Xocs armats entre Armènia i l'Azerbaidjan a l'Alt Karabakh

Amb acusacions mútues de l’inici de l’escalada, la més forta en anys, ningú assumeix tenir responsabilitats. Només hi ha una qüestió clara: L’Azerbaidjan i Armènia –veïns a les muntanyes del Caucas i enemics íntims– han declarat aquest diumenge la llei marcial en els seus territoris després dels bombardejos i són molt a prop de declarar-se la guerra una altra vegada, després de firmar un armistici el 1994.

L’Alt Karabakh és un petit territori muntanyós dins de les fronteres internacionalment reconegudes de l’Azerbaidjan però controlat per Armènia i, de facto, un Estat independent. Abans de la guerra de 1991, el Karabaj estava poblat per àzeris i una majoria d’armenis. Amb la dissolució de l’URSS, els dos nacionalismes van despertar i van decidir, a través de pogroms i deportacions, que els seus ciutadans eren incompatibles.

Es van declarar la guerra i la va guanyar Armènia: tots els àzeris del Karabakh –i de les regions que l’envolten, que abans eren només poblades per àzeris– van ser expulsats.

El 1994, els dos països van firmar l’alto el foc però el conflicte mai ha acabat: constantment hi ha hagut escaramusses al front, la més forta el 2016, quan en pocs dies, a l’abril, van morir 200 soldats dels dos contendents. Els combats d’aquest diumenge recorden aquells, amb la diferència que els dos països estan més preparats militarment i les retòriques bel·licistes són molt més grans.

«Preparat per morir»

Els morts ja comencen a apilar-se: almenys dos civils han mort en bombardejos de diumenge –a l’Alt Karabakh–, però en podrien ser més, perquè el bàndol àzeri també assegura tenir civils morts. En el costat militar, les xifres creixen: el Ministeri de Defensa armeni ha dit que 16 dels seus soldats han mort; l’àzeri, d’altra banda, no dona xifres de baixes, però sí de captures. Segons Bakú, l’Azerbaidjan ha capturat set pobles abans controlats per l’Alt Karabakh i Armènia. Tots es troben el sud de la regió, molt a prop de la frontera amb l’Iran.

«Com a comandant en cap, he de dir que estic preparat per morir per la pàtria. Hem de dir al món que estem disposats a morir per la nostra pàtria. No en cedirem ni un centímetre. Hem de guanyar; no hi ha cap altra opció», ha dit aquest diumenge el primer ministre armeni, Nikol Paixinian.

La seva última frase descriu a la perfecció com perceben els dos bàndols aquest conflicte: per a ells és una qüestió de vida o mort. Perdre-la –o guanyar-la– és un risc existencial. Un conflicte devastador en els 90 i anys d’educació bel·licista contra l’enemic, descrit com a algú infrahumà, han fet el seu treball. Per això a Armènia s’estan organitzant milícies de civils que volen, com en la guerra anterior, mobilitzar-se cap al front.

Notícies relacionades

El Nagorno-Karabakh: la guerra perpètua en els confins d'Europa

El conclave per elegir el successor del papa Francesc s’iniciarà el 7 de maig

Mentrestant, els dos bàndols fan sonar els tambors de guerra i mostren imatges destruint equipament militar i vehicles de l’enemic. En aquest cas, qui té l’avantatge militar –i qui està avançant i capturant territoris– és l’Azerbaidjan. A Armènia no l’ajuda gens una escalada militar com aquesta; a Bakú, amb Turquia cada vegada més implicada en el conflicte, el beneficia més.

La possibilitat que l’enfrontament es dilueixi és plausible. Va passar al juliol passat: durant unes setmanes, la tensió es va incrementar a la frontera entre els dos països per una petita escaramussa. Llavors, de nit, els armenis van matar un general àzeri.