«No me n'aniré fins que trobi el meu germà»

Els libanesos ja no esperen res dels seus dirigents, ni tan sols que siguin aptes per portar a terme les tasques de rescat de les desenes de persones que encara estan desaparegudes, algunes, atrapades entre la runa després de les explosions de dimarts passat, ni de reconstruir a cop d’honestedat el que ha quedat devastat.  Acostumats durant dècades als serveis públics deficients, a talls d’electricitat diaris i a una gestió pública inexistent, la població és la que ha decidit arremangar-se en un vast moviment de solidaritat col·lectiva.

Són els veïns i els familiars dels desapareguts els que treballen sense treva enmig del desastre, molts d’ells, joves. «No tenim un Estat per prendre mesures, així que som nosaltres els que les prenem», afirma un dels veïns d’un barri afectat per les explosions. «¿Creus que l’Estat es farà càrrec d’aquesta tasca?», pregunta un altre amb ironia. «¿Quin Estat?», protesta Melissa Fadlallah, una voluntària mobilitzada al carrer Mar Mikhaël, ubicat a quatre passes del port de la capital.  «Per mi, aquest Estat és un abocador. I en nom de les víctimes, l’abocador que les ha matat continuarà sent un abocador», diu indignat un altre.

Les potents deflagracions van destrossar façanes, van fer volar en mil trossos mobles i van provocar una tempesta de vidres de finestres polvoritzades. Al districte de bars de Beirut, un barri d’antigues construccions tradicionals sempre molt freqüentat i que ha estat molt danyat, centenars de ciutadans han canviat la cervesa per escombres, mentre que d’altres s’han encarregat de proveir de menjar i beguda els que es dediquen als treballs de neteja i recerca de possibles supervivents. En només unes hores, es col·loquen taules de plàstic amb aigua embotellada, sandvitxos i entrepans. «Hem portat menjar, xocolata i recolzament moral», diu Rita Ferzle, de 26 anys.

Ajuda internacional

Hi ha els que pugen les escales plenes de runa per oferir allotjament als que viuen en edificis amenaçats per esfondrar-se. No obstant, moltes persones es resisteixen a abandonar el lloc on creuen que hi podria haver els seus éssers estimats. «Esperaré aquí, no me n’aniré. El meu germà treballava al port i no hem sabut res d’ell des de les explosions», ha explicat una dona identificada com Fàtima.

Notícies relacionades

La tragèdia de Beirut aviva la ira social contra el Govern del Líban

Sotrac al Líban

Voluntaris de la Creu Roja libanesa consultats per l’agència de notícies Dpa assumeixen que el nombre de persones mortes pujarà perquè la retirada de runa avança molt lentament. Un militar, que també esmenta l’agència de notícies alemanya, ha explicat que només han retirat una mica de runa. «Temem que alguns dels edificis danyats caiguin, per això estem demanant a la gent que se n’allunyi», ha dit un operari de protecció civil.

S’espera que les operacions de rescat s’accelerin a mesura que vagin arribant els socorristes enviats per diferents països com a part de l’ajuda internacional destinada a la capital libanesa. L’ajuda internacional inclou igualment personal sanitari, hospitals de campanya i insummes metges. Els hospitals de la capital ja havien arribat dimecres al límit de la seva capacitat i van obligar a traslladar alguns pacients a altres ciutats.