CIMERA DE LA UE
Mark Rutte, el 'poli' dolent de la Unió Europea
El primer ministre neerlandès s'erigeix com a representant dels països frugals i l'austeritat i exigeix condicionar els ajuts per la Covid-19 a noves reformes
Brussels (Belgium), 18/07/2020.- Dutch Prime Minister Mark Rutte (L) speaks with Spain’s Prime Minister Pedro Sanchez (R) during a meeting on the sidelines of the second day of an EU summit in Brussels, Belgium, 17 July 2020. European Union nations leaders meet face-to-face for the first time since February to discuss plans responding to coronavirus crisis and new long-term EU budget at the special European Council on 17 and 18 July. (Lanzamiento de disco, Bélgica, España, Bruselas) EFE/EPA/FRANCISCO SECO / POOL /
«Sisplau, no donis diners als italians i als espanyols», li va dir el treballador d’un centre de processament d’escombraries a la Haia. «No, no», va respondre somrient Mark Rutte. Enmig d’una crisi sanitària i econòmica que ha posat molts països de la Unió Europea (UE) contra les cordes, el primer ministre dels Països Baixos ha assumit el paper de ‘poli’ dolent per bloquejar un acord per al nou fons de recuperació i el pressupost comunitari dels pròxims set anys.
Les seves peticions són clares: menys ajuts als països castigats per la pandèmia i més préstecs o suports condicionats a posteriors reformes laborals i de pensions (o sigui, retallades públiques), poder per vetar les subvencions que es concedeixin i uns beneficis més elevats per als països rics com el que governa. «Sense reformes no hi haurà ajuts», va dir fa una setmana, davant la pressió d’Espanya i Portugal.
Un dels polítics més veterans de la UE, Rutte és percebut com a directe, pragmàtic, pròxim i progressista. És habitual veure’l somrient amb bici per la Haia, però més enllà de la seva naturalitat també resulta un escull en qualsevol negociació econòmica. A l’ombra dels ‘nein’ de la cancellera alemanya Angela Merkel, el primer ministre neerlandès també s’ha abonat al ‘no’ a les peticions dels països del sud, a qui ha alliçonat en alguna ocasió.
Així, s’ha alçat com la principal veu inflexible a Brussel·les representant els països anomenats «frugals» —Els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia—, els màxims defensors de l’ortodòxia fiscal, guardians de l’austeritat i principals crítics a donar ajuts sense condicions als més perjudicats per la pandèmia de la Covid-19. Alemanya, que ara assumeix un més simpàtic rol de mediador, també celebra alguna de les seves propostes. Aquests països són els que demanen xecs de compensació, incentius econòmics addicionals pel fet de ser els que més aporten al pressupost comunitari i menys reben, un argument arrelat en el seu calvinisme, que esgrimeixen a cada cimera.
No obstant, la unió comercial que suposa la UE ha beneficiat el semiparadís fiscal que són els Països Baixos. Segons un estudi del Centre de Polítiques Europees alemany, l’euro ha fet que cada ciutadans neerlandès sigui 21.000 euros més ric que fa 20 anys, un índex només superat per Alemanya, mentre que Espanya, França, Portugal o Itàlia han sortit perdent amb la introducció de la moneda única.
La seva duresa i pressió per aconseguir un «fre d’emergència» que permeti que, sense unanimitat, un sol Estat pugui bloquejar tot acord també ha d’entendre’s atenent la política interna dels Països Baixos. Tot i que després de nou anys en el càrrec les enquestes li somriuen, el seu gabinet se sustenta gràcies a una coalició de quatre partits de tall democristià, conservador i socioliberal, dos dels quals ja s’han distanciat de la seva severitat. El març que ve Rutte es juga la seva reelecció. Cal vigilar amb els equilibris.
