Kuwait, trenta anys de la primera derrota de Sadam

Al complir-se 30 anys d’aquells successos preval la idea que es va tractar d’un conflicte que es va poder evitar, que va ser possible en gran manera pel canvi d’estratègia dels Estats Units amb relació a l’Iraq. De la mateixa manera que Saddam Hussein va ser útil per fuetejar la República Islàmica de l’Iran durant vuit anys de guerra, va deixar de ser-ho quan es va fixar en Kuwait. En aquella època d’unipolaritat i hiperpotència dels Estats Units –Hubert Védrine va encunyar el terme–, el règim iraquià es va convertir en un element pertorbador de la ‘pax americana’ al Pròxim Orient.

La tensió entre l’Iraq i Kuwait va sorgir el 1989 quan l’emirat va reclamar al Govern de Bagdad la devolució dels abundants préstecs satisfets durant la guerra contra l’Iran (1980-1988). Uns avenços que segurament van explicar amb el vistiplau dels Estats Units i que van permetre a Saddam Hussein mantenir l’esforç bèl·lic. El Govern iraquià va demanar la condonació del deute tenint en compte que, segons la seva opinió, la guerra també va protegir Kuwait, aplicat durant la contesa a ser port segur per a l’exportació de petroli iraquià.

Ordre econòmic

El segon capítol de la tensió entre Kuwait i l’Iraq va ser també d’ordre econòmic: el Govern de Bagdad va acusar el kuwaitià d’extreure il·legalment petroli d’un jaciment situat als dos costats de la frontera entre els dos Estats. El que va passar en realitat va ser que Saddam Hussein va pretendre indisposar amb l’OPEP els kuwaitians, partidaris d’augmentar la producció diària de petroli, en tant que els iraquians pretenien reduir-la per provocar una pujada dels preus. Finalment, aquest va ser un dels molts errors de càlcul que va cometre Sadam perquè Kuwait comptava amb un sòlid sistema de protecció: el que li procuraven els Estats Units i l’Aràbia Saudita.

El tercer acte encaminat a justificar la invasió de Kuwait va consistir a desempolsegar la vella idea que si, a l’Imperi Otomà, l’emirat va formar part del valiat de Basora, inclòs en territori iraquià en virtut dels acords Sykes-Picot (1916), hi havia de seguir. L’argument era inconsistent, però Sadam va creure que podia aconseguir que un rampell de nacionalisme militant li permetés justificar el següent pas: envair l’emirat. El que va fer a la pràctica va ser procurar als seus adversaris una doble raó moral i legal per intervenir d’acord amb l’establert a la carta fundacional de l’ONU i el reconeixement com a estats lliures i sobirans dels que formen part de l’organització, amb veu i vot en l’assemblea general.

De manera que quan es va consumar l’annexió es va consolidar també la resposta de la comunitat internacional, encapçalada pels Estats Units amb l’operació ‘Tempesta del Desert’, comandada pel general Norman Schwarzkopf. En una part important de l’opinió pública va arrelar la idea que es tractava d’una guerra justa o que estava justificada, una cosa que no va succeir ni per indici amb la invasió del 2003. En un article publicat el 2013 a ‘The New York Times’ per John A. Nagl, professor de l’Acadèmia Naval d’Annapolis, aquest sentiment el resumeix en una frase: «La primera guerra de l’Iraq, en la qual vaig dirigir una unitat de tancs, va ser necessària; aquesta altra –la de 2003– no».

Asfíxia del règim

Notícies relacionades

Borrell insisteix en l’alto el foc entre Israel i Hezbol·là

Les promeses de Trump posen en perill el sistema educatiu dels EUA

Per a Saddam Hussein, la guerra va ser «la mare de totes les batalles», però en realitat va ser el primer acte de l’asfíxia del seu règim. La asimetria entre l’aliança internacional –gairebé un milió de soldats, una força naval que incloïa sis portaavions i 1.800 avions– i el poc més de mig milió d’homes que va mobilitzar l’Exèrcit iraquià va ser de tal calibre que durant la contesa, entre el 16 de gener i el 28 de febrer de 1991, un corresponsal de la cadena nord-americana CNN va arribar a parlar d’una guerra sense enemic.

Quan el president George H. W. Bush va manar aturar les operacions una vegada alliberat l’emirat, un sentiment de frustració es va apropiar dels membres més conservadors de la seva Administració, singularment de Richard Cheney i Donald Rumsfeld. Si la Casa Blanca va ordenar parar l’atac va ser per mantenir cohesionada a la coalició internacional, i en la decisió va tenir molta influència el general Colin Powell, aleshores cap d’Estat Major Conjunt. Però que l’Iraq es convertís de fet en poc menys que un Estat pària, sotmès a tota classe de restriccions, va semblar insuficient al front neocon, que va haver d’esperar fins al 2003 per acabar el treball. La segona guerra del Golf va canviar per sempre el Pròxim Orient.