Ser negre als EUA: una vida a la diana (no només de la policia)

Quatre dels cinc pares estan absents de les vides dels nens, igual que el seu pare, un músic, ho va estar en la complicada infància de Kennedy a Chicago, que va incloure abusos i una violació des dels nou anys, el pas per un reformatori, les primeres topades amb una policia dura, l’estrena en la maternitat amb 14 anys i la violència d’una parella que la va obligar a fugir a Minnesota. Ha recorregut un camí tortuós que li ha deixat estrès posttraumàtic. I «cada dia és una guerra», però Kennedy té també una visió d’un futur millor per als seus fills, tot i que estigui convençuda que «el que diu la cançó ‘This land is your land’ (‘Aquesta terra és la teva terra’) no és veritat. Als Estats Units, el sistema està organitzat perquè els negres fracassem», afirma.

«Moltes coses no són iguals per a nosaltres», reflexiona asseguda al porxo de davant mentre la prole juga al jardí. «Tot és un muntatge perquè seguim on som», afegeix. I posa d’exemple que el seu diploma de l’institut va ser anul·lat perquè va resultar que els seus professors no estaven certificats. O com quan, després de treure’s un títol en una escola mèdica, va ser acomiadada d’un centre de cura d’ancians per denunciar el tracte que es donava als residents.

Ara està bolcada en els seus fills, guanya alguns diners extra amb feines de perruqueria, però també està implicada en grups d’activisme que van des de la promoció de l’educació primerenca fins a la reforma del sistema de justícia penal o l’ajuda a la comunitat negra per trobar millor casa, treball, escola... Perquè, diu, «hi ha recursos, però cal saber desxifrar els codis».

«El racisme és a tot arreu»

La història de Kennedy és només una entre 44 milions, els ciutadans negres dels Estats Units, el 13,4% de la població, amb una realitat, especialment la del patiment d’una desmesurada brutalitat policial i la falta de justícia en aquests casos, que es dissecciona ara que l’assassinat de George Floyd ha desencadenat un tsunami de protesta i reivindicació. I si com ha escrit Kareem Abdul-Jabbar –«el racisme a Amèrica és com la pols en l’aire: sembla invisible, fins i tot si t’hi estàs ofegant, fins que deixes que entri el sol i llavors veus que és a tot arreu»–, el cas de Floyd ha sigut el raig de llum més poderós en molt temps.

Ho és perquè ajuda a posar rostre al que se sabia, a una realitat que hauria d’haver incomodat molta gent abans. Els homes negres als EUA, per exemple, tenen 2,5 possibilitats més de morir en mans de la policia que els blancs (1,4 en el cas de les dones), segons un estudi publicat l’any passat. I les conclusions fan esgarrifar: un de cada 1.000 homes negres poden esperar aquest final.

No obstant, quan aquests dies es clama justícia al carrer, es va més enllà d’aconseguir que retin comptes als tribunals els quatre agents involucrats en la mort de Floyd a Minneapolis, on en tota la història només s’ha condemnat per un crim així un policia (un somali que va matar d’un tret una dona blanca australiana). Perquè també el sistema de justícia penal està inclinat desfavorablement per ells.

Els negres dels EUA, segons ratifiquen anàlisis com les de ‘The sentencing project’, tenen més risc que els blancs de ser arrestats; és més probable que siguin condemnats i tenen més opcions d’afrontar sentències més dures. Negres i blancs, per exemple, consumeixen drogues a nivells semblants, però la seva taxa d’empresonament per càrrecs vinculats als estupefaents multiplica per sis la dels blancs. Dades de l’Associació Nacional per a l’Avenç de la Gent de Color (NAACP) mostren que els homes negres són empresonats en una proporció cinc vegades més que els blancs i les dones negres, el doble que les blanques. Dels 2,3 milions de persones ingressades en el sistema penitenciari del país, el 40%, segons Prison Policy Initiative, són negres.

«La gentrificació és segregació»

El racisme més que latent del sistema és el genoll sobre el coll negre del qual va parlar el reverend Al Sharpton en el memorial per Floyd i ho aixafa tot: de l’economia  a la sanitat passant per l’educació. I és una cosa que constata Victor Byrd, un tècnic de motllos de 54 anys originari de Detroit. «Sempre és més difícil per a una persona negra perquè et posen el doble d’obstacles», deia aquesta setmana mentre preparava una barbacoa per a la seva família, biracial.

I parlava, entre altres coses, de la propietat de la vivenda, un altre dels aspectes en què la disparitat racial als EUA és sagnant, amb una diferència del 30%, que a Minneapolis es dispara fins a superar el 50%. «Van il·legalitzar la segregació però ara és la gentrificació», diu Byrd. «Suposadament no és pel color de la pell, que seria il·legal, sinó pels teus ingressos, però els negres mouen menys diners que els blancs. I continua sent segregació», diu.

En aquesta realitat hi entra el factor de l’accés desigual a l’educació, que a Minneapolis i St. Paul es reflecteix en dades com que el 82,2% dels adults negres ha acabat l’institut, davant el 95,9% dels blancs. La segueix després la bretxa salarial, sagnant a tot el país, on la paga mitjana setmanal per als homes negres és el 75% de la dels blancs. I la muntanya de la disparitat va pujant també pel que fa als ingressos i la riquesa. Segons dades del 2016, als EUA farien falta 11,5 llars negres per acumular la riquesa equivalent a la d’una llar blanca.

Als negres els colpeja especialment l’atur, un fet que Donald Trump volia obviar aquest dijous quan es mostrava exultant per una recuperació primerenca d’ocupació inesperada al maig, durant la pandèmia del coronavirus, que no obstant ha exclòs els negres. I a Minneapolis, en particular, l’atur negre és un 6% més gran que el dels blancs.

Però hi ha més coses. Segons les dades del cens, tot i que es va reduint la disparitat en l’accés a internet, clau per tenir accés a eines educatives, per buscar feina o simplement per estar informat, el 10,8% de les llars negres no tenen servei, tres punts més que a les llars blanques. I l’11,5% dels adults negres no tenen assegurança mèdica, un percentatge que baixa al 7,5% entre els blancs. I això, precisament, en una comunitat més malalta per la inextricable vinculació de l’economia i la salut.

«Vides a la diana»

Notícies relacionades

Minneapolis: una setmana de dolor, protesta, ràbia i enfrontament

L'autòpsia oficial i la de la família confirmen que George Floyd va morir per homicidi

Ho ha deixat en evidència la pandèmia, que ha castigat especialment els negres. Però és evident també en altres realitats. Les dones negres, per exemple, tenen entre tres i quatre vegades més probabilitats de morir de complicacions durant l’embaràs que les blanques, segons els centres de control i prevenció de malalties, i la qüestió és considerada com una emergència de drets humans per part dels experts perquè la majoria d’aquestes morts podrien ser previngudes.

Potser per tot això, quan Allegra Kennedy parla de les protestes d’aquests dies, en què es repeteix la proclama «‘black lives matter’»– «les vides negres importen»–, ella no vol ser excloent. «Totes les vides importen», assegura, «però el que diem és que les nostres són les que estan més a la diana». De la policia. I d’alguna cosa més.