Adeu a Ana Alba, periodista de raça i apassionada

Quan, el cap de setmana passat, vam veure que Ana Alba només contestava amb emoticones els nostres missatges d’ànim després de la seva última hospitalització, vam saber que el final era molt a prop. Ella, que mai havia estalviat explicacions sobre el seu estat de salut, només era capaç d’enviar-nos ara un cor vermell. El càncer contra el qual va lluitar amb gran coratge durant tres anys havia de guanyar una partida que vam intuir difícil des del principi, però que va jugar sense rendir-se mai. Sense perdre el somriure ni l’esperança que els metges hi trobarien una solució. Ni els últims mesos, quan els estralls de la malaltia li feien la vida tan difícil, va renunciar al seu somni de tornar a la seva Jerusalem estimada, ciutat en la qual va ser corresponsal per a EL PERIÓDICO en els últims nou anys.

L’Ana se n’ha anat massa aviat, als 48 anys, però ens deixa a tots els que l’hem conegut una empremta inesborrable. Als seus companys a Israel, la seva segona família que tant la va cuidar en les seves anades i vingudes dels últims anys, quan s’acostava a Barcelona per a les seves sessions de quimioteràpia i l’endemà tornava a agafar un avió per plantar-se a Jerusalem. En aquesta redacció, ens quedarà el record de les seves cròniques, escrites sempre des del rigor i una gran sensibilitat, i de la seva profunda humanitat i humilitat. Perquè l’Ana ha sigut sempre una enorme periodista i una humil persona, una cosa que és difícil de casar en aquesta professió que tant estimava i a què amb tanta devoció es va entregar. ¡Quantes cròniques ens ha escrit des del llit de l’hospital quan no podia ni amb la seva ànima!

Apassionada de la professió

Era una apassionada de l’ofici. No el concebia sense passió. Una devoció que només competia per la que sentia per les seves nebodes, l’Aitana i la Daniela, de les quals sempre va estar molt a prop malgrat viure molt separades. Recordava perfectament que ‘va radiar’ la seva primera crònica als 9 anys, la tarda del23 de febrer de 1981, quan la seva àvia li va obrir la porta de casa seva i li va deixar anar: «Àvia, la Guàrdia Civil ha entrat al Congrés dels Diputats. Han disparat al sostre, han dit tots a terra. Els diputats s’han amagat sota dels seients i crec que la Guàrdia Civil i una part de l’Exèrcit volen fer un cop d’Estat». Ho havia sentit dir als pares de dues amigues a la porta de l’escola i va posar l’antena. Era una nena i apuntava ja maneres.

L’Ana va tenir clar que el seu fort era el periodisme internacional. Tant, que l’any 1997 es va plantar a Bòsnia i Hercegovina com a periodista ‘freelance’, interessada en cobrir les ferides i els traumes que havia deixat la guerra en aquell país. Va començar a treballar per al diari Avui. Va viure tres anys a Sarajevo. Va aprendre serbocroat. Avui la ploren allà també grans amics, a qui sempre va provar de donar veu quan el món se n’oblidava. Després va venir Kosovo i altres guerres i conflictes, sempre movent-se en zones del món difícils amb la mateixa premissa: les persones al centre de la notícia. «Persones que ens obren casa seva, els seus cors, comparteixen amb nosaltres moments íntims sovint en situacions de gran sofriment i horror. Persones per qui hem de sentir gran respecte i empatia», deia.

Corresponsal impecable

A Israel ha sigut una corresponsal impecable per a aquest diari; va treballar durant nou anys en aquest terreny minat amb el mateix rigor, serietat i professionalitat que el primer dia. Mentre va veure anar i venir companys cansats de donar sempre voltes a un conflicte interminable, l’Ana mai va voler marxar d’allà. Creia que hi havia massa injustícies encara per explicar. «¿Com abandonaré ara els meus palestins?», deia amb un mig somriure. Impossible oblidar un passeig amb ella per la Ciutat Vella de Jerusalem durant un bonic capvespre i la passió amb què, des d’un profund coneixement, es prodigava en detalls i anècdotes a cada racó, malgrat haver-ho explicat un milió de vegades a cada visitant que amb la seva immensa generositat acollia.

Afortunadament, el reconeixement a la seva tasca professional el va tenir en vida. Diàriament, amb les mostres de respecte i admiració dels seus companys i amb els dos merescuts premis que va rebre l’últim any. El mes de maig passat va ser la segona finalista del premi Cirilo Rodríguez i al març va ser guardonada amb el premi Julio Anguita Parrado. Poques vegades se la va veure tan feliç com a Segòvia, on va rebre el primer amb un discurs esplèndid en defensa del periodisme, un periodisme d’«històries que es treballen com una filigrana, d’històries que es couen lentament», el periodisme que tant li agradava i tant va practicar.

Vídeo dels companys

Notícies relacionades

Un bloc de notes i una càmera de fotos

Estimada Ana, que en pau descansis

La pandèmia actual va obligar a ajornar l’entrega del segon a Còrdova, prevista el passat 7 d’abril. Hi va haver una entrega virtual i companys de professió i de vida li van gravar un vídeo entranyable. Immensament agraïda, mai va pensar que ella podria ser mereixedora d’aquests guardons que llueixen com galons els grans de la professió. La seva alegria ens va fer immensament feliços.

L’Ana se’n va també sense veure l’estrena de la seva última gran obra, el documental ‘Condenadas enGaza’, ja pràcticament acabada i realitzada juntament amb la també periodista i amiga Beatriz Lecumberri. Un documental que s’endinsa en la situació de les dones de la franja de Gaza que tenen càncer i que a causa del bloqueig israelià ni poden viatjar ni poden rebre el tractament. Per a l’Ana, aquest era l’autèntic drama i no el seu. Per això ja molt malalta, va dedicar a aquestes dones els seus últims esforços. ¡Quina grandesa la teva, estimadíssima Ana!