20 anys de l'última revolució palestina fallida

L’endemà de la polèmica incursió del líder de l’oposició israeliana, els palestins van sortir amb les seves pedres al Mur de les Lamentacions per atacar els jueus que resaven en el seu espai més sagrat. Els trets de la policia van causar les primeres set víctimes palestines. La intifada d’Al-Aqsa, mesquita des de la qual Mahoma va ascendir al cel, arribava després del fracàs de la cimera de pau de Camp David, mediada per Bill Clinton el juliol del 2000. Les converses entre el primer ministre israelià Ehud Barak i el representant de l’Autoritat Palestina Yasser Arafat es van encallar pels grans temes de les fronteres, els refugiats palestins, els colons jueus i el futur de Jerusalem.

Precisament va ser la ciutat santa per a les tres religions monoteistes l’escenari de l’embafament del poble palestí. Després d’una primera intifada entre el 1987 i el 1993 coneguda com la «revolta de les pedres», les populars roques que empunyaven els palestins contra els tancs israelians es van quedar petites. Per això, van decidir posar el cos i la seva vida en la lluita. Més de 130 atemptats suïcides van atacar la població civil d’Israel, fins ara aliena a la violència. «Van ser els restaurants, bars, busos i encreuaments de carreteres al cor del país els que van constituir el front principal d’aquesta guerra», recorda l’analista Herb Keinon a ‘The Jerusalem Post’. 

Mur de separació

Molt lluny d’igualar-se, la violència es va instal·lar en els dos bàndols i va provocar unes 4.700 víctimes mortals, el 80% d’aquestes palestines. Entre la por i la destrucció –4.100 llars palestines van ser demolides–, Israel va virar cap a la dreta: Ariel Sharon va ser elegit primer ministre el febrer del 2001. Tot just un any després, el març del 2002, va llançar la major ofensiva israeliana a Cisjordània des del 1967, fet que va provocar destrosses a les oficines de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP). El seu líder, Yasser Arafat, va començar el seu confinament en dues habitacions sense electricitat. 

Aquesta vegada David no va poder derrotar Goliat. Les forces israelianes, que van patir el tercer major nombre de baixes en la seva història, van aixafar la intifada palestina. Com a mesura dissuasòria dels atemptats suïcides, el Govern de Sharon va construir el mur que divideix físicament els dos territoris i va reocupar Cisjordània gairebé en la seva totalitat. Després d’una declaració conjunta amb el successor d’Arafat, Mahmud Abbas, el febrer del 2005, el primer ministre israelià va declarar la retirada de tropes i els colons de Gaza al setembre. 

Gir a la dreta

Notícies relacionades

Setembre Negre: mig segle d'oblit del poble palestí

Annexió israeliana de Cisjordània, un pas més cap a l'abisme

Però les conseqüències de la revolució fallida no van acabar llavors. «Per comprendre Israel avui, per comprendre el seu gir polític cap a la dreta, per què ha votat una vegada i una altra per Netanyahu», explica Keinon «per comprendre la seva total falta de confiança en els palestins, la seva indiferència davant la falta d’un procés diplomàtic amb els palestins, s’ha de comprendre la tensió i la pressió sota la qual tots a Israel van treballar durant els quatre anys i cinc mesos que va durar aquesta intifada». En el dia d’avui, la població d’Israel habita completament aliena a les penúries sofertes a 30 quilòmetres de la seva costa. 

Els pactes de normalització d’Israel amb països àrabs com Bahrain o els Emirats Àrabs Units són la constatació de l’oblit a la causa palestina. Mentre la cada vegada més dretà Israel s’erigeix triomfadora en el panorama mundial, els territoris de Gaza, governat per Hamas, i Cisjordània, per Al-Fatah, experimenten des d’aleshores una desesperant separació. Durant els últims anys, la Franja ha patit episodis violents per part d’Israel ignorats per una Cisjordània silenciosa i còmplice. Però a Palestina sempre ha de quedar lloc per a l’esperança. El recent acord entre les dues faccions per convocar les primeres eleccions des del 2006 d’aquí sis mesos instal·la cert ànim en la mirada d’un poble 100 vegades derrotat.