Biden, el polític de la vella guàrdia per salvar els EUA

Joseph Robinette Biden Jr. no és Churchill, però aquell moment churchillià podria acabar sent providencial si conquereix la presidència després de dos intents previs fallits. El primer, el 1988; el segon, el 2008. El demòcrata ha plantejat aquestes eleccions com un plebiscit per «tornar la decència» a la Casa Blanca, unir el país i salvar-lo de la deriva autoritària dels últims quatre anys. En molts sentits és l’antítesi del seu rival novaiorquès: un polític de la vella guàrdia, experimentat, pragmàtic i propens a l’acord bipartidista, criat entre la classe mitjana d’un poble miner de Pennsilvània. Trump ha volgut pintar-lo en aquesta campanya com un «socialista», «una marioneta de l’extrema esquerra» que «destruirà el mode de vida americà». Però el cert és que aquest catòlic d’origen irlandès ha sigut qualsevol cosa durant tota la seva vida menys un radical. 

Ni bevia ni fumava

Ni tan sols en els anys 60, quan va apostar per la carrera de Dret al veure en un almanac que la majoria dels senadors eren advocats. En aquella època d’excessos i cants revolucionaris, Biden no bevia, no fumava i vestia amb jaquetes esportives i pantalons xinesos. Al sortir de l’institut va treballar de socorrista en un barri negre de Wilmington, la capital de Delaware, a la qual es van mudar els seus pares des de Scranton quan tenia 9 anys. Allà va empatitzar amb les injustícies dels afroamericans i, si bé va protagonitzar petits gestos de rebel·lia, gairebé no va participar en les marxes d’aquells anys. Tampoc contra la guerra del Vietnam, de la qual es va deslliurar per l’asma que va patir durant l’adolescència. 

«Respecte als drets i llibertats civils, soc progressista, però això és tot. En realitat, soc bastant conservador en molts altres assumptes», va dir el 1974, dos anys després d’haver-se convertit en un dels senadors més joves en la història de la Cambra alta amb tan sols 30 anys. Aquell va ser el principi de gairebé mig segle de vida pública a Washington, on va passar 36 anys com a senador i vuit com a vicepresident de Barack Obama, qui el va escollir pel seu coneixement de la política exterior i les seves simpaties entre els obrers blancs de l’Oest Mitjà, els mateixos que ara s’han convertit en el nucli dur del trumpisme. 

Biden mai no va arribar a instal·lar-se a la capital. L’infortuni es va creuar abans en el seu camí. Només uns dies abans de jurar el càrrec el 1972, la seva primera dona i la seva nena de 12 mesos van morir en un accident de trànsit. Desesperat, va pensar a deixar la política i fer-se rector, però el seu entorn el va convèncer que no hi havia marxa enrere. Ho va fer amb una condició: seria bon pare o abandonaria la política. Cada matí agafava el tren des de Wilmington després d’haver deixat els seus fills (Beau i Hunter) a l’escola i tornava al capvespre per ficar-los al llit. En el seu renaixement va ser fonamental la figura de Jill Jacobs, una professora de Delaware que va conèixer en una cita a cegues. Es van casar el 1977 i van tenir una filla, Valerie. 

Però aquella no seria l’última tragèdia de Biden, perquè el 2015 va perdre el seu fill Beau, fiscal general de Delaware, mort als 46 anys d’un tumor cerebral. Un fill que va descriure com el seu heroi: «Tenia totes les meves virtuts i cap de les meves flaqueses». Un altre cop de la vida que, segons els seus pròxims, es va carregar la seva arrogància.  

Des d’aleshores Hunter ha ocupat bona part dels seus esforços. Tant per les seves addiccions com pels seus qüestionables negocis a l’estranger quan el seu pare era vicepresident, explotats moltes vegades per Trump, que ha arribat a descriure Biden com el «cap d’una família del crim organitzat». 

Políticament el demòcrata mai no ha sigut un ideòleg. I menys de l’esquerra. Més aviat ha basculat en paral·lel al color polític dels temps, sempre molt pròxim a la indústria financera que regna al seu estat i amb pulsions intervencionistes a l’estranger. Va ajudar a redactar les polítiques d’empresonament massiu de Bill Clinton, es va alinear amb Wall Street en la reforma de les lleis de fallida i va recolzar la desregulació financera que va acabar donant peu a la Gran Recessió. També va aplanar el camí per a la guerra de l’Iraq com a president del Comitè d’Exteriors del Senat. «Se li han de treure les armes a Saddam o Saddam ha de ser apartat del poder», va dir en una de les audiències del 2002. 

Notícies relacionades

Eleccions EUA 2020: resultats definitius (amb mapa d'estats)

La «resistència» democràtica s'organitza als EUA

Per això l’esquerra no li té gaire carinyo, malgrat que també va ser instrumental per aprovar lleis contra la violència masclista, salvar la indústria del motor o defensar els sindicats. En una frase molt reveladora a principis de la seva campanya, Biden va dir a un grup de grans donants a Nova York que no havien de tenir por de la seva candidatura, perquè «res no canviarà fonamentalment». 

Des d’aleshores, no obstant, Biden sembla haver-se convençut que els temps i les noves generacions del seu partit demanen alguna cosa més que una tornada a l’statu quo. «Vull ser el president més progressista des de Franklyn Roosevelt», li va dir a Bernie Sanders quan buscava el seu suport fa uns mesos, segons han publicat els mitjans nord-americans. Obama creu que Biden no ha canviat: «Són les circumstàncies les que han canviat».