El fràgil alto el foc a Idlib

A Mohamed, se li nota, està content: la seva dona i el seu fill, després de diverses setmanes vivint en els camps de refugiats de la frontera amb Turquia, han tornat a casa. A la fi s’han reunit, explica el sirià, que espera que no hagin de separar-se més, tant de bo que no, tot i que tot pot passar.

Ningú ho sap. «La situació és molt millor que abans i la ciutat d’Idlib [la capital de la província rebel siriana] està atapeïda. Molta gent que era en els camps ha vingut, sobretot la que vivia a les regions conquerides per Assad. Les escoles han tornat a funcionar, i la gent ha tornat a treballar, tot i que tots tenim molta por del que pugui passar, de si l’alto el foc durarà o no», diu Mohamed. Explica que Idlib ha tingut una mica de sort perquè a l’estar completament aïllada del món, envoltada de fronteres tancades i trinxeres, sembla que està fora de perill del Covid-19.

La pregunta del milió és si aguantarà l’alto el foc a Idlib firmat a principis de març pels presidents rus, Vladímir Putin, i turc, Recep Tayyip Erdogan. És difícil vaticinar res perquè els dos líders, en ocasions anteriors, han firmat diversos alts al foc. Cap ha funcionat. Aquesta vegada, amb la crisi del coronavirus, tot sembla una cosa diferent: la guerra siriana ha quedat en suspens.

Temors

«Crec que l’alto el foc serà més sostenible que els anteriors –diu Alexéi Khlebnikov, expert i consultor en política russa al Pròxim Orient-, perquè aquesta vegada Rússia i Turquia han acordat patrullar conjuntament els punts clau de la regió, una cosa que ha funcionat abans. Però tot això no significa que, tard o d’hora, aquest ’statu quo’ no es qüestioni».

D’aquí, clar, la intranquil·litat dels habitants d’Idlib, on hi ha 3,5 milions de civils atrapats, molts dels quals són, a més, desplaçats de guerra. És el cas de Mohamed, que va arribar a Idlib fa un any escapant dels bombardejos i ofensives del president sirià, Bashar al-Assad, i el seu aliat, Rússia.

«De vegades sona l’alarma antiaèria perquè passa un avió rus sobrevolant la ciutat. De moment l’alto el foc sembla aguantar, però tenim molta por. Cada dia arriben més soldats turcs, i això tranquil·litza, però realment no sabem què passarà», diu Mohamed.

«No tenim més opció que confiar en Turquia i entenc que necessita protegir la seva frontera. Per això aquí tots esperem que el Govern turc ens protegeixi, perquè no tenim més opció. Si em donessin a elegir, per exemple, entre ells o els russos, escolliria Turquia, per descomptat. Pot ser que Ankara en les seves ofensives hagi matat algun civil per error. Però Rússia és diferent: el seu objectiu som nosaltres», continua.

Desconfiança mútua

Tot va explotar fa poc més d’un mes, en la nit del 28 de febrer, en un bombardeig d’Assad en el qual 34 soldats turcs van morir a Idlib. Turquia intentava parar l’ofensiva de Damasc sobre la capital de la província rebel i, des d’aquestes morts, va estrènyer encara més. El cel de la regió, per primera vegada en tota la guerra, va passar de mans russes i del règim a mans turques. En una setmana, els drons i avions turcs van destrossar per complet blindats, sistemes antiaeris i caces sirians.

Així, l’ofensiva d’Erdogan va enlluernar els civils d’Idlib –que veien per primera vegada en gairebé nou anys de guerra que les bombes no els atacaven a ells–, però en va enfadar molts a Moscou. La relació amb Turquia no passa ara pel millor moment. «L’ofensiva de tres anys de Putin per enamorar Turquia ha acabat a Idlib –diu Ömer Özkizilcik, analista del ‘think tank’ SETA, pròxim al Govern turc–. L’única forma per la qual la seguretat dels civils d’Idlib pot estar completament garantida és si Turquia no s’enfronta sola a Rússia».

Acord amb la UE

«La qüestió és que la UE pot donar a Turquia tot el recolzament econòmic que necessiti, però mentre hi hagi l’amenaça d’una nova ona de refugiats des d’Idlib, tot aquest recolzament no servirà de res. Turquia no pot acollir  dos milions més de refugiats. És simplement impossible i per això crec que un nou pacte entre Brussel·les i Ankara haurà d’incloure un recolzament a Turquia en els seus plans a Idlib, per prevenir un desastre humanitari,» continua Özkizilcik.

Notícies relacionades

Erdogan: «La frontera continuarà oberta fins que la UE compleixi les nostres expectatives»

Erdogan rebrà Merkel i Macron per decidir el futur dels refugiats

I, no obstant, les maquinacions per a la regió segueixen. Damasc i Moscou van acceptar parar la seva ofensiva, però parar no significa desistir. Significa, només, rebaixar la tensió i donar un temps a Ankara.

«L’objectiu de Rússia a curt termini és controlar les dues carreteres de la zona –explica Khlevnikov–. Per descomptat que, a llarg termini, tant Moscou com Damasc busquen la conquesta de tot el país, però entenen que ara això és una cosa impossible». A Idlib, els plans de la gent són bastant menys geoestratègics: «És molt trist dir-ho, però el meu màxim somni ara mateix és poder continuar viu», diu Mohamed.