CONFLICTE RACIAL

Minneapolis, un volcà d'ira

La dura resposta policial conté la cinquena nit de protestes després de la mort en mans de la policia de George Floyd

«Estem fent història», diu una de les joves manifestants en carrers que semblen un escenari de guerra

zentauroepp53594319 demonstrators face off with police in riot gear in downtown 200531114626 / Ethan Hyman

zentauroepp53594319 demonstrators face off with police in riot gear in downtown 200531114626
zentauroepp53594632 police clash with protesters in downtown des moines  i o   s200531114802
zentauroepp53594666 demonstrators react after tear gas was thrown during a prote200531114750
zentauroepp53594393 personnel tend to an injured charlotte mecklenburg police de200531114641
zentauroepp53594417 a woman screams as she speaks to other protesters gathered i200531114724

/

3
Es llegeix en minuts
Idoya Noain
Idoya Noain

Corresponsal als EUA

Ubicada/t a EUA

ver +

Sis dies després que a Minneapolis la vida de George Floyd, un home negre, s’ofegués sota el genoll de Derek Chauvin, un policia blanc, la ciutat continua sent un volcà. La ràbia i les protestes per un altre episodi de brutalitat policial, d’injustícia racial, els va acompanyar en els primers dies el foc, que ha fet cendres tota mena de negocis i alguns edificis de vivendes. Ara parts de la ciutat s’han transformat en un escenari més propi d’un país en guerra que d’una ciutat moderna i progressista del mig oest dels Estats Units. I tot i que la resposta policial i de les autoritats s’ha endurit radicalment i aquest dissabte un desplegament de la guàrdia nacional inèdit en la història de Minnesota aconseguia limitar els incendis físics, omplint a canvi l’aire i els cossos de núvols de gasos lacrimògens, la lava ja corre per tot el país, on ha calat amb una intensitat geogràfica que només troba parangó en les revoltes per l’assassinat de Martin Luther King fa més de cinc dècades.

Les cendres de les quatre jornades anteriors de protestes eren visibles la cinquena nit, aquest dissabte, recorrent amb una manifestació l’avinguda East Lake, un dels cràters d’aquest Minneapolis volcànic d’ira. Només queden trossos de paret, runa i un cartell cremat a El Nuevo Rodeo, el local llatí per al qual van treballar en seguretat tant Floyd com Chauvin. El mateix passa amb una licoreria, una botiga de la cadena Target, i molts altres locals grans i petits al llarg de diverses illes. En els negocis que segueixen dempeus, els taulons de protecció tenen pintats el nom o el rostre de Floyd, crides a la revolta i a la revolució, el mantra agònic del «no puc respirar» o recordatoris que «les vides negres importen».

En altres establiments que s’han salvat de les flames, grups de gent, incloent homes armats amb bats i armes de foc, s’asseguren que al matí segueixin igual. I fan el mateix amb casa seva els veïns de carrers residencials limítrofs en aquest barri sobretot hispà i negre que s’han organitzat, han aixecat barricades per impedir el trànsit i controlar els vianants, i fan torns de patrulla a la nit per evitar focs o robatoris.

«L’única protesta per guanyar la seva atenció»

El toc de queda s’ha imposat una nit més a les vuit, però centenars de manifestants recorren l’avinguda Lake. Entre ells marxa l’Angela, deixant-se el coll amb els seus crits de «¡Digueu el seu nom!» a què respon el clam: «¡George Floyd!» I l’Angela demana que el cridin «¡més alt!», i el reforçat crit arriba.

«Som aquí per lluitar contra la injustícia del sistema», diu mentre camina la jove negra, que als seus 22 anys representa perfectament la joventut que domina entre els manifestants. Perquè aquesta, assegura, «és una lluita dirigida i protagonitzada per una nova generació, que hem après història de forma diferent». I també afirma que «s’està intentat ser pacífics», però alhora no desacredita la destrucció ni el pillatge. «És l’única protesta per guanyar la seva atenció», raona, «i és un recordatori: les coses, les propietats, es poden reposar o reconstruir. Les vides negres que ens arrabassen no».

Duresa policial

Ella no té intenció de parar, de deixar de sortir als carrers, de protestar. «No fins que parin els assassinats. No fins que comencem a veure canvis en el sistema». Però és just quan està dient aquestes paraules quan la marxa s’atura. Sota un pas elevat, apareix un autèntic torrent de llums de sirenes. Desenes d’uniformats, amb equipament antirevoltes, tallen el carrer. I comença la pluja de projectils: focs d’artifici des del costat dels manifestants, llaunes de gasos lacrimògens des del de la policia. La marxa es dispersa, hi ha carreres, cops, crits. I només un front avança, mentre els manifestants es dispersen i se separen en petits grups.

Notícies relacionades

Són els que continuen movent-se entre les ombres. Són els que busquen cotxes de patrulla, però no només. Agents davant de qui no serveix cap explicació ni un carnet de premsa per justificar la presència als carrers o fins i tot en un cotxe aparcat aclareixen amb amenaces, violència verbal i les porres aixecades, aplicant amb mà de ferro el toc de queda, que no s’aixeca fins a les 6.

La nit segueix. Els helicòpters posen la banda sonora sobre aquest volcà. Però s’ha de veure fins on és efectiva la força policial per contenir la determinació de persones com Kaiya, que amb només 18 anys té clar que tornarà al carrer. «Vull ser part de la història», diu, «perquè estem fent història».