Setembre Negre: mig segle d'oblit del poble palestí

Fa més de 70 anys que el poble palestí va vagant per tot Pròxim Orient després de la creació de l’Estat d’Israel el 1948. Un dels seus principals refugis després d’aquesta data va ser la seva veïna Jordània, separada del territori que els britànics anomenaven Palestina pel riu Jordà. «Jordània és Palestina; Palestina és Jordània», deien molts líders palestins a finals de la dècada dels 60. I així era: després de la derrota a la guerra araboisraeliana del 1948, el regne de Transjordània va passar a ocupar la zona que avui en dia, encara es coneix com a Cisjordània. 

La pèrdua d’aquest territori en mans del victoriós Israel a la guerra dels sis dies del 1967 contra els exèrcits àrabs va despertar la resistència palestina. Més de 40.000 combatents palestins van començar a actuar sota les ordres del president de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), Yaser Arafat. Els anomenats fedaïns van començar amb camps d’entrenament i bases militars per atacar Israel des de la frontera però van consumar un «estat dins de l’estat». La impunitat de les seves accions va sembrar una graninseguretat  al país, amb tirotejos a la capital Amman. 

Traïció als palestins

Davant la sensació d’impotència que tenien l’exèrcit i les forces de l’ordre jordanes, el rei Husein, únic aliat àrab dels Estats Units a la regió, va decidir intervenir. Va arribar a oferir-li el càrrec de primer ministre de Jordània a Arafat però aquest ho va rebutjar al·legant la necessitat de crear un Estat palestí propi. El monarca haiximita va patir dos intents d’assassinat per part dels fedaïns. 

La fúria palestina va augmentar quan durant l’estiu del 1970, Egipte i Jordània, presumptes aliats de la causa, van acceptar un pla nord-americà basat en la resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU. Aquesta resolució implica un reconeixement de l’Estat d’Israel, cosa que els palestins van rebutjar, i una retirada de les tropes israelianes a les fronteres prèvies al 1967, promesa que mai s’ha complert. El setembre del 1970, els combatents palestins van segrestar cinc vols internacionals i van fer detonar tres aeronaus buides a Dawson’s Field, una base aèria al nord de Jordània. La icònica guerrillera palestina Leila Khaled, armada amb un AK-47 i una kufia, va participar en el segrest.

Intervenció siriana

Aquest esdeveniment, espectacularitzat davant la premsa internacional reunida a les pistes d’aterratge, va esgotar la benevolència del rei Husein. Fa 50 anys, el 17 de setembre del 1970, el cap de l’Estat va ordenar als seus 50.000 soldats destruir les bases dels fedaïns a Amman. Els tancs van arribar fins al centre de la capital, els camps de refugiats de la perifèria i els seus centres d’entrenaments, i fins i tot a altres ciutats del norte, on també hi van caure les bombes. Tres dies després, Síria crida els blindats a la frontera en recolzament dels combatents palestins i la violència s’estén cap a un altre front. 

Tots els combats van passar a l’esquena de la premsa, amb els periodistes bloquejats en un hotel de la capital. «Cap barri va sortir-ne indemne; totes les cases tenen rastres dels combats, algunes van ser destruïdes per un obús, altres atacades per ràfegues d’armes pesades», van narrar periodistes d’AFP gairebé una setmana després de l’inici de l’ofensiva. Per això, les xifres de víctimes mortals no són clares: el regne de Jordània en declara unes 3.000 entre fedaïns, soldats i civils jordans. En canvi, l’OAP reclama desenes de milers de morts. 

Final del panarabisme

Notícies relacionades

Kushner intenta obtenir el recolzament de Jordània i el Marroc al pla de pau de Trump per al Pròxim Orient

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Final del panarabismeEl 27 de setembre Arafat i Husein es van reunir a El Cairo per pactar el desarmament de l’OAP i va suposar la seva fallida definitiva. Amb el seu adeu a les armes, va arribar finalment l’abandonament del país que els havia acollit, per aterrar a El Líban. Allà van acabar convertint-se en una peça clau de l’entramat polític i militar del país que va propiciar la guerra civil (1975-1990). Com a resposta a les represàlies de l’Estat jordà, va sorgir l’organització Setembre Negre, autora de l’assassinat del primer ministre jordà Wasfi el-Tell el 1971 i de la matança d’atletes israelians en els Jocs Olímpics de Munic el 1972. 

La ruptura entre els líders palestí i jordà va suposar el final del somni del panarabisme per a molts àrabs a tota la regió. A Jordània, es va dur a terme un procés de «jordanització» del país que els va allunyar del conflicte araboisraelià –no va participar a la guerra de Yom Kippur el 1973– i que afecta a la identitat nacional del país avui en dia. Es diu que el 50% de la població és d’origen palestí, tot i que no hi ha xifres oficials, però la comunitat palestina a Jordània es concentra en els nuclis urbans i es dediquen al sector privat. Encara avui, no tenen accés a posicions de poder ni al govern ni a l’exèrcit.