El món de la Mafalda ja no existeix: als nens argentins els falta fins i tot la sopa

Un recent estudi de l’Institut Nacional d’Estadística i Censos (INDEC) xifra en el 56,3% les nenes i nens d’entre 0 a 14 anys que són pobres. Fa un any, quan la pandèmia ni tan sols s’insinuava en la línia de l’horitzó de les angoixes, eren un 52,6% els menors argentins els que vivien en llars que no omplien la cistella bàsica. I un 15% subsistien en la indigència absoluta.

Davant aquestes dades, les enrabiades de la Mafalda haurien de ser llegides avui en clau gairebé arqueològica i com a malestars d’un país que gairebé no existeix. D’acord amb l’Unicef, l’Argentina encara no ha tocat fons. El PIB caurà aquest any un 12% en el millor dels casos i arrossegarà els índexs de pobresa infantil al 63%, amb la qual cosa hi haurà més d’1,2 milions més de nens, nenes i adolescents que durant l’anterior Govern de dretes de l’expresident Mauricio Macri.  Un altre informe de l’Unicef es refereix als efectes de la crisi econòmica en els menors: multiplicació de casos de migranya a causa de la gana i les diarrees de nens que menjaven de les escombraries o contreien malalties respiratòries per viure al carrer.

Paisatge natural

Tot ha empitjorat amb l’arribada de la Covid-19 i la paralització de l’activitat. Un any abans del naixement de la Mafalda com a personatge, el 1963, Armando Tejada Gómez havia escrit el poema ‘¿Hay un niño en la calle’, que el 1967, enmig d’una dictadura militar i ple èxit del còmic de Quino, es va convertir en una cançó. «‘A esta hora exactamente / hay un niño en la calle’», va cantar Mercedes Fada.  ‘Esta hora’ quedava associat a un problema moral per qui ho escoltés. Cinquanta i tres anys després, la intempèrie és part del paisatge natural de molts nens, entre els quals els que acompanyen els seus pares en els intents d’ocupar terres a la província de Buenos Aires o els que peregrinen una altra vegada per la capital i els seus voltants des del relaxament de les restriccions sanitàries.

L’informe de l’INDEC que s’ha conegut aquests dies revela que la pobresa ha pujat cinc punts en 12 mesos. Ara el 40,9% de la població és pobra i mentre passen les setmanes aquest número anirà creixent sense pausa. D’aquest total, el 10,5% són indigents, cosa que vol dir que 2,9 milions de persones no arriben a omplir la cistella bàsica. «Els resultats de la pobresa serien infinitament més negatius si l’Estat no hagués auxiliat com ho va fer», es va defensar el president Alberto Fernández, que va recordar les mesures preses des del març «per arribar als més vulnerables»: els subsidis socials i la targeta alimentària. 

Historial de retrocessos

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

L’Argentina va sortir de l’última dictadura militar (1976-83) amb un 21% de pobres. «Amb la democràcia es menja, es cura, s’educa», va dir Raúl Alfonsín, el primer president de la transició. No obstant, 15 anys després els índexs de pobresa van pujar al 35,4%. A principis del 2002, i després de la crisi del «‘corralito’ financer», el percentatge va pujar 14 punts. Els indicadors es van reduir a gairebé la meitat durant els anys de creixement econòmic sostingut, entre el 2003 i el 2010.

«Em trenca l’ànima veure tanta gent pobra», diu la Mafalda a la Susanita mentre caminen per un carrer. «A mi també», contesta la seva amiga. I llavors la Mafalda esclata: «Caldria donar sostre, treball, protecció i benestar als pobres». La Susanita es tomba i diu: «¿Per què tant? N’hi hauria prou amb amagar-los».  Mig segle després fins i tot aquest comentari classista resultaria inviable.