusos a Hollywood, un univers tan exclusiu com allunyat de la realitat de milions de dones.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

No obstant, alguns dels desafiaments del feminisme s’afronten al si del mateix moviment, atès que ara, amb l’inesperat lideratge del fenomen en entorns habituats a ser comparses de les avantguardes occidentals, aprofiten per reivindicar-se dins la marea violeta. «El feminisme blanc és uniformitzador, es pensa des d’una lògica que nega l’existència i la lluita d’altres dones no necessàriament blanques. Dones negres, indígenes, racialitzades, sense les condicions de privilegi d’altres congèneres. Així com passa amb la societat en general, una part del feminisme se n’ha d’adonar també que, tot i que ens violenten totes per ser dones, les violències no es donen de la mateixa manera per a totes», exposa l’activista colombiana Francia Márquez.

Denúncies que bé es podrien subscriure des del món àrab si no fos per una elemental qüestió de prioritats: per més que els últims esdeveniments augmentin «la visibilització del moviment» en aquest entorn, les dones musulmanes són molt lluny d’una igualtat de drets efectiva, segons destaca Jesús A. Núñez Villaverde. «Per a elles la lluita és doble, ateses les tremendes limitacions del context. La seva situació és la principal assignatura pendent en la vida pública», revela el codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària. Per això resulta tan meritori que ‘Un violador en tu camino’ hagi arribat a un entorn tan petri. Però la marea lila es torna un bany de realitat després de conèixer-se la petició de dos anys de presó contra set dones turques pel simple fet d’haver entonat en públic l’emblemàtic himne de Lastesis.