No hi ha el virus a Bielorússia

«Millor morir dempeus que viure assegut; aquí no hi ha virus; ¿potser els veu vostè volant?; jo tampoc els veig». Esbossant un càndid somriure, i enfundat en un aparatós vestit de jugador d’hoquei sobre gel  amb casc inclòs, el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, declarava, fa uns dies, davant dels micròfons d’una televisió local, que se ssentia molt protegit del Covid-19. Participava en un partit amateur del seu esport favorit, i era de la teoria que les «baixes temperatures» a l’interior de la pista gelada impedien que la malaltia es transmetés de persona a persona. 

Bielorússia és un dels escassíssims estats europeus que no ha decretat mesures d’excepció per frenar la pandèmia. Les escoles es mantenen obertes, la lliga local de futboles continua jugant, els moviments dels ciutadans no s’han restringit i els events multitudinaris com els festivals musicals no s’han cancel·lat.

Les estadístiques oficials difoses pel Govern de Minsk intenten transmetre la idea que l’epidèmia es troba sota control. Segons l’últim balanç, poc més de 2.500 casos d’infecció i 26 morts. Segons les autoritats sanitàries locals, al país hi ha més sistemes de ventilació assistida per 100.000 habitants que a Itàlia o els EUA. Lukaixenko, que l’agost que ve ha de revalidar el seu longeu mandat d’un quart de segle en unes eleccions presidencials sense rivals destacats, manté que no hi ha raons per paralitzar l’economia.  

Però una cosa és la versió oficial de les autoritats del país i una altra el que pensen els bielorussos, segons Andrei Dmitrev, de l’oenagé ‘Digues la veritat’ aquest activista, una «immensa majoria, un 90%» de la ciutadania, desconfia profundament de l’optimisme governamental i ja ha adoptat de forma unilateral mesures de protecció sense esperar instruccions des de l’Estat, batejat pels mitjans de comunicació com l’«última dictadura d’Europa». A Bielorússia, de llarg el país més afectat per l’explosió del reactor nuclear a Txernòbil el 1986, «es té molt present» aquella catàstrofe, agreujada llavors per la falta de transparència del poder soviètic, destaca Dmitriev a través del telèfon.  

«La gent evita sortir al carrer si no és per obligació; les oenagés estan recaptant diners per comprar material al personal mèdic, molts pares no envien els seus fills a l’escola, i fins i tot clubs de fans de futbol sol·liciten als seus seguidors que no acudeixin als estadis», afirma l’activista des de Minsk. Durant aquesta epidèmia, «la societat bielorussa ha demostrat que va molt per davant de les autoritats», continua. 

Vítsiebsk, epicentre de la pandèmia

Tot sembla indicar que Vítsiebsk, una ciutat de mida mitjana no gaire lluny de la frontera amb Rússia, és el lloc on més casos s’han registrat. Va ser en aquesta localitat on es va produir la primera mort confirmada per coronavirus: Viktor Dashkievich, un actor de 75 anys bastant conegut localment i el periple del qual pels centres sanitaris reflecteix el tractament que està rebent la malaltia a Bielorússia.

Després de ser diagnosticat de pneumònia a mitjans de març, se’l va enviar a un hospital de malalts de tuberculosi, on no va poder ingressar perquè estava ple de pacients. Finalment, després de quedar-se sa l’ala per a malalties venereològiques d’una altra clínica, va arribar en molt mal estat a un hospital regional on per fi li va ser confirmat el diagnòstic de coronavirus.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ultradreta a l’alça

Des de la Vítsiebsk, Oleg Kvitinskii descriu, també a través del telèfon, la incertesa que regna a la ciutat, mentre critica amb contundència la falta d’informació. «La gent només surt al carrer per obligació, i tots van amb mascaretes», diu. «Ens hem d’informar a través de Telegram o d’internet ja que les autoritats no ens expliquen res», continua. Confirma, això sí, que el nombre de pacients locals amb pneumònia s’ha multiplicat «per dos i per tres» respecte a l’any passat.