La tragèdia de Beirut aviva la ira social contra el Govern del Líban

«Jo soc Beirut», deia Ninette a la novel·la Inshallah de la periodista italiana Oriana Fallaci, «soc una derrotada que es nega a rendir-se, una moribunda que es nega a morir, soc un gall embogit que canta a hores equivocades, un gos vagabund que lladra en la nit».

Beirut és el soroll de vidres trencats entre les ordres dels joves a càrrec de les tasques de neteja. La devastació de la capital libanesa després de l’explosió ocorreguda al port i que ha deixat ja 137 morts, 5.000 ferits i centenars de desapareguts recorda l’escenari de la novel·la, en plena guerra civil. També llavors la seva gent netejava els carrers.

Les autoritats libaneses han detingut 16 persones per l’explosió i n’hi ha un nombre indeterminat sota investigació. Entre els detinguts hi ha diversos alts càrrecs de l’autoritat del port de Beirut per la seva presumpta responsabilitat en l’emmagatzemament i manteniment dels explosius que hi havia en una de les sitges afectades.

Visita de Macron

Enfrontades a la devastació econòmica –les pèrdues ja ascendeixen a 15.000 milions de dòlars–, les autoritats libaneses només han fet acte de presència aquest dijous per rebre el president francès, Emmanuel Macron, una actitud que ha revifat la ira social contra el Govern.

Macron ha sigut testimoni de la indignació ciutadana durant la seva visita al barri de Gemmayze, devastat per la tragèdia i on s’ha enfrontat a una multitud furiosa amb una classe política a qui acusa de corrupció i negligència. «El poble vol que caigui el règim», han corejat els manifestants. El president francès, que s’ha ofert a organitzar la cooperació internacional amb el Líban, ha promès que l’ajuda no caurà en «mans corruptes» i ha instat les autoritats a emprendre les «reformes indispensables» i un «nou pacte polític» per evitar l’«enfonsament» del país. Els vincles entre els dos països –el Líban es va independitzar de França el 1943, després de 25 anys de domini colonial– expliquen la mobilització de recursos addicionals des de França en els pròxims dies i la ràpida resposta de Macron. «El Líban no està sol», ha tuitejat el president en àrab i en francès. Entre les víctimes mortals hi ha un arquitecte francès i un diplomàtic alemany, i una quarantena de ciutadans francesos van resultar ferits per l’explosió.

Les autoritats del Líban es lamenten des de dimarts, després de l’explosió al port de Beirut causada presumptament per 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemat des de feia sis anys sense les mesures de seguretat adequades. Però pels carrers de Beirut no hi ha res semblant a un Estat. «La capacitat [financera] de l’Estat és molt limitada, igual que la del Banc Central i els bancs. No nedem en dòlars», ha declarat el ministre d’Economia, Raoul Nehme, a Sky News Arabia. Segons el governador de Beirut, les pèrdues econòmiques arriben als 15.000 milions de dòlars a la ciutat. Unes 300.000 persones s’han quedat sense casa i els bancs libanesos continuen retenint els diners de la ciutadania, que reclama accés urgent als seus fons per cobrir les despeses mèdiques i reconstruir les cases destruïdes.

33 milions de la UE

En un país que importa el 80% dels seus productes, perdre la infraestructura del port és pràcticament una sentència de mort. Per això, les autoritats libaneses van implorar ajuda internacional des del primer moment per salvar una economia que ja abans sobrevivia agonitzant a punt del col·lapse. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha anunciat la mobilització de 33 milions d’euros per a ajuda de primera necessitat. Brussel·les ha respost a la crida del primer ministre, Hassan Diab, amb el desplegament immediat d’un centenar de bombers especialitzats en tasques de recerca i rescat, vehicles, gossos i equipament mèdic d’emergència i l’oferiment d’equips addicionals per a la detecció de substàncies químiques, biològiques, radiològiques i nuclears.

Notícies relacionades

«No me n'aniré fins que trobi el meu germà»

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

Les autoritats libaneses han decretat dues setmanes d’estat d’emergència a Beirut. Una població furiosa i indignada per l’absència d’ajuts públics només ho veu com una estratègia per frenar les protestes que s’estan coent davant la inacció i la negligència de la seva classe política. Amb una escombra a la mà, un jove de 30 anys, Mohamed Suyur, denuncia que els seus líders «estan asseguts a les seves cadires amb aire condicionat mentre la gent està exhausta als carrers». «Aquest país i els seus habitants és l’últim que els importa», afegeix. «No ho suportem més. Tot el sistema ha de caure. No n’ha de quedar cap».

Poc més tenen a perdre els libanesos. Farts dels discursos sobre la seva innegable resiliència –han sobreviscut a guerres civils, invasions, atemptats, crisis econòmiques, explosions–, la societat civil està organitzada des de les protestes iniciades a l’octubre contra el sistema sectari, la corrupció i el clientelisme de la seva classe política. Aquesta vegada l’escenari és diferent. Els seus carrers mai havien sigut tan irreconeixibles, ni en la guerra civil (1975-1990) que va enfrontar les sectes que integren el país. La solidaritat entre la ciutadania està funcionant, per ara, en la resposta immediata a la catàstrofe. Aviat tota aquesta ràbia ha de transformar-se en un canvi. Ells són Beirut, «derrotats que es neguen a rendir-se».