La mirada del corresponsal

ROMA: Un nou renaixement

ROMA: Un nou renaixementRossend Domènech

Tots els índexs de contaminació s’han enfonsat i el cel romà, pesadament pintat de barroc, avui és diàfan i medieval.  El silenci, senzill i majestuós, transporta melodies i el piular d’ocells no urbans».

«Gràcies a la primera etapa del desconfinament parcial, els romans s’acosten amb cert temor, visible en els seus rostres, a la serena bellesa de la seva ciutat, impossible de veure amb 30 milions de turistes –100.000 al dia– que fan emmudir les aigües de Trevi, els remolins del Tíber i les fonts de Sant Pere». «Els tèrmits d’Europa», els va anomenar el suís Hans Urs von Balthasar.

No hi ha un Goethe, Stendhal, Heine, Montaigne, Gregorovius, Gogol, Velázquez, Dumas, Chateaubriand, Pla, Segarra, Moix que mai hagi pogut veure Roma com en aquests llargs 60 dies de confinament. Tota teva. Més del que la que van tenir August, el Borja Alexandre VI o la família Napoleó i Valadier. La Roma que podria ser, sense virus i sense renunciar a la modernitat». 

LONDRES Un Soho sense plomes

LONDRES Un Soho sense plomesBegoña Arce

«Redissenyar Londres no serà fàcil. De sobte, el centre queda molt lluny i no té sentit anar a un Soho sense plomes ni còctels, o a un West End sense teatre, ni música. A Chinatown encara es veuen cartells celebrant l’Any Nou. Era el 25 de gener. L’any de la rata. Aleshores la ciutat de Wuhan ja estava aïllada. Durant un temps els ànecs rostits i les costelles de porc van continuar penjats als aparadors dels restaurants, però els clients havien desaparegut».

Tampoc hi ha cap ànima als edificis de la City, amb despatxos de lloguer a preu d’or que comencen a ser una càrrega insostenible. Allà només queden, des de fa setmanes, guàrdies de seguretat i porters avorrits als vestíbuls, mirant la televisió. No hi ha rastre de l’eixam d’advocats amb perruca, administratius de gris, financers encorbatats i dependents de cafès ara tancats.  «Les grans oficines poden ser una cosa del passat», ha declarat el cap de Barclays, Jes Staley.

Moltes coses poden haver canviat per sempre. Al metro els altaveus emeten ordres en to castrense. «No viatgeu», «quedeu-vos a casa», «salveu vides» [...] Circular amb bici ha deixat de ser «tendència» per convertir-se en una necessitat. L’alcalde, Sadiq Khan, que fa anys que lluita per un aire més pur, vol eixamplar les voreres i convertir carrils temporals en permanents. És la gran oportunitat de treure una cosa bona d’aquesta tragèdia.

PARÍS: la remor del Sena

PARÍS: la remor del SenaEva Cantón

On fa només dos mesos el ritme el marcaven els turistes, ara mana el silenci. Tot és més lent. El pas de la gent, la velocitat dels cotxes i fins i tot la remor del Sena. L’epidèmia del coronavirus deixa estranyes fotos de París. El que per a uns és depriment, d’altres ho viuen com un rar privilegi. Mentre l’enrenou torna a poc a poc als barris populars, sorprenen els Camps Elisis deserts, el cim de l’Arc del Triomf sense gent, la solitud de la piràmide del Louvre i la Torre Eiffel inaccessible.

«Als Camps Elisis l’absència de terrasses eixampla visualment les voreres, on només hi ha el que ara anomenem treballadors essencials: netejavidres, escombriaires, botiguers o quiosquers de premsa com el Frank, un negre afable de 63 anys orgullós de donar un servei als seus clients durant el confinament.  ‘La gent ve a xerrar. M’he convertit en una referència perquè soc l’únic obert dels Camps Elisis’, explica».

«Per la salut de tothom, respectem la nostra distància», es llegeix en un cartell circular enganxat al terra de l’andana. També hi ha adhesius als seients per espaiar els usuaris (pocs) i avisos per la megafonia a l’interior del comboi, tot i que alguns no canvien: ‘Alerta amb els carteristes’. Sembla un submon ple de perills».

BERLÍN: un nou paisatge urbà

BERLÍN: un nou paisatge urbàAndreu Jerez

«La història de la pandèmia a Berlín és la d’un confinament que mai va ser. La vida pública no ha deixat d’existir a la capital alemanya, malgrat les restriccions contra l’expansió del virus».

«Els berlinesos sovint han de fer files en ple carrer per comprar al supermercat, treure diners del banc o comprar una cervesa als populars ‘Spätis’ –botigues obertes gairebé a tota hora que venen alcohol, tabac, paper de fumar i premsa–, fonamental per passar una bona tarda [...] La patacada per al turisme és visible als llocs d’atracció; llocs emblemàtics com la Porta de Brandenburg o la Columna de la Victòria, en general plens de turistes –especialment amb l’arribada de la primavera-, avui estan semibuits».

