Milà, 23 dies tancats: «Les xifres de morts i contagis marquen l'humor de la família»

No hi ha soroll. L’aire és fresc i net. La primavera treu del descans hivernal els primers colors. No, no estic escrivint des d’una reserva natural al camp de la Toscana o en un camí de muntanya a les Dolomites. Estic davant d’un ordinador a la meva habitació del pis on visc tancat amb la família al centre de Milà des de l’1 de març, ja fa més de tres setmanes. Si fos un dia normal caldria tancar les finestres pel trànsit, la pol·lució i les pudors, però ara estan totes obertes perquè entrin aquestes sensacions tan inèdites. Però, a més de poder escoltar els ocells i les campanes, cosa gens habitual a Milà, arriba també un altre soroll: el de les sirenes de les ambulàncies, que van a un ritme tan freqüent que sembla impossible. No paren ni un minut.

Estem vivint totalment tancats a casa des de fa gairebé un mes.  En quatre setmanes tan sols hem anat al supermercat tres vegades i una a visitar la meva mare, de 92 anys. Hem respectat rígidament les decisions del Govern des del principi, desafortunadament molts d’altres no. Ara, l’Exèrcit està al carrer.

Si aconsegueixes aïllar-te almenys per un moment de llegir notícies catastròfiques o escoltar butlletins que semblen de guerra, després de gairebé quatre setmanes, a l’interior de les nostres quatre parets la vida ha agafat un ritme tan estrany i inusual que per absurd que pugui semblar, és gairebé tranquil, relaxat i sense gaire estrès. Fins que el següent noticiari et porti la pitjor de les notícies. 

El nostre Cinema Paradiso 

La meva dona i jo teletreballem des de fa diverses setmanes i la nostra filla segueix les seves classes a distància amb les plataformes digitals. I com que ens recomanen que cal tenir almenys un metre de separació fins i tot entre membres de la família, cada un ocupa una habitació. Hi ha moments comuns i ens citem al menjador com si fos l’hora del pati, després una altra vegada cada un al seu lloc. Sembla una bogeria però té la seva gràcia. Ens veiem de nou per dinar i sopar i després ens regalem una pel·lícula o una sèrie junts (gairebé) al menjador (el nostre petit Nuovo Cinema Paradiso versió 2020) a la nit.

Un altre moment comú davant de la tele, però reservat només a la meva dona i a mi, és a les sis de la tarda quan cada dia es retransmet en directe de la roda de premsa de Protecció Civil: és un moment de molta tensió, ja que el nombre de morts i encomanats puja sense parar. És el termòmetre de l’humor familiar de les següent 24 hores.  De moment, només han augmentat les preocupacions i les llàgrimes.

Després de gairebé un mes a casa, hi ha moments de depressió i de tensió,  quan deixes que la teva ment viatgi –més o menys lúcidament– cap al que vindrà una vegada acabada la dramàtica emergència sanitària en termes sobre quina situació de treball trobaràs després del virus. També sents por. ¿Sortirem d’aquesta situació? ¿Per què Itàlia té tants contagiats i morts? ¿Ha acabat l’emergència de veritat?  

I és just en aquests moments difícils quan surt en la teva ajuda la que moltes vegades s’ha definit com a ‘invasiva’ tecnologia. Les aplicacions m’estan permetent fer el que, per falta de temps o distància, mai aconseguim: parlar amb la gent connectant-nos a un d’aquests xats ‘online’ i poder veure els amics que viuen molt lluny, o fins i tot molt a prop però que ara mateix no pots veure.

Notícies relacionades

¿Per què el coronavirus afecta tant Itàlia?

Itàlia comptabilitza 4.825 morts amb coronavirus, 793 més en 24 hores

S’han format diversos grups i cada dia aquestes trucades veient-nos les cares –per qüestions laborals, amb la família i amb els amics italians o espanyols (la majoria viuen a Barcelona)– et donen una ajuda moral especial.  Entre aquests hi ha un grup de persones vinculades al bàsquet que són molt especials per a mi, ja que m’han donat anys de gran companyonia a les pistes, vestidors i bars tant a Espanya com en altres zones d’Europa. Ara que, després de 17 anys a Barcelona, he tornat a viure a Itàlia, veure’ls tots junts en una pantalla explicant-me el seu dia dia i fent les bromes típiques em dona molta alegria.

Ens en sortirem, d’aquesta, malgrat que pagarem un preu molt alt, em temo. Tornarà algun tipus de normalitat tard o d’hora.  I també tornarà el dia que el soroll d’una pilota de bàsquet botant de nou sobre una pista serà el soroll més agradable de tots.