Roma en el seu nou renaixement

I amb 30.000 morts a l’esquena, la majoria gent gran amb fills i nets, memòria històrica d’una família, d’un poble i d’un país. Punt de referència, per bé i per mal, de tants relats del món i del saber. Dipositaris vivents de la Història que d’aquí a 100 o més anys escriuran uns altres, citant documents arxivats, morts.

Gent gran agonitzada miserablement, identificada amb un número, incinerada la majoria. Sacrificada per polítiques miops de retallades sanitàries potser a favor d’altes velocitats ferroviàries. Amagats al gran públic per les teles que, com si fos menor d’edat, no s’hauria empassat tant patiment real i poc de pel·lícula dins de les seves sobtadament minúscules cases.

«Res tornarà a ser igual», diuen. «Serà pitjor», afegeixen uns altres, perquè no haurà canviat el model de vida, sinó que no existirà. El teletreball obligat ara és del 20% i s’apunta que arribarà al 30%. L’elaboració col·lectiva haurà d’arribar per altres camins.

Un cel medieval

Tots els índexs de contaminació s’han enfonsat i el cel romà, pesadament pintat de barroc, avui és diàfan i medieval.  El silenci, senzill i majestuós, transporta melodies i el piular d’ocells no urbans. Un «no se sent res» del refrany àrab, tot i que més prenyat que l’ull d’un huracà. «¿De què? ¿Per a què? Ves a saber», diu un brusc municipal de guàrdia a Trevi.

El silenci que molesta i desplaça la contemporaneïtat, potser perquè deixa espai per a l’interior, aquella «conversió ètica» de què han escrit en aquests dies alguns dels savis que encara queden i nombrosos economistes convertits amb retard.

És lamentable que 60 milions de presoners d’un enemic invisible no hagin pogut entreveure durant uns minuts la bellesa i serenitat amb què topen diàriament al seu camí, precipitats cap a altres metes. A Roma, Milà, Venècia o Nàpols i a milers de poblets italians, cadascun amb la seva font, el seu monument, el seu palauet i les seves incomptables esglésies romàniques, gòtiques, renaixentistes o barroques.  

Tot a l’abast d’un ciutadà sol. És el que es descobreix, en la primera etapa de la desescalada, mentre la majoria es resisteix a sortir, per por o cautela. «Mai havia vist una Roma així», afirma una parella de ciclistes al costat de la font de Trevi, on mai haurien arribat.

A Itàlia no hi ha el 51% dels monuments de tot el país dels que s’aprecia, però sí tants que la nació es va transformar en el lloc d’iniciació –humanística i... eròtica– dels fills, primer britànics i després europeus. El ‘Grand Tour’ –el viatge de mesos o anys que durant el segle XVIII feien per Itàlia les joves elits del continent– avui seria impossible per al turisme massificat i comercialitzat. 

La iniciació ara arriba per internet i el virus ha multiplicat pandèmies i boniques novetats que ja no se n’aniran i arribaran a més persones. Des de les òperes de La Scala i els museus, la feina, les escoles i les universitats, les biblioteques i les exposicions: tot a casa. «Caldrà repensar el futur», el que quedi de la catàstrofe, han escrit els savis italians. Com la seguretat i les democràcies, els controls i les llibertats.

Gràcies a la primera etapa de desconfinament parcial, els romans s’acosten amb cert temor, visible en els seus rostres, a la serena bellesa de la seva ciutat, impossible de veure amb 30 milions de turistes –100.000 al dia– que silencien les aigües de Trevi, els remolins del Tíber i les fonts de Sant Pere. «Els tèrmits d’Europa», els va anomenar el suís Hans Urs von Balthasar.

El normal, excepcional

Els pins de l’Acadèmia de França, cantats per Debussy, fan melodies del vent. Els que presideixen el circ màxim es despentinen per protegir les parelles que furtivament aprofiten la llibertat provisional per donar-se les mans entre unes herbes crescudes en desmesura. El normal s’ha tornat excepcional.

Les roses del Rosetto municipal encara no brillen per a un públic inexistent. Els nens tornen a descobrir els parcs de sempre. Es pot visitar els «parents» i «els afectes estables», llarga llista de trobades que, de sobte, es tornen noves.

Orenetes i xicoires

Notícies relacionades

La pandèmia deixa Itàlia empobrida i amb un deute que pot superar el 150% del PIB

Arrenca la desescalada a Itàlia amb cautela i un augment de la mobilitat

Les orenetes han arribat en massa en aquesta primavera transparent. A les boniques places de Navona, Minerva, Colosseu i Sant Joan del Laterà han nascut veritables prats de xicoires i dents de lleó entre les llambordes, venjança de la naturalesa. Algunes glicines apunten als llindars dels palaus antics amb intenció de quedar-s’hi.

No hi ha un Goethe, Stendhal, Heine, Montaigne, Gregorovius, Gogol, Velázquez, Dumas, Chateaubriand, Pla, Segarra, Moix que mai hagi pogut veure Roma com en aquests llargs 60 dies de confinament. Tota teva. Més del que la que van tenir August, el Borja Alexandre VI o la família Napoleó i Valadier. La Roma que podria ser, sense virus i sense renunciar a la modernitat.