Els demòcrates nominen oficialment Biden en una jornada amb regust de passat

La seva primera candidatura a la presidència, el 1988, va acabar en vergonya: va haver d’abandonar després que es descobrís que havia plagiat el discurs d’un líder laborista britànic. La segona, el 2008, va morir també a les primeres de canvi, després de quedar cinquè a Iowa, l’estat que obre les primàries. Però el tercer intent ha acabat finament curullant els seus somnis. Joe Biden ha sigut nominat formalment aquesta matinada com a candidat demòcrata a la Casa Blanca, un tràmit que va celebrar amb globus i música de Kool & The Gang a la biblioteca de l’escola on la seva dona va començar a treballar de professora. La seva coronació va ser el moment cabdal de la segona jornada d’aquestaestranya convenció virtual, de la qual va transpirar un intens a aroma de naftalina.

Si guanya les eleccions al novembre, Biden serà el president més gran en jurar mai el càrrec, amb 78 anys. Però aquesta percepció no només es deriva de l’edat del candidat, sinó dels principals caps de cartell que van prendre la paraula dimarts, una mena de consell de savis que en gran manera han deixat de ser rellevants en un partit que demana pas per a una nova generació de líders, més diversa i treta al futur, com es va veure en les passades primàries. Per la pantalla van desfilar expresidents com Jimmy Carter (95 anys) i Bill Clinton (74), el cap del partit al Senat, Chuck Schumer (69) i l’exsecretari d’Estat, John Kerry (76). El seu protagonisme va acabar ofuscant les veus d’Alexandria Ocasio-Cortez, a la qual només es van concedir 60 segons, o el discurs que es reserva per a l'estrella ascendent del partit.

Va ser aquest ‘keynote address’ el que va llançar la carrera de Barack Obama el 2004 o va posar el llatí Julián Castro en òrbita el 2012, però aquesta vegada el partit va optar per ajuntar en un mateix discurs 17 de les seves promeses, un guirigall que va fer que es perdés el missatge i l’atractiu dels ponents. Tampoc Ocasio-Cortez va poder capturar el moment com s’esperava. No només per la brevetat del telegrama, sinó perquè se li va assignar la responsabilitat de nominar Bernie Sanders abans que comencés el recompte de delegats que va acabar formalitzant la coneguda victòria de Biden. La joveníssima congressista novaiorquesa va enaltir el «moviment» creat pel seu mentor, «una campanya històrica i de base per reclamar la nostra democràcia» i «reparar les ferides de la injustícia racial, la colonització, la misogínia i l’homofòbia». 

Explicacions a Twitter

Potser massa críptic quan es tractava de seduir l’audiència. Poc després a Twitter, quan li plovien les acusacions de deslleialtat, va explicar que havia complert amb el paper que li va assignar la convenció i per dissipar dubtes va estendre les seves «més profundes felicitacions» a Biden. «Hem de guanyar al novembre», va dir la socialista. 

If you were confused, no worries!

Convention rules require roll call & nominations for every candidate that passes the delegate threshold.

I was asked to 2nd the nom for Sen. Sanders for roll call.

I extend my deepest congratulations to @JoeBiden - let’s go win in November. 🇺🇸 https://t.co/uI92P3UfLn

— Alexandria Ocasio-Cortez (@AOC) 19 de agosto de 2020

La nit també es va dedicar a humanitzar el candidat, malgrat que és possiblement el que més humanitat desborda dels últims anys. I també el més conegut, després de gairebé mig segle en primera línia de la política. Un home amb arrels en la classe mitjana, originari d’un poble industrial de Pennsilvània, que ha hagut de sobreposar-se a grans tragèdies familiars, com la mort de la seva primera dona i la seva filla en un accident de trànsit, una història amb enorme ressonància en aquests temps de crisi econòmica i debacle sanitària. Biden és empatia, com es va remarcar una vegada i una altra, la virtut que més es troba a faltar ara a la Casa Blanca.

«Joe té l’experiència, el caràcter i la decència per unir-nos i tornar la grandesa als EUA», va dir l’expresident Carter. Clinton va preferir contrastar el seu caràcter amb el de Donald Trump, al qual va presentar com un incompetent que es passa el dia veient la televisió i insultant la gent a Twitter, un ‘bully’ que mai accepta la seva responsabilitat. «El nostre partit ofereix una alternativa molt diferent: un president dedicat al treball, amb els peus a terra i resolutiu. Un home amb una missió: assumir les responsabilitats, en lloc de desviar les culpes». El pare de la ‘tercera via’ no ha perdut la seva oratòria ni el seu carisma. Els llibres d’història continuen considerant-lo un gran president, però aquest ja no és el seu partit. Ha virat a l’esquerra, una circumstància que unida a la irrupció del #MeToo, l’han convertit en persona no grata per a un sector de l’electorat demòcrata.

Colofó final

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Tot i que aquesta vegada es va entrar amb una mica més de profunditat en el programa de Biden, va tornar a quedar clar que aquestes eleccions són poc més que un referèndum sobre Trump. Alguns ex alts càrrecs de Defensa, inclòs el republicà Colin Powell, van definir el president com «una amenaça per a la seguretat nacional», invocant les seves perilloses amistats amb les pitjors autòcrates i dictadors del planeta. Però potser la impugnació més afilada va provenir de Sally Yates, la fiscal general interina que Trump va acomiadar per negar-se a implementar el seu veto a la immigració musulmana. «Des que va arribar al poder, ha utilitzat la seva posició per beneficiar-se a si mateix en lloc d’al país. Ha infringit la llei i ha convertit el Departament de Justícia en una arma per atacar els seus enemics i protegir els seus amics». 

El colofó el va posar la dona del candidat, Jill Biden, una professora afable i dedicada, com demostra que continués fent classes d’anglès quan el seu marit va ser vicepresident. Biden va parlar de la «fe incorruptible» del seu marit, dels seus valors familiars o de la seva «imparable força de voluntat», amb les quals es va sobreposar a aquell fatídic accident. Però sobretot va mirar d’acostar-se als milions de ciutadans que estan patint per la pandèmia i les seves derivades. «Com a mare, com a àvia i com a nord-americana estic desolada per la magnitud de la vostra pèrdua». Al final del discurs el candidat la va abraçar. «És l’amor de la meva vida i la roca que sustenta la nostra família», va dir mirant a la càmera.