Els EUA són Minneapolis

«La revolta –va dir Martin Luther King– és el llenguatge dels que no són escoltats». Però de tant fer-se el desentès amb els que clamen contra una injustícia racial engranada en l’ADN dels Estats Units, s’està tornant una revolució. La metxa es va encendre a Minneapolis per la mort dilluns de George Floyd en mans d’un agent blanc de la policia, l’enèsima vida negra asfixiada per una brutalitat institucional, institucionalitzada i massa vegades sense càstig. El volcà d’estar-ne fart i de fúria va entrar en erupció. I la seva lava s’ha estès de punta a punta del país amb una força inèdita en les últimes dècades, precisament des que tota una nació va sortir al carrer quan les bales van matar King, traient-li la vida però no la força de la seva veu. I Minneapolis és els Estats Units. I els EUA són Minneapolis.

Aquest diumenge la ciutat es despertava, després d’una cinquena nit de protestes, una altra vegada amb les cicatrius obertes, com moltes de les altres 75 urbs de tot el país on hi hagut manifestacions i incidents, tot i que en més de dues dotzenes s’ha imposat el toc de queda. En la majoria, la resposta policial és cada vegada més dura, més agressiva, sense distingir entre indignats i violents al llançar les bales de goma o els gasos lacrimògens o, com a Nova York, fins i tot els cotxes patrulla sobre els manifestants. I en llocs com Minneapolis aquesta mà de ferro ha aconseguit contenir els incendis provocats o el pillatge dels primers dies, que han deixat una empremta de runa, cendres i destrucció sobretot al sud de la ciutat, avui amb ecos d’un escenari de guerra, però no apaguen un altre foc: el d’estar-ne fart.

«El que està passant ara és justícia», reflexiona aquest diumenge, assegut en un edifici del fantasmagòric ‘downtown’ de Minneapolis, Lorenzo Haynes, un home negre de 47 anys. «Desafortunadament, hem hagut d’arribar a això. Però és que la vida dels negres no significa una merda en aquest país», diu. «Ens estan matant». I treu el seu telèfon per mostrar una foto de Tycel Nelson, un adolescent negre de 17 anys a qui un tret de la policia per l’esquena  li va arrabassar la vida en aquesta mateixa ciutat. El 1990.

L’autor del tret no va retre comptes davant la justícia. I la por a Minneapolis és que el mateix passi amb Derek Chauvin, l’agent que va passar més de nou minuts amb el seu genoll sobre el coll d’un Floyd emmanillat a terra, prop de tres quan el «tendre gegant» ja havia perdut el sentit. Perquè Chauvin està arrestat i imputat amb càrrecs d’homicidi involuntari i uns altres tres policies han sigut acomiadats. Però són molts, des de la Unió Americana de Llibertats Civils fins a gent com Haynes, que està estudiant per ser assistent legal, els que temen i denuncien que s’està construint un cas fallit per exonerar la policia, i reclamen que es nomeni un fiscal especial.

Falsa igualtat

L’esclat de còlera i fàstic de Minneapolis també ha fet sortir a la llum la fosca realitat d’una ciutat que a la superfície brilla com l’emblema del Minnesota nice, la zona del mig oest progressista, cosmopolita i modern, o amb la falsa sensació d’igualtat conquistada al país a base de lleis de drets civils, aconseguides també amb sang i organització. Perquè aquí, el 2018, les famílies negres tenien uns ingressos mitjans de 36.000 dòlars, mentre que els de les blanques són de 83.000. Perquè aquí només un 25% de les famílies negres són propietàries de casa seva, un percentatge que entre els blancs és del 76%. Només hi ha dues ciutats més desiguals a tot el país.

En aquest context, o el d’una població que representa el 20% i sigui víctima del 60% dels trets de la policia, s’entén el que mou manifestants com l’Angela, una jove de 22 anys que dissabte a la nit participava en les protestes. «Som aquí per lluitar contra la injustícia del sistema», deia caminant per East Lake, ja quan queia la nit, entre edificis cremats, altres de vigilats per homes armats, i poc abans que una topada violenta amb les forces de l’ordre obligués el grup a dispersar-se. I de la seva boca sortia la intenció de fer les coses pacíficament, però també la justificació de deixar de fer-ho. «És l’única protesta per guanyar la seva atenció», raona, «i és un recordatori: les coses, les propietats, es poden reposar o reconstruir. Les vides negres que ens prenen, no».

«¿Què se suposa que has de fer, deixar que et continuïn maltractant?», reflexiona també Haynes. «¿Se suposa que hem de posar l’altra galta? ¿És això el que van fer ells després de l’11-S? No. Llavors deien que no s’havia d’oblidar, però a nosaltres ens diuen que oblidem i perdonem. I fins i tot insinuar-ho és absurd».

Situació inèdita

Hi ha la sensació que aquesta vegada alguna cosa és diferent, potser perquè, com ha dit la professora i activista negra Keeanga-Yamahtta Taylor, «la història s’acumula, no és cíclica». I ni tan sols en altres disturbis per incidents racials de les últimes cinc dècades, des de les revoltes a Watts que van seguir a l’exoneració dels policies responsables de l’assassinat de Rodney King, o al cas de Michael Brown a Ferguson, que va donar origen al moviment Black Lives Matter (les vides negres importen), el país s’havia incendiat d’aquesta manera. Tampoc la resposta de les forces de l’ordre havia sigut tan contundent, amb 5.000 membres de la Guàrdia Nacional ja activats a 15 estats i a la capital, i actuacions, en molts casos, injustificables. 

Notícies relacionades

Minneapolis, un volcà d'ira

Els disturbis racials desborden les autoritats dels EUA

El governador de Minnesota ha hagut de demanar disculpes, per exemple, pel tracte a la premsa, després que nombrosos periodistes a Minneapolis denunciessin i documentessin agressions innecessàries, una violència inèdita que ha costat la visió d’un ull a una fotògrafa, que va rebre l’impacte d’un projectil de goma, i que ha deixat marcats o arrestats altres companys. No hi ha crit de «premsa» que valgui, cap explicació de per què s’és al carrer. La porra aixecada, l’amenaça, la instrucció violenta o una cosa pitjor han entrat en el manual.

Però les protestes segueixen. Aquest diumenge 10.000 persones estaven convocades a l’US Bank Stadium de Minneapolis per participar en una marxa, al capdavant de la qual s’anunciava la presència de Colin Kaepernick, el jugador de la NFL que va ser castigat per la lliga i vilipendiat des de la Casa Blanca de Donald Trump per demanar justícia racial, clavant el genoll, ell a terra i no en un coll. I els joves que dominen bona part d’aquesta revolució prometen seguir endavant. Ho feia dissabte la Kaiya, que amb només 18 anys té clar que tornarà al carrer. «Vull ser part de la història –deia–, perquè estem fent història».