«A pocs metres del taxi, on fa mesos es formaven cues de turistes per pujar a la cúpula de vidre del Bundestag, avui es reuneixen uns quants centenars de persones que neguen la pandèmia. Formen part del nou paisatge urbà de Berlín. Des de fa setmanes, una variada barreja d’ultradretans, militants de les més diverses teories de la conspiració i ciutadans descontents protesten contra la limitació de drets fonamentals».

NOVA YORK: el buit espectral

NOVA YORK: el buit espectralIdoya Noain

El virus i la por, sense alterar físicament l’espai, han fet per a molts les distàncies més difícils de cobrir i Nova York més petita. La vida es confina en apartaments que, en la majoria dels casos, tenen un minimalisme de metres quadrats gens conforme amb el maximalisme dels preus de lloguer, unes rendes que en vista de la sagnia dels llocs de treball (més de 830.000 de perduts els dos últims mesos) cada vegada són una llosa més gran en una la Gran Poma macada».

«Els ‘homeless’ no queden gravats en uns ‘selfies’ que en el futur diran: jo hi vaig ser. Però hi són, com a cada racó de Nova York. Sota els ponts de les autopistes que encerclen Manhattan, a les portes de l’hospital de veterans, a Wall Street, a les voreres, als bancs dels parcs, deambulant, esperant a entrar en un refugi, o al metro, fins que d’una a cinc de la matinada han de sortir».

«I a Manhattan es pot anar, enmig d’un buit espectral, per la Cinquena Avinguda o el carrer 42 amb la despreocupació de poder mirar cap amunt redescobrint els seus impressionants i antinaturals canons de ciment, acer i vidre. O baixar fins al que va ser la zona zero, on ha deixat de córrer l’aigua a les dues fonts del memorial de les Torres Bessones, tancat.

ISTANBUL:  Dofins al Bòsfor

ISTANBUL:  Dofins al BòsforAdrià Rocha Cutiller

«Sense gent tapant les vistes i regirant les aigües, el Bòsfor va viure un inici de primavera tranquil i serè. I encara continua així: el trànsit per l’estret ha baixat tant –sobretot dels petrolers russos, amb una càrrega que ja no compra ningú– que els dofins, que abans no s’atrevien a endinsar-se gaire a les seves aigües, per por que algun transatlàntic els arrossegués, ara es deixen veure i juguen fins ben endins del Corn d’Or.»

«Al març, les mesquites van prohibir les pregàries col·lectives, una cosa que no havia passat mai de la vida: ni en els brots constants de pesta negra que van assetjar la capital de l’imperi otomà fins al segle XIX. No obstant, l’altra religió, la capitalista –tot i que a mitges– mai ha deixat de funcionar per por del col·lapse. Han canviat el que és sagrat: a Déu li ha sortit competència.

«Però el Hassan riu, el seu cap riu i tots, en aquesta primera setmana de reobertura de les botigues, estan contents: per fi sembla que recuperen una certa normalitat. El repte, no obstant, serà majúscul, perquè els cartells de les botigues a Eminönü no estan en turc sinó en rus, àrab i anglès. Els milers de botiguers que habiten aquest barri, que criden en aquest barri, que aclaparen en aquest barri, que exhorten en aquest barri, que molesten en aquest barri –fastigosament ple sempre; tristament buit ara–, s’han quedat, de cop i sense avisar, sense el 90% dels seus clients: els estrangers.

MOSCOU: un regust txernobilià

MOSCOU: un regust txernobiliàMarc Marginedas

Aquest maig del 2020 sembla que ha arribat el moment d’obrir una nova pàgina en la història recent de la capital russa. El desordre ieltsinià dels 90, transformat en neoimperialisme putinià amb l’últim canvi de segle, està creant una nova metròpolis: Moscou és ara la ciutat-Wuhan, l’epicentre mundial de les infeccions pel coronavirus, amb més de 5.000 nous contagis diaris comptabilitzats».

«La capital mundial de la pandèmia, on ja ningú s’alarma quan una ambulància arriba de nit a un edifici de vivendes del veïnat i s’emporta un pacient intubat amb oxigen; on els vehicles policials recorren les avingudes desertes prevenint a través de la megafonia dels riscos de sortir de casa, una advertència precedida per una consigna de marcat regust txernobilià: ‘¡vnimanie, vnimanie!’ (¡atenció, atenció!); l’urbs on sacerdots, diaques, monges i beats, sense fer cas a les recomanacions governamentals, celebren d’amagatotis serveis religiosos amb feligresos de confiança que creuen que la malaltia és només un càstig de Déu pels pecats comesos».

«Uns metres més amunt, després de travessar una plaça Roja deserta on tan sols s’identifiquen alguns avorrits agents de l’ordre al costat del mausoleu de Lenin, esgarrifa veure la tomba del Soldat Desconegut en calma, silenciosa, sense públic. Aquí, un dia corrent, s’amunteguen centenars d’estridents turistes locals i de fora. Avui, en canvi, l’espetec de les botes dels soldats és audible des de la distància i fins i tot fa eco gràcies a les muralles exteriors del Kremlin». 

Buenos Aires: la ciutat en càmera lenta

Buenos Aires: la ciutat en càmera lentaAbel Gilbert

«Buenos Aires s’ha transfigurat sota els rigors de la quarantena de tardor: els seus habitants es mouen a càmera lenta, com si els pesessin les mascaretes. La capital argentina ha canviat la saturació de sorolls pel balboteig. És una ciutat en part aturada, sense crits, sense turistes ni les seves recurrents protestes al carrer: la processó va per dins».

Cau el sol i el barri de Colegiales tendeix, com d’altres, a buidar-se.  Un home passeja el seu gos amb doble protecció: un tapaboques de roba i un protector plàstic. Diu que se sent com ‘El eternauta’. Parla de la novel·la gràfica més important de l’Argentina i Llatinoamèrica. Va ser escrita per Héctor Germán Oesterheld. La va dibuixar Francisco Solano López.  Al llarg de dos anys, entre el 1957 i el 1959, es va relatar per entregues setmanals la lluita contra una invasió alienígena que s’inicia amb una tempesta de neu tòxica i letal. 

«Dins les cases a mig acabar i de vegades sense aigua no només s’acumulen famílies amuntegades i a l’atur, sinó més del 30% dels casos positius de la capital. La Villa 31 està separada de les zones de confort per les vies del ferrocarril i una gran avinguda. Als seus edificis de vell o nou llinatge es viuen escenes que recorden ‘El ángel exterminador’, la pel·lícula de Luis Buñuel en què els assistents a una festa de luxe no poden sortir del saló al quedar atrapats per una força misteriosa».

Mèxic: L’enèsima estocada

Mèxic: L’enèsima estocadaAitor Saéz

«Han desaparegut els venedors ambulants, els repartidors, els mariachis de la plaça Garibaldi i els tradicionals tocadors d’orguenets que posaven melodia a la bullícia amb la seva caixa musical anacrònica. Les paradetes de tacos es resisteixen a tancar encara sense clientela enmig d’un oasi de persianes abaixades. També continua inamovible un enllustrador. «¿Si no treballo una miqueta, què menjo? ¿Em moro de gana o del virus?», diu el Rufino a la cantonada on ha enllustrat sabates durant quatre dècades.

«Abunda l’escepticisme entre una societat que va viure una epidèmia de grip el 2009, un terratrèmol el 2017 i encara pateix el dengue, el Zika i el xarampió. Tan fastiguejada com resilient pel costum a la catàstrofe. La quarta metròpolis més extensa del planeta s’enfonsa literalment uns 20 centímetres anuals a l'estar erigida sobre un llac. Aquest any la terra i els seus atzars també han engolit la seva moral i la seva butxaca davant l’enèsima estocada».

En un dels desballestats bulevards s’amuntega un grup de veïns per demanar una ‘pipa’ (camió cisterna) d’aigua en una paradeta de l’alcaldia. Una de cada tres llars mexicanes pateix el desproveïment d’aquest líquid, més vital encara davant el virus. «Ens diuen que ens rentem les mans i tinguem la casa neta, ¿i com es fa sense aigua?» afirma una de les veïnes d’Iztapalapa, on s’ha reforçat l’escorta policial d’aquestes ‘pipes’ per evitar els assalts.

Washington Perfum de barbacoa i marihuana

Washington Perfum de barbacoa i marihuanaRicardo Mir de Francia

En aquesta primavera de núvols patògens, inusualment grisa, Washington viu un diumenge permanent. Desolada entre setmana, alarmantment bulliciosa els dissabtes i diumenges. Col·legis, museus, restaurants i oficines governamentals continuen tancats i així seguiran com a mínim fins al 8 de juny. Els 23 milions de turistes anuals han desaparegut. La Casa Blanca ha tancat el seu perímetre perquè ningú s’acosti fins al reixat de l’entrada. Les intrigues dels ‘lobbistes’ del carrer K ara es gesten exclusivament per telèfon. I ni tan sols hi ha esdeveniments de recaptació de fons en els reservats dels bars, el pa nostre de cada dia en una ciutat que treballa de dia i demana diners de nit».

«El virus no ha alterat el perfum de barbacoa i marihuana dels carrers. S’ha apagat la música –«ho superarem», escup el fluorescent de l’Anthem–, però als barris hi ha qui fa concerts de bluegrass des del jardí per a uns veïns emmascarats, que surten al carrer amb el vi amagat en tasses de cafè».

«El cansament amb el bitxo és evident els caps de setmana. Però de dilluns a divendres la ciutat és dels sensesostre, unes 20.000 persones. Els han deixat posar les tendes de campanya als parcs i al costat de Dupont Circle. Abans eren invisibles, ara són una bufetada en la consciència col·lectiva. I les estan passant putes. Sense viatgers a l’estació, ningú els dona diners. Estan espantats i es roben entre ells. Alguns creuen que ha arribat l’apocalipsi», diu Amy Angell, una activista que deambula pel vestíbul desert d’Union Station per portar-los una mica d’ajuda».