Singapur s'encalla en les seves vergonyes

Les cròniques lloaven el model singapurès en les albors de la pandèmia. Les àgils restriccions frontereres, els detectivescos rastrejos de línies de contactes de contagiats, les quarantenes quirúrgiques i els tests massius i gratuïts van reduir els casos a un grapat de centenars i van permetre que la vibrant capital financera continués funcionant a plens pulmons. Ningú defensa avui el model de la ciutat-estat: lidera els contagis en el sud-est asiàtic, ha interromput la seva activitat i, sobretot, remarca els riscos de desatendre els sectors marginals.

El pertinaç oblit dels més de 300.000 immigrants laborals encabits en dormitoris de la perifèria ha sigut fatal aquesta vegada. Han arribat des de l’Índia, Bangladesh, Myanmar o la Xina per fer-se servir en la construcció, neteja, manufactures o drassanes a canvi de 400 euros mensuals quan la mitjana nacional frega els 3.000 euros. Gairebé 18.000 dels 20.000 contagis nacionals han sigut detectats en aquestes velles fàbriques habilitades sobre la marxa com a vivendes. Serveix d’exemple l’1 de maig: 905 nous contagis als barracons i 11 a fora. Asseguren les estadístiques oficials que Singapur només compta amb 20 morts però l’organització Home diu que almenys quatre emigrants morts més patien els símptomes del coronavirus.

«Els dormitoris eren una bomba a punt d’explotar», ha denunciat l’activista i advocat Tommy Koh en el seu compte de Facebook. No és una metàfora hiperbòlica. El distanciament social és utòpic quan una vintena de treballadors s’ajunten en una habitació, comparteixen menjador i banys o es desplacen amuntegats en furgonetes cada matí als seus centres de treball. Alguns fins i tot van alertar que no tenien prou sabó per rentar-se les mans.

Diferents estratègies 

El ministre de Desenvolupament Nacional, Lawrence Wong, va anunciar estratègies diferents per als dormitoris i per a la que va definir com «la nostra comunitat». Per a aquesta contempla el conegut ‘circuit breaker’: activitats docents per internet, tancament de negocis no essencials i sortides restringides amb multes als que no respecten les distàncies mínimes. El règim, que havia de concloure el 4 de maig, ha sigut prorrogat fins al juny.

Els primers pateixen mesures més estrictes. Tenen prohibit treballar, els simptomàtics són derivats a instal·lacions públiques i la resta no pot sortir dels dormitoris i fins i tot de les seves habitacions. El menjar gratis, les targetes telefòniques amb internet i les ordres als ocupadors que continuïn pagant els seus salaris no han minvat la seva por i ansietat, denuncien les organitzacions de drets humans.

«No es van prendre la seva situació seriosament al principi perquè viuen segregats de la població i, quan ho van fer, ja era tard», aclareix per telèfon Rachel Chhoa-Howard, investigadora d’Amnistia Internacional per a l’àrea del sud-est asiàtic. «Ara practiquen tests massius i els estan aïllant, però sabem que continuen produint-se contagis perquè queden asimptomàtics. La seva evacuació i el tractament mèdic als diagnosticats van arribar tard. El Govern disposa de prou recursos per anar més enllà», afegeix. Els recursos no es discuteixen: els estudiants singapuresos i expatriats tornats en les últimes setmanes han passat la quarantena en hotels de cinc estrelles amb vista a la badia pagats pel Govern.

Model estudiat al món

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Singapur sintetitza el celebrat auge asiàtic davant la decadència europea. El model s’estudia en tota les escoles econòmiques: els seus dirigents van entendre mig segle enrere que aquest tros de terra erma amb calor i humitat sufocants només prosperaria amb fortes inversions en educació, molta industrialització i una economia exportadora. Els seus sis milions d’habitants disfruten avui de la segona renda per càpita més alta del continent i d’una ciutat moderna, cosmopolita i enlluernadora en la qual costa veure una burilla a terra.  

El revés és el combustible humà barat que l’alimenta. Aquesta ‘subclasse’ d’estrangers contrasta amb els banquers alemanys i advocats anglesos amb bons anuals, fills en escoles internacionals i permisos de residència. Els seus contractes de dos anys prorrogables aclareixen que mai aconseguiran la residència de llarg termini, necessiten un permís governamental per casar-se amb un local, manquen de salari mínim i qualsevol disputa amb el seu ocupador els pot tornar el seu país. És un caldo de cultiu idoni per als excessos molt similar al de Hong Kong, rival asiàtic i també focus d’admiració global.