La setmana en què va explotar el Líban

El so de les campanes s’han confós amb la veu del muetzí cridant a l’oració des dels minarets. A les 18.09 hores, Beirut s’ha sumit en el silenci. Les tasques de neteja ciutadanes s’han aturat, i els crits de ràbia en les protestes contra una classe política absent s’han apaivagat. Just una setmana després de l’explosió que ha canviat el país per sempre, els libanesos recorden els seus 163 morts i els 6.000 ferits. Poc després la còlera ha tornat als carrers. I és que malgrat la renúncia del Govern del primer ministre Hassan Diab, el mutisme continua dominant una classe política incapaç d’aclarir per què Beirut va volar pels aires. Per què hi havia 2.750 tones de nitrat d’amoni al port des de feia sis anys sense les mesures de seguretat adequades, qui les va posar allà, de qui són.

«Tots és tots». La dimissió en bloc del govern Diab no ha sigut suficient per a una ciutadania destrossada després de l’explosió del port de Beirut. El clamor de la societat libanesa exigeix la caiguda del règim, la completa renovació d’un sistema podrit. Una de les moltes incògnites que es repeteixen és si el Líban, país que aquest 2020 compleix el centenari de la seva creació, serà capaç de concretar el canvi. La seva gent ho creu, no hi veuen cap altra alternativa, i els donants internacionals ho exigeixen, però la breu història de l’Estat posa en dubte un escenari diferent.

Els actes de dol conviuen amb els dubtes sobre el futur immediat del país. La història recent del Líban demostra que un nou Govern mai ha implicat un veritable canvi. En el seu intent de mantenir l’equilibri entre comunitats religioses, el règim polític perpetua en el poder els mateixos senyors de la guerra que es van enfrontar en la llarga contesa civil (1975-1990). «És gairebé impossible considerar i fins i tot imaginar que l’explosió arrasarà amb la classe política en el poder», ha dit Jeffrey G. Karam, politòleg de la Universitat Libanesa Americana a Beirut. «La classe dominant absorbirà l’impacte, la ira, la frustració i explotarà la sang», ha advertit. Segons la seva opinió,  els polítics «prometran solucions a curt termini».

L’octubre passat els carrers ja van parlar. En la seva denúncia contra la corrupció i la crisi econòmica, unes protestes multitudinàries sense precedents van reclamar la caiguda del sectarisme al país. El sistema sectari es basa en uns regatejos constants sobre la distribució de carteres que solen durar molts mesos. La renúncia del Govern de Diab, en el poder des del mes de gener per la dimissió de l’Executiu de Saad Hariri per les manifestacions, pot tornar a situar el país en «el punt de partida». «El pitjor escenari és un govern d’unitat nacional, integrat pels tecnòcrates i independents, però format pels partits», ha denunciat Karam.

Abandonar el poder

Dos governs derrotats pel poble en nou mesos. Ara el president, Michel Aoun, es veu obligat a consultar amb els grups parlamentaris qui ha de ser el pròxim primer ministre. Mentrestant, Diab continuarà en funcions. Les protestes dels últims dies han exigit la renúncia d’Aoun i del president del Parlament, Nabih Berri, qui no ha mostrat cap interès per abandonar el poder després de la mortífera explosió. Complir el mandat d’«emprendre les reformes que el poble libanès ha exigit i que els donants internacionals han establert com a condició per a un paquet de rescat econòmic» es presenta «difícil», segons Sam Heller, assessor per a l’International Crisis Group a Beirut.

Amb el record de la guerra civil present, molts miren cap a la milícia xiïta Hezbol·là, la posició de la qual és clau per al futur del país. «La immensa pressió acumulada sobre el sistema, la urgència de la situació humanitària així com la necessitat de reformes podrien empènyer Hezbol·là a considerar l’opció de validar un gabinet integrat per ministres independents», ha afirmat Emile E. Issa, politòleg libanès i consultor de comunicació de la fundació Kamsyn. «Altrament, un enduriment de Hezbol·là, sumat a una mobilització que augmenta dia a dia dels manifestants i de la població que sent que no té res més a perdre, potser podria generar por i desestabilització de l’escenari intern», ha conclòs.

Notícies relacionades

El Govern del Líban dimiteix en bloc sis dies després de la catàstrofe

Els països donants acorden una ajuda de 253 milions d'euros al Líban

Les reformes no només s’exigeixen des de les pancartes instal·lades entre les ruïnes de Beirut, sinó que són els xecs a pagar per garantir la supervivència del país. «Serà molt difícil evitar les reformes estructurals que la comunitat internacional està demanant com a requisit previ per a qualsevol ajuda», ha declarat el politòleg Bassel Salloukh. El 2018, una conferència internacional d’ajuda organitzada per França va recaptar uns 11.000 milions de dòlars. Però aquests fons mai van ser alliberats per falta de reformes. Després de l’explosió, els polítics libanesos «ja no tenen marge de maniobra». «¿Desarrelarà el sistema polític? No, però podria obligar-lo a fer les concessions a les quals es van resistir», ha conclòs Salloukh.

Mentre els ajuts comencen a arribar, el Líban bat rècords en persones infectades pel coronavirus, amb 294 nous casos detectats diumenge passat. L’alarma alimentària també ha saltat aquest dimarts amb les projeccions de les Nacions Unides que preveu l’escassetat de pa en dues setmanes ja que el 85% del gra del país entrava per l’avui desaparegut port. En les pròximes setmanes arribaran 50.000 tones de farina de blat per evitar el desastre humanitari